Chantal Akerman par Chantal Akerman, a la sèrie “Cinéma de notre temps” (1997).
“Última temptativa d’autoretrat. Em dic Chantal Akerman. Vaig néixer a Brussel·les. I això és veritat. Això és veritat.”
Brussel·les i Akerman, de portes endins
Vaig ser a Brussel·les a finals del mes passat per qüestions laborals que poc o res tenien a veure amb el cinema de dones. Era la primera vegada que posava els peus en aquella ciutat, la ciutat de Chantal Akerman, una ciutat que, d’altra banda, ella va retratar des de la intimitat de la llar més que des dels espais públics, oferint una visió lúcida, dilatada i transcendent de la vida de les dones, del treball domèstic, de la reiteració angoixant de la rutina i de les petites transgressions intramurs, aquelles que semblen invisibles al món (i al cinema comercial), però que esdevenen sortides detonades de l’estructura capitalista i patriarcal.
Era la primera vegada que hi passejava i, a primer cop d’ull, se’m va fer feixuga la grisor dels carrers i les catedrals, i em va sorprendre la naturalització de l’assetjament verbal i els comentaris sexistes a cada cantonada. Una amiga belga em recordaria, més tard, que Sofie Peeters ja ho havia denunciat al documental Femme de la rue l’any 2012. A fi de comptes, la Brussel·les d’Akerman existia dins les cases i, en últim terme, dins la pantalla. Per tal de buscar una referència familiar, em vaig entregar al turisme cinèfil. Google Maps: 23, Quai du commerce, 1080, Bruxelles. Però ni rastre d’aquell vestíbul; ara hi ha un bufet d’advocats.
Es va donar la vibrant coincidència que, el mateix dia que jo aterrava, la Flagey, la filmoteca belga, iniciava un cicle amb part de la filmografia de Chantal Akerman, programat a partir de la nova No Home Movie (2015). El seu darrer film és, entre moltes altres coses, un retrat de la seva mare, Natalia Akerman, una jueva polonesa que, a finals dels anys 30, va fugir dels pogroms i la violència per instal·lar-se a Bèlgica. Chantal torna a casa de la seva mare (que esdevé tot el contrari a una llar familiar quan mor: una No-home), per mostrar les darreres setmanes de vida de qui ha estat la figura definitiva de la seva filmografia i que, com Jeanne Dielman, viu aliena al món en un apartament a Brussel·les. No Home Movie és un film accidentalment epifànic. Obre amb un pla de cinc minuts d’un arbre lluitant contra el vent del desert, i a mida que avança la narració, la mare es mostra en carn i ossos, alhora que la cineasta sembla descobrir la contundència amb la qual aquella dona, la seva procedència, la seva religió i la seva història, van ser cabdals en la seva visió sobre el món i el cinema. Al llarg del film es descorre el vel que permet veure la mare, a voltes borrosa i d’altres pornogràficament definida, com la figura femenina que va inspirar la protagonista presa de la llar a Jeanne Dielman, 23, Quai du commerce, 1080, Bruxelles, la figura en contraposició a la vida de la qual va filmar el manifest cinematogràfic Saute ma ville, i els records i la identitat de la qual buscava, d’alguna manera, a D’est o Là-bas. El film es pot llegir, també, com la seqüela perfecte de News from Home. Aquells anys queden llunyans i, ara, la distància de les cartes de la mare llegides precipitadament per la veu de la filla sobre les imatges de Nova York queda substituida per la proximitat crua de la imatge digital i la simultaneïtat de les connexions transcontinentals via Skype. A partir de la primera hora de film, la narració inclou personatges nous i la mare es difumina a mida que emmalalteix. Els espais s’omplen d’altres veus, la cuidadora i la germana obren, sense voler, escletxes entre mare i filla, els plans s’allunyen prudentment, s’enfosqueixen fins a ennegrir i la càmera deixa de reposar sobre la taula o la prestatgeria per tornar-se una càmera ambulant, que anticipa la inquietud de la pèrdua. Després, el desert. I el vent que satura el micròfon.
