Aquest divendres 25 de novembre es commemoren 30 anys de l’anomenat Dia Internacional de les Dones pel respecte a la seva vida i al seu dret a viure lliures de violència. Tres dècades en què milers d’ humanes indignades criden el món perquè es respectin els seus drets i es castigui als seus agressors.
Quan una s’atura a pensar en la quantitat d’estudis, anàlisis, diagnòstics científics i empírics, testimonis, documentals, notes i reportatges periodístics, etcètera, milers d’esforços per documentar l’impacte de la violència en la vida de les dones, de la seva família, de la seva comunitat, del seu país i del món, sorprèn que encara es segueixi menyspreant la violència de gènere.
Fins avui cap nació ha demanat perdó a les dones per la violació als seus drets, no ha sorgit la iniciativa des dels mitjans de comunicació per pactar i deixar de fer escarni o apologia de la violència vers les dones.
Cap empresa multinacional ha donat milions de dòlars per fer campanyes mundials que truquin al r
especte dels Drets Humans de dones i nenes, com una acció de responsabilitat social.
Encara no veiem el “teletón” per la dignitat de les dones, nenes i adolescents, i la iniciativa de les i els més famosos del món en un concert per les víctimes de la misogínia. Aquest menyspreu, sens dubte, també és violència.
Deu mil 950 dies durant els quals a totes les nacions del món, en milers de ciutats, les dones proposen accions als seus governs, als seus parlaments, a les seves societats per fer efectius els seus drets, en centenars de formes buscant que es desterri la naturalització de la violència vers les dones i instaurar el món lliure de violència.
El moviment de les indignades ha fet parades, performances, mítings, arengues, cassolades, teatre, música, ciència, convencions, reunions, fires, declaracions, cinema-debats, marxes i més.
Les indignades han comptat les víctimes, han dit qui -persones, accions, imatges, polítiques, paraules, etc.-les agredeixen, han demostrat la discriminació que viu la majoria de la població mundial: les dones.
Han comptabilitzat les pèrdues en la productivitat empresarial, en el Producte Intern Brut de cada país, han registrat el que aporten a la feina invisible, anomenat treball domèstic, han xiuxiuejat i cridat: n’hi ha prou, no més violència cap a les dones.
A diferència del que es diu, del que es transmet de boca en boca, les indignades no s’aturen ni s’asseuen a esperar que els atorguin. No, les indignades han construït tots i cadascun dels drets reconeguts i els espais guanyats, elles són creadores permanents.
Tres dècades, 30 anys en els quals albergades pel moviment feminista les indignades recorden les dones que han perdut la vida en aquest caminar, en el seu origen a les germanes Mirabal, que militaven en el moviment de resistència contra la dictadura de Trujillo a República Dominicana.
En memòria d’elles, el juliol de 1981 a Bogotà, Colòmbia, es va instaurar el 25 de novembre com el Dia Internacional de No Més Violència Contra les Dones, poc després es van iniciar els 16 dies d’activisme que van del 25 de novembre al 10 de desembre.
Per aquestes dates novament Colòmbia acull a les feministes per seguir construint futur, que serà el present de milions de dones com ho és avui el nostre.
Aquest proper divendres hi haurà discursos, actes oficials on es lamentaran de la violència que viuen les dones, prometran, sens dubte, mà dura, càstig als culpables, etcètera, quan no han fet res del que correspon, tot el seu discurs és demagògia.
