Ana Aupí, membre de la Plataforma de Solidaritat amb Guatemala a Barcelona i del Centre de Medis Independents de Guatemala: “La denúncia de les dones q’eqchís de les violacions durant la guerra és un acte de valentia davant un estat patriarcal i racista”
La Plataforma de Solidaritat amb Guatemala a Barcelona organitza els mesos de maig i juny el Quart Cicle de Cine Documental de Guatemala, amb el lema “Lluites locals, resistències globals”. El cicle va començar, el dijous 19 de maig, amb el passi del documental “Dues històries de lluita per la justícia. Violència sexual contra les dones q’eqchís de Guatemala”.
El passi es va fer al local ‘La Clandestina’, i després es va celebrar un debat amb Ana Aupí, membre de la Plataforma de Solidaritat amb Guatemala i del Centre de Medis Independents de Guatemala, i Sonia Herrera, experta en comunicació i violència de gènere.
Quina violència sexual es denuncia al documental “Dues històries de lluita per la justícia. Violència sexual contra les dones q’eqchís de Guatemala”?
Es denuncia la violència sexual perpetrada durant l’època de la guerra contra dones q’eqchis. És un cas molt referencial, perquè és la primera vegada que un tribunal nacional no només inicia un debat sinó que emet una sentència ferma en un cas de violència sexual a la guerra.
Què va passar exactament?
La guerra va acabar l’any 1996 amb els acords de pau, que algunes anomenem ‘acords de pacificació’. Dins les comissions d’aclariment històric i d’altres instàncies no van quedar ben retratats els cassos de violència sexual per part de l’exèrcit durant la guerra, per la dificultat de preguntar i abordar aquests temes. Segons les xifres que hem calculat, es pot dir que estem parlant de 90.000 dones afectades, de les quals només 25 han testificat, a dia d’avui.
Al documental es parla del cas de Sepur Zarco, que era el destacament militar on es van perpetrar les violacions que s’hi denuncien.
Què és la col·lectivitat q’eqchi de Guatemala?
El poble q’eqchí es un dels 23 pobles que viuen a Guatemala. És d’origen maia. Està per tot el país però especialment a la regió del nor-orient, la zona d’Alt Veparaz, Baix Verapaz, el Petén…
És un poble de resistència històrica, d’una gran mobilitat, que ha patit despossessió rere despossessió, des de la invasió espanyola fins l’actualitat. Durant l’època del conflicte armat intern va patir una gran repressió.
La importància del documental i d’aquest cas concret és que algunes de les dones, després d’un procés de sanació, de treball, d’acompanyament per organitzacions feministes, es decideixin a denunciar-ho en un tribunal nacional. D’altres van optar per desenvolupar la seva idea de justícia i sanació per d’altres vies.
Això suposa molta valentia, en un estat com Guatemala, no només per les dificultats i el racisme que impregnen les institucions estatals sinó per l’estigma que existeix entorn la violació sexual i, especialment, durant la guerra.
Després de molts anys de denúncia i lluita, el tribunal de Major Risc A de Guatemala ha dictat sentència de cadenes perpètues per dos militars pels delictes contra la humanitat, de violència sexual, esclavatge sexual i domèstica de 11 dones q’eqchís, assassinat de tres dones i dues nenes d’aquesta comunitat i la desaparició de set homes. S’ha fet justícia finalment?
La forma de la justícia també és la justícia. Perquè hi hagi justícia també ha de canviar la cultura del país, patriarcal, racista, on la vida sembla que valgui molt poc. És un pas endavant no només per elles –que han de decidir quina justícia volen- sinó per tot el país. És tot un referent. Hi va haver moltes dones violades i ara hi ha moltes dones violades no per la repressió sinó per la pròpia situació de violència masclista quotidiana, que no surten del silenci.
Sóc partidària que les persones sobrevivents determinin què significa la justícia per elles. Aquests cassos són desgastadors, són revictimitzants i reprodueixen tota la lògica de l’estat nació colonial, racista. Són dones que parlen en el seu idioma q’eqchí en un tribunal que no les entén i que requereix un traductor. Amb els anys podran plantejar-ho socialment.
Com ens resumiries el missatge del documental?
Retrata molt bé, pas a pas, com ha estat aquest procés. Recupera les veus d’elles com a protagonistes, la qual cosa és fonamental. A vegades, als acompanyaments no és fàcil que les dones s’atorguin el rol de subjectes. El fet que aquests crims hagin estat invisibilitzats ha comportat que elles no formessin part de la memòria col·lectiva, ni tan sols a les seves pròpies comunitats. Han estat silenciades per l’Estat però també pel seu entorn. El seu propi entorn les criminalitzava, les estigmatitzava com si haguessin desitjat aquest crim, com si l’haguessin gaudit. És l’únic crim de drets humans del qual se’n responsabilitza a la víctima.
Que elles prenguin la veu i parlin de la violència sexual és, també, donar-li importància a allò que va passar, tenint en compte que el seu entorn ho va ignorar, i convertir-les en subjectes en la mesura que expliquen la seva història i retraten allò que va passar des de la seva pròpia subjectivitat. El documental recull aquesta realitat.
