Per Lenny Cáceres* Diario Digital Femenino
El treball hauria de ser un espai de desenvolupament, autonomia i construcció d’identitat. Tot i així, per a moltes dones es converteix en un escenari on la violència laboral -ja sigui assetjament, discriminació, fustigament o silenciament- es transforma en una amenaça constant que erosiona el seu benestar.
La violència laboral no només impacta en les trajectòries professionals: també deixa empremtes profundes a la salut mental. Estrès crònic, ansietat, depressió, insomni i sentiments de desvalorització són alguns dels efectes assenyalats per especialistes. Quan se suma la precarització, la distribució desigual de les tasques de cura i les bretxes de gènere en posicions de poder, el pes sobre les dones es multiplica.
A l’Argentina, com a molts països de la regió, els debats sobre l’aplicació del Conveni 190 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) han posat en evidència la necessitat de reconèixer i sancionar la violència i l’assetjament al món laboral. Però encara persisteix una escletxa entre la lletra de les normatives i la seva aplicació efectiva.
La legislació argentina també reconeix aquesta problemàtica. La Llei 26.485, en l’article 6 (Modalitats), incís c, defineix: “Violència laboral (…) és aquella que discrimina les dones en els àmbits de treball públics o privats i que obstaculitza el seu accés a l’ocupació, contractació, ascens, estabilitat o permanència en el mateix, exigint requisits sobre estat civil, maternitat, edat contra les dones. en l’àmbit laboral trencar el dret d’igual remuneració per la mateixa tasca o funció.
Abordar com incideix la violència laboral a la salut mental de les dones implica pensar en polítiques públiques, protocols institucionals i també en un canvi cultural necessari perquè els àmbits de treball siguin veritablement lliures de violència. Perquè la salut mental és també un dret laboral i un dret de gènere.
Contextualització
La violència laboral adopta múltiples formes: des d’expressions directes de fustigació o assetjament fins a pràctiques més subtils com l’exclusió, la invisibilització o la sobrecàrrega de tasques. En el cas de les dones, aquestes situacions s’entrellacen amb desigualtats històriques que travessen el món del treball: bretxes salarials, dificultats per accedir a càrrecs jeràrquics, subrepresentació en certs sectors i la persistent càrrega de les cures no remunerades.
El Conveni 190 de l’OIT, ratificat per l’Argentina el 2022, defineix la violència i l’assetjament al món del treball com «un conjunt de comportaments inacceptables que poden causar dany físic, psicològic, sexual o econòmic». Tot i això, la implementació de mesures concretes encara enfronta resistències en molts àmbits, on persisteixen estructures jeràrquiques que naturalitzen el maltractament o silencien les denúncies.
Impacte a la Salut Mental
Els efectes de la violència laboral sobre la salut mental de les dones són múltiples i sovint invisibles. L’estrès crònic és una de les conseqüències més comunes: l’exposició perllongada a situacions hostils activa respostes d’alerta que, amb el temps, es transformen en esgotament emocional i físic.
La psicologia clínica assenyala que l’assetjament i discriminació reiterada poden derivar en quadres d’ansietat, depressió, insomni i disminució de l’autoestima. Des de la psiquiatria, s’adverteix a més que, en casos greus, pot ser necessari un abordatge integral que inclogui psicoteràpia i tractament farmacològic per prevenir un deteriorament més gran.
Aquests efectes no es donen en un buit: s’agreugen en contextos on les dones enfronten menor estabilitat laboral, més dificultats per accedir a llicències per salut mental i escassos dispositius de contenció dins de les institucions.
Veus professionals
Consultada sobre aquest flagell, la llicenciada en Psicologia, Rocío Ramos remarca la importància de reconèixer que aquestes experiències no són “problemes individuals”: cal analitzar-les en clau de gènere. Ser dona es converteix en un factor de risc en si mateix per patir formes específiques de violència laboral que s’entrellacen amb mandats profundament arrelats.
