Per Eulàlia Lledó
Passejo pel carrer Consell de Cent amb el meu arquitecte de capçalera i em queixo que cada dos per tres rebentin sense pietat i amb gran estrèpit els bonics panots de la flor —tan barcelonins— del carrer on visc (passa, però, a tota la ciutat) per inspeccionar una canonada, moure de lloc alguna tapa o el que sigui que hi facin.
Sembla talment que les quadrilles —en una mena de rull infinit— facin cua i estiguin esperant que una acabi de col.locar els panots per tornar-los a esventrar abans que el ciment sigui ben bé sec.
Li pregunto per què en comptes de fer les voreres tal com les fan ara, no fan un registre o una mena de galeria per on passin totes les conduccions i així no haurien d’anar esbotzant sistemàticament els carrers cada vegada que hi ha un problema o s’hi ha de fer una millora.
La resposta és altament descoratjadora i depriment. Ell ho ha intentat molts cops i només ho ha aconseguit en alguna ocasió. La raó és molt simple. Quan s’espatlla una conducció, quan hi ha un escapament o qualsevol altre problema, si està enterrat (és a dir, cobert de terra ben atapeïda i pavimentat), durant molt de temps no se sap, no es detecta i com que no se n’adonen, no s’hi han d’amoïnar fins que ja és molt greu, i encara així…
La tàctica consisteix, doncs, a negar-se a veure les coses, defugir la responsabilitat, inhibir-se’n; de fet, és una concreció de la frase feta «amagar el cap sota l’ala»; també és un exponent d’aquella altra que diu «Del que els ulls no veuen, el cor [en aquest cas la cartera] no se’n dol».
Si tingués tírria a les criatures, diria que és una postura infantil; com que no els en tinc gens, diré que és una metàfora o una metàstasi del capitalisme.
Com que soc de natural ben pensada, penso que també deu influir en aquest haver d’esbudellar els carrers obligatòriament per fer qualsevol intervenció tot el que s’embutxaquen les grans empreses constructores que se solen endur les llicències per fer obra pública (el que donaríem perquè fos a canvi només d’un pudent i fastigós però limitat 3%), a les quals deu anar molt rebé tenir totes les voreres i carrers sempre a mà i a punt per fer negoci. ¡Quina pena que no els encarreguessin cap d’aquelles obres que deien que eren tan urgents i necessàries arran de la sequera del 2008 però que van deixar córrer a la que van caure quatre gotes!
Aquestes maneres de fotre fer explicarien, per exemple, les enormes fuites d’aigua potable generalitzades a tot el país. Es calcula que es perd un 25% de l’aigua, en alguns llocs el 50% i fins i tot el 60%. Pèrdues d’aigua especialment doloroses i corruptes en l’imperant amarg i eixorc temps de sequera que patim.
Deixem el carrer Consell de Cent tot recordant aquell arquitecte, enemic furibund d’Ada Colau i totalment contrari a la reforma d’aquest carrer, d’una intervenció que n’ha tret els cotxes i ha fet que passés a ser domini de les i els vianants, però que sol seure en un banc de l’enjardinat carrer perquè, confessa sense pudor (i suposo que contra els seus principis) que «¡s’hi està tan bé; s’hi llegeix tan a gust!».
Un altre arquitecte, ple de gelosia, ho va dur als tribunals i la jutgessa impertorbable va decidir ni més ni menys que el carrer s’havia de deixar com abans. Si passem a les corrupcions judicials, sobta veure que tant PSOE com Junts pensin que poden blindar l’amnistia perquè l’estament judicial no la pugui boicotejar i inutilitzar. ¡Santa innocència!
¿No recorden que hi ha un jutge (en exercici) que va considerar que no es pot afirmar que M. Rajoy sigui M. Rajoy? ¿Han oblidat que un tribunal (que suposo que continua exercint) va absoldre la política de Vox, Rocío Monasterio (que a més a més es feia passar per arquitecta), perquè va falsificar el segell d’un visat de manera tan burda que només algú que fos molt i molt idiota no se n’adonaria? Fa poc s’han vist manifestacions de jutges (i algunes jutgesses) carregats de pompa i de punyetes contra una llei inexistent. Uns anys abans es va comprovar amb molt de dolor les conseqüències de la delirant, perillosa i desbordant capacitat imaginativa de veure tumults segons qui esternudava.
En aquest joc de la gata i la rata, indefectiblement els passarà la mà per la cara una gent tan pocavergonya i sense escrúpols i que, a més, se sent completament impune.
Mentrestant, i en conseqüència, anem veient com la pugna entre els tribunals Suprem i Constitucional cada cop s’agermana més amb el fanatisme futbolístic. És talment com si el Barça s’hagués encarnat en el Constitucional i el Real Madrid sigui el Suprem.