No Home Movie
Saute ma ville
No Home Movie es va presentar al mes d’agost al Festival de cinema de Locarno i no va ser gaire ben rebuda. Després de veure com la sala es buidava i part del públic trobava lícit, fins i tot, escridassar el film durant la projecció, Chantal Akerman es va lliurar a molt poques entrevistes, deixant-ne, també, algunes a mitjes. El film difícilment es podrà tornar a veure com es va veure a Locarno. Ara, després del suïcidi de la cineasta, està travessat per intensitats i significacions afegides.
Al cicle de la Flagey també vaig poder veure una pre-estrena: la del documental I don’t belong anywhere – le cinéma de Chantal Akerman (2015), de Marianne Lambert, que havia estat, a més d’amiga, productora d’alguns films de la cineasta, cosa que es desprèn de les imatges i les converses enregistrades. Aquesta producció forma part en la sèrie “Cinéastes d’aujourd’hui” de la Cinématheque de la Fédération Wallonie-Bruxelles i repassa una filmografia de prop de quaranta obres, tot parant atenció en les més emblemàtiques, com ara Jeanne Dielman…, Je, tu, il, elle, News from Home, Les rendez-vous d’Anna, D’est o Sud, entre altres, i analitzant les circumstàncies que van donar vida a films menys afortunats, com la pretesament comercial Un divan à New York, amb Juliette Binoche i William Hurt. El documental mostra una Akerman propera a qui la filma, divertida, sincera i sempre genuïna, tot i que visiblement trasbalsada per la mort de la seva mare. Lúcida i experimental com en aquell Chantal Akerman par Chantal Akerman, ens apropa als seus processos creatius i reflexiona sobre el llenguatge fílmic que ha anat elaborant al llarg dels anys per tal de forçar els límits i saltar les barreres immobilistes de la cinematografia clàssica. I don’t belong anywhere inclou imatges inèdites de No Home Movie en el que és, potser, un dels millors moments del film.
Manifestos fílmics feministes
Chantal Akerman es va treure la vida dues setmanes després de l’inici d’aquest cicle que vaig enxampar, casualment, a la filmoteca de la seva ciutat. Les coincidències, però, van continuar un cop tornada a Barcelona, on fa mesos preparem, conjuntament amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el programa Manifestos fílmics feministes (I), que tindrà lloc els dies 6, 7 i 8 de novembre. Entre els films que es podran veure durant aquests dies es troben Semiothics of the kitchen (Martha Rosler, 1975), SCUM (Carole Roussopoulos, 1976), Boy meets girl (Eugènia Balcells, 1978), If every girl had a diary (Saddie Benning, 1990), Privilege (Yvonne Rainer, 1990), History Lessons (Barbara Hammer), Tarachime (Naomi Kawase, 2006), In my country men have breasts (Mania Akbari, 2012) o la inevitable Saute ma ville (Chantal Akerman, 1968). M’assabento en tornar, llegint una cadena de correus electrònics pendents, que no hi ha manera telemàtica de trobar els drets d’exhibició del primer film d’Akerman. Ella no contesta, la productora no contesta, la distribuïdora no contesta. No ens estem d’intentar contactar-la a través d’amics personals, cosa que no acostumem a fer: no news. Com si fos una lliçó encoratgedora, tot just quan comencem a fer-nos a la idea de no poder projectar un dels manifestos cabdals del cinema feminista, un correu electrònic de la productora Paradise Films confirma que podrem accedir a una còpia de 16 mm de Saute ma ville. Tan sols unes hores després, com si fos una broma pesada, sabem de la notícia de la mort de Chantal Akerman.
Retrospectiva: un homenatge
La pèrdua recent de Chantal Akerman ens fa sentir una mica més òrfenes. L’obra d’aquesta cineasta irreverent, excèntrica i genuïnament original ha estat una constant a les pantalles, també irreverents i excèntriques, de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona al llarg dels seus quasi 24 anys. Com a homenatge a la seva valentia i al seu cinema, el 2016 organitzarem, conjuntament amb la Filmoteca de Catalunya, una retrospectiva que inclourà les dues estrenes esmentades: No Home Movie (Chantal Akerman, 2015) i I don’t belong anywhere – le cinéma de Chantal Akerman (Marianne Lambert, 2015). Alerta a la bústia de correu: tindreu notícies.