“No siguis tan sensible” quan es denuncien maltractaments; la hipersexualització fins i tot dels èxits (“segur que es va ficar al llit amb el cap”); la maternitat com a obstacle professional; la sobrecàrrega de tasques no reconegudes; la tan invisibilitzada càrrega mental. Totes són expressions que reflecteixen com el món laboral continua reproduint desigualtats.
Al nostre país, segons la primera Enquesta Nacional sobre Violència Laboral impulsada per la Iniciativa Spotlight (2021), sis de cada deu persones que treballen pateixen situacions de violència, i les dones i persones no binàries són les més afectades. Xifres encara més alarmants: gairebé nou de cada deu persones (88%) van reportar haver rebut acudits, comentaris sexistes, masclistes o discriminatoris que els van generar incomoditat, mentre que el 77% va rebre comentaris inadequats sobre el cos o la vestimenta.
Aquestes violències operen de manera subtil però inclement. L’autoestima s’erosiona dia a dia, la confiança en el propi criteri professional s’esvaeix i la simptomatologia comença a aparèixer.
Des de la perspectiva clínica, la violència laboral genera una constel·lació simptomàtica complexa. A més d’ansietat, depressió, insomni i disminució de l’autoestima, apareixen símptomes físics com ara cefalees tensionals, contractures cervicals, trastorns gastrointestinals i fatiga crònica. Es tracta de “símptomes de conversió”: el psiquisme s’expressa a través del soma, perquè moltes vegades és més fàcil reconèixer el patiment físic que no pas assumir-se víctima de violència laboral. En casos severs o cronificats, poden aparèixer episodis de despersonalització durant situacions laborals estressants: dones que descriuen sentir-se com si observessin l’escena des de fora.
Abordar la violència laboral exercida envers les dones requereix intervencions que transcendeixin allò individual. Els espais terapèutics que continguin i ajudin a reparar el patiment psíquic són necessaris, però no suficients. Calen polítiques públiques que protegeixin efectivament, protocols institucionals que no revictimitzin i, fonamentalment, un canvi cultural profund.
La salut mental de les dones no pot continuar sent el cost ocult d’organitzacions que emmalalteixen, victimitzen i violenten les identitats feminitzades.
La interseccionalitat del dolor
No podem parlar de violència laboral sense considerar com es multiplica quan intersecciona amb altres opressions. Dones racialitzades, trans, amb discapacitat, identitats feminitzades i treballadores de sectors populars enfronten capes addicionals de vulnerabilitat. Els seus testimonis solen ser més qüestionats i els símptomes, minimitzats fins a tornar-se invisibles. A més, tenen recursos d’afrontament molt més limitats.
Per tant, resulta fonamental que com a professionals de la salut mental incorporem aquesta mirada interseccional a les nostres intervencions. No assoleix abordar els símptomes si no comprenem l’entramat d’opressions que els genera.
Des de la psiquiatria, mentrestant, se subratlla la necessitat de polítiques preventives: capacitacions en perspectiva de gènere, protocols clars de denúncia i acompanyament, i equips interdisciplinaris que puguin donar resposta abans que les conseqüències en la salut mental es tornin irreversibles.
La violència laboral no només limita el desenvolupament professional de les dones: també impacta en el dret a viure amb salut i benestar. Pensar en espais de treball lliures de violència implica un canvi cultural profund que transcendeix els protocols escrits.
La construcció d’àmbits laborals respectuosos i inclusius és, alhora, un deute i una oportunitat: avançar en aquesta direcció significa garantir que les dones puguin desplegar el seu potencial sense que la seva salut mental quedi atrapada en dinàmiques de fustigació i desigualtat.
(*) Lenny Cáceres és periodista feminista abolicionista, directora/editora de Diari Digital Femenino. Titular del web d’Assessorament i Capacitació https://lennycaceres.com.ar/
Autora del llibre La transversalitat del gènere: espais i disputes.(Ed. Sudestada)
