Les morts de dones a Catalunya a causa de la violència masclista continuen amb un degoteig que sembla no te aturador.
Ens hem de preguntar molt seriosament quina és la resposta social que donem a aquests fets. No val parlar només de les responsabilitats públiques que segur hi son i moltes. El fet més greu és el silenci, la justificació i la impunitat que socialment tenen aquestes morts.
No es pot continuar amb la cançoneta de “No havia denunciat”.El que ens hem de preguntar és: què ha fallat?.
Què ha fallat en una educació que continua mantenint els estereotips i obviant la coeducació?
Què ha fallat en uns mitjans en els quals les dones només tenen espai com a víctimes, com a afectades i gairebé mai com expertes?
Què està fallant en una societat en la qual massa sovint les relacions de domini es presenten com a desitjables i l’abús no es denigra?
Què ha fallat en els circuits i protocols que haurien de identificar i prevenir les situacions de violència?
Moltes dones treballem incansablement per fer fora la violència de les nostres vides i de les altres vides. Moltes dones denunciem continua i constantment la necessitat d’escoltar i validar la paraula de les dones que viuen aquestes situacions. Per això, aquests fets, com d’altres que atempten contra els drets humans i la vida, ens omplen de dolor i tristesa. Això però no ens farà callar!
Fins que no aconseguim que la violència contra les dones sigui impensable com a pràctica quotidiana, continuarem denunciant aquests atemptats a la vida i continuarem denunciant la manca de recursos per a les dones i les organitzacions de dones.
