El passat diumenge es va commemorar el Dia Internacional de les Persones d’Edat. És un dia desconegut per a la majoria però que es commemora des de l’any mil nou-cents noranta. En aquell any, concretament el catorze de desembre, l’Assemblea General de les Nacions Unides, a través de la resolució 45/106, va designar l’1 d’octubre Dia Internacional de les Persones d’Edat.
Algunes dades:
- A tot el món, s’espera que els nadons nascuts en dos mil vint-i-dos visquen setanta-un amb set anys (71,7) anys de mitjana, vint-i-cinc (25) anys més que els nascuts en mil nou-cents cinquanta.
- Les dones tendeixen a viure més que els homes i, per tant, representen la major part de la població d’edat avançada. En mil nou-cents cinquanta, les dones podien arribar a viure quasi quatre anys més que els homes a tot el món. En dos mil vint-i-un, la diferència entre tots dos havia augmentat a més de cinc anys.
- L’Estat Espanyol frega ja els nou milions de persones majors de seixanta-cinc anys, un dènou amb u per cent (19,1%) de la població, segons l’avanç de l’Estadística del Padró Continu publicada per l’Institut Nacional d’Estadística. Són quasi dos milions i mig de persones més de les que hi havia fa tan sols vint anys (6,5 milions en 1998).
Aquestes són només algunes dades, però, afronten de manera igualitària les dones i els homes majors les seues condicions de vida? S’eixamplen o s’estrenyen les diferents bretxes de gènere? Les diferents fonts de dades reflecteixen, sense cap dubte, que, a mesura que avança l’edat de les persones, també s’incrementen les desigualtats en tots els camps.
Per exemple, l’herència del feroç patriarcat imposat pel franquisme i que es va encebar especialment en les dones impedint-los treballar fora de la llar i que encara està repercutint en les seues pensions. I què amb l’anomenat “salari familiar” van aconseguir una dependència econòmica total de l’home que tenia assignat el paper de sustentador i, per tant, del control econòmic de la família.
Una altra dada oficial extreta del Ministeri de Treball i Economia Social, a l’any dos mil vint-i-dos, el seixanta-huit amb denou per cent (68,19%) de les prestacions no contributives les percebien les dones. O dit d’altra manera, l’empobriment de les dones majors és, encara, bastant més alt que el dels homes. I insistisc en què les dades estan a la web del Ministeri de treball.
Pel que fa a les noves tecnologies o TIC, la falta d’interés de les dones per les tecnologies està determinada per una construcció sociocultural sobre el tema, que associen a una activitat pròpia dels homes. Les competències tecnològiques estan travessades pel gènere. Es considera que els homes són més competents per una suposada afinitat relacionada. També en la seua vinculació al món de la cosa pública, mentre que les dones mancarien d’aquestes competències per la socialització diferenciada que les ha mantingut tradicionalment amb tasques domèstiques que, fins fa poc anys estaven molt lluny d’aquestes noves tecnologies.
Com veiem, i aprofitant la commemoració del Dia Mundial de les Persones d’Edat, podem comprovar com, aquestes bretxes que patim les dones no desapareixen amb els anys, si més no algunes s’agreugen i n’apareixen altres noves.
I tot això sense entrar a parlar de les violències masclistes que pareixen les dones d’edat, que això mereix en si mateix, un article sencer.
