No sé si hagués escrit sobre la Sardana si no hagués trobat, entre els llibres i papers de la professora Dolores Juliano, un quadernet de Biblioteca Popular d’editorial Millà titulat Les millors Sardanes. Recull antològic amb Resum històric de la Sardana. Com s’ha de ballar la Sardana. No porta data, però fent una mica de cerca sembla que és del 1958. Des de l’antropologia, l’interès de Dolores Juliano per qüestions folklòriques i costums populars dels Països catalans és molt evident en veure el contingut de la seva biblioteca.
Per a mi parlar de les sardanes també és tenir presents en el record les salesianes d’Alella dels anys 60 que em van ensenyar a ballar-les, l’avi de la Carme que n’era compositor, el fill de la Gemma que és un fidel ballador de sardanes, i les companyes i companys del grup Enriqueta Gallinat que últimament acaben la seves reivindicatives concentracions diàries ballant una sardana. Aquesta és la meva dedicatòria.
Però el meu record especial feminista és per a Maria Concepció Ramió i Diumenge1961), que és compositora, professora de música i directora de cobla. Després d’una carrera espectacular en formació musical, quan vàrem coincidir allà pels anys 90, estava entusiasmada per l’estudi de la tenora i, de fet, ja havia començat a compondre sardanes una dècada abans.
Des del 1993, la Concepció viu a Igualada, on regenta amb la Isabel la llibreria Llegim…? compaginant-ho amb la feina de professora d’harmonia, contrapunt i anàlisi al Conservatori de Música d’Igualada. M’agradaria destacar que sota la seva direcció i producció va portar a terme la gravació del doble CD Oratori del Llibre de Sinera, de Mercè Torrents, sobre l’obra de Salvador Espriu (2013-2015). Aquest document sonor el tenim al Centre de documentació de Ca la Dona.
Ja que hem citat la tenora, cal saber que és un dels quatre instruments junt amb el tible, el flabiol i el tamborí, típicament catalans que formen part de la cobla que és la formació que habitualment interpreta la música de sardana amb 12 instruments: els quatre que hem dit i uns altres quatre més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana és per a ballar, però també pot ser escoltada en forma de concert i es pot afegir un acompanyament coral ja que la lletra de les sardanes és un element essencial.
Hauríem d’haver començat dient, per si de cas, que la sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya i que en paraules del poeta Joan Maragall és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
La sardana tal com es coneix actualment data de mitjans del segle xix i al llarg del temps s’han reunit més de trenta mil partitures de sardanes. Cal recordar que durant els períodes de les dictadures la sardana ha estat temporalment prohibida com a símbol nacional.
És una dansa col·lectiva que es balla agafant-se de les mans, formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música. La sardana és una dansa no excloent perquè qualsevol persona i en qualsevol moment pot afegir-s’hi. Una altra cosa és si es tracta d’una colla sardanista estable o en ocasió d’un concurs o exhibició.
El ball és més complex del que sembla perquè s’estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n’hi ha de dos tipus, curts i llargs i s’ha d’anar comptant.
L’origen de la sardana és desconegut, però es pot remuntar a l’antiga Grècia, on les danses circulars ja abundaven i posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. De tota manera, és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana actual. El musicòleg Lluís Albert, nebot de Caterina Albert/Víctor Català, va localitzar un manuscrit del segle xviii on hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s’han trobat.
Pep Ventura (1817-1875) reforma l’estructura musical i reestructura i amplia la cobla. D’aquesta manera la sardana es reafirma, es propaga i entra al segle xx que és quan, fins abans de la guerra, hi ha una intensa activitat sardanista als ateneus, casals i associacions que organitzen ballades de sardanes de manera que es va enfortint l’associació entre catalanisme i sardanisme.
Enric Morera (1865-1942) és un dels grans compositors de sardanes de factura refinada i popular a l’hora. Són seves L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques que són de les més conegudes i apreciades. A les sardanes hi ha lletres molt emotives i de protagonisme femení com la de La sardana de les monges.
Juli Garreta (1875-1922) és autor de sardanes que són autèntics poemes simfònics en miniatura.
A partir del 1945 i fins als inicis dels 60 el moviment sardanista es recupera de la repressió franquista i s’expandeix, però a finals dels anys 70 i inicis dels 80 té més problemes per a subsistir. El 1990 es funda la Federació Sardanista de Catalunya i el 1992 la sardana té representació en els Jocs Olímpics de Barcelona en l’acte inaugural. Més de 600 dansaires van formar cinc anelles olímpiques gegants i van ballar la sardana Benvinguts de Joan Lluís Moraleda, cantada per Josep Carreras i Montserrat Caballé i interpretada per la cobla La Principal de la Bisbal.
El 1993 Santi Arisa crea i presenta la sardanova que es tracta d’un tipus de música que segueix els elements melòdics i rítmics de la sardana però incorpora un grup de jazz com una experiència innovadora. En aquesta línia d’innovació podem situar el fenomen actual del Coti x Coti del grup mataroní The Tyets, fusió de sardana i reggaeton, que ha causat impacte en el món musical català apropant la sardana a un gran públic allunyat d’aquest gènere.
Per acabar podem recordar que El Dia Universal de la Sardana se celebra el diumenge previ a Sant Joan i que la Capital de la Sardana és una iniciativa que també s’atorga anualment a un municipi diferent. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.
I no oblidem que, si repassem la llista d’autors de sardanes, trobarem quatre autores: Pepita Llunell Sanahuja (1926-2015), Dolors Viladrich Pascual (1936-2010), Montserrat Pujolar Giménez (1939-) i la ja citada Concepció Ramió Diumenge (1961-).
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
