Per Georgina Monroy Vázquez. Cimac Noticias
La retirada de peces sobre feminisme i drets de les dones del Museu Nacional de Colòmbia va generar crítiques per l’exclusió de memòries històriques. La decisió genera qüestionaments sobre la censura cultural i lexclusió de les lluites socials del relat oficial.
Més de 30 peces van ser retirades de les exposicions permanents del recinte per decisió del Govern colombià, entre elles objectes i documents relacionats amb la història dels moviments feministes, la conquesta del vot femení i les primeres campanyes contra la violència de gènere. La mesura també va afectar materials sobre els drets de les persones LGBTIQ+, la violència política i els processos de pau.
La decisió va provocar protestes i qüestionaments d’especialistes, que van advertir que retirar aquests elements sense una avaluació curatorial coneguda pot reduir la pluralitat de la història que el museu té la responsabilitat de preservar i compartir amb la societat.
Retirar les peces feministes també significa excloure’n la història
Entre els materials retirats hi ha un exemplar del diari Nuestras Mujeres, una publicació de la dècada de 1950 vinculada amb la promoció del sufragi femení a Colòmbia, així com un afiche relacionat amb les primeres lluites contra la violència de gènere.
Aquests objectes no només són peces d’exhibició. Constitueixen testimonis dels processos col·lectius mitjançant els quals les dones van disputar la seva exclusió de la vida política i van exigir el reconeixement dels drets.
La presència d’aquests materials en un museu nacional permet explicar quins drets com ara votar, participar en les decisions públiques i viure lliures de violència no són concessions espontànies, sinó resultat de dècades d’organització, mobilització i resistència feminista.
Per això, la seva retirada planteja una pregunta central: quina història s’explica quan desapareixen els rastres materials de les lluites que van permetre ampliar els drets de les dones?
L’exclusió d’aquestes peces de les sales no significa que els esdeveniments històrics deixin d’existir, però sí que en pot limitar la visibilitat i les oportunitats que noves generacions coneguin com es van construir aquests drets.
Per què és un retrocés per al feminisme?
Els museus nacionals contribueixen a definir quins esdeveniments, personatges i processos es reconeixen com a part de la història col·lectiva. Quan les experiències de les dones i els seus moviments socials perden espai en aquestes institucions, també se’n debilita el reconeixement com a protagonistes de la transformació política i social.
Durant molt de temps, els relats històrics van privilegiar les experiències dels homes al poder, els conflictes militars i les institucions, mentre que les contribucions de les dones, les poblacions indígenes, les comunitats afrodescendents i altres grups exclosos van rebre menys atenció.
La incorporació de perspectives feministes als espais culturals cerca ampliar aquesta mirada i mostrar que la història d’una nació també es construeix des de les lluites per la igualtat, l’autonomia, la participació política i una vida lliure de violència.
En aquest sentit, retirar materials sobre el sufragi femení i les mobilitzacions contra la violència de gènere pot representar una reculada en la representació pública d’aquestes conquestes.
El problema no és que els museus revisin les seves exposicions. L’actualització dels continguts forma part de la tasca. La preocupació sorgeix quan els canvis es fan sense criteris curatorials transparents, sense una explicació pública suficient o sota directrius que busquen excloure determinades perspectives per raons ideològiques.
La discussió, doncs, transcendeix la permanència d’objectes específics: involucra el dret de la societat a conèixer una història plural ia qüestionar les decisions sobre quines memòries mereixen ocupar un espai públic.
Una disputa política sobre la memòria històrica
D’acord amb informació publicada per El País, les peces van ser retirades en el context de l’anomenada “contrarevolució cultural” impulsada pel president colombià Abelardo de la Espriella. L’administració ha defensat la necessitat de revisar els continguts del museu i ha qüestionat que els espais culturals funcionin com a instruments d’adoctrinament polític.
Tot i això, especialistes en museologia van assenyalar que les exposicions afectades van ser resultat d’anys de recerca i treball curatorial, orientats a representar la diversitat històrica, social i política de Colòmbia.
La controvèrsia evidencia una tensió fonamental: els museus públics no haurien de dependre de les preferències ideològiques de cada administració per decidir quines experiències històriques poden conèixer les persones visitants.
Quan una autoritat substitueix el debat acadèmic i curatorial per decisions que privilegien una sola interpretació del passat, hi ha el risc que la història es converteixi en una eina per legitimar el projecte polític dels que governen.
Especialistes i ciutadania qüestionen la decisió
Les crítiques es van estendre entre professionals de la cultura i sectors de la ciutadania. La Red Latinoamericana de História Pública va difondre el manifest La memòria no es desmunta, recolzat per centenars de persones investigadores, historiadores, antropòlogues, museòlogues, artistes i gestores culturals.
Al document, la xarxa va exigir explicacions públiques sobre els motius de la retirada, els procediments utilitzats i el destí de les peces. També va defensar l’autonomia curatorial del museu i la seva responsabilitat de preservar les memòries dels qui històricament n’han estat exclosos.
El manifest sosté que un museu nacional no pertany al govern de torn, sinó que és una institució pública al servei de la societat. Des d’aquesta perspectiva, la seva funció no consisteix a construir una versió única i convenient del passat, sinó conservar i posar en discussió la seva complexitat.
Les protestes davant del recinte també van expressar el rebuig a la desaparició de les peces. Les persones manifestants van portar imatges dels objectes retirats per fer visible allò que ja no es podia trobar a les sales.
La mobilització va mostrar que la memòria històrica no depèn exclusivament dels espais institucionals: també es defensa mitjançant l’organització ciutadana, la protesta i l’exigència de rendició de comptes.
Abelard de la Espriella arriba al poder: què canvia per a les dones a Colòmbia?
La memòria de les dones també és patrimoni
El cas del Museu Nacional de Colòmbia recorda que la igualtat no depèn únicament que hi hagi lleis que reconeguin drets. També importa que les institucions educatives i culturals reconeguin els processos històrics que van fer possibles aquestes conquestes.
Per a les noves generacions trobar referències al sufragi femení, als moviments feministes ia les lluites contra la violència de gènere permet comprendre que els drets actuals tenen una història i que la seva garantia requereix participació social.
Esborrar o reduir la presència d’aquestes experiències als espais públics pot contribuir a presentar la desigualtat com un assumpte secundari ia invisibilitzar els qui la van enfrontar.
La memòria històrica no és una versió immutable del passat: cal investigar, discutir i actualitzar. Però aquesta revisió requereix rigor, transparència i pluralitat, especialment quan són històries travessades per la discriminació i la violència.
Per això, la discussió a Colòmbia no es limita a les peces que es van deixar d’exhibir. També posa sobre la taula qui té el poder de decidir quines històries s’expliquen, quines queden fora i quin lloc ocupen les lluites de les dones a la memòria col·lectiva.
Foto Portada Fòrum: EFE / La retirada de peces sobre feminisme i drets de les dones del Museu Nacional de Colòmbia va generar crítiques per l’exclusió de memòries històriques.
