OPINIÓ
En data 19 d’abril de 2012, la novel·lista i catedràtica de literatura espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona Carme Riera ha estat triada per ocupar la butaca “n” de la Real Academia Española. Vagin per davant les meves felicitacions més sinceres a l’escriptora mallorquina, a qui considero una de les persones més qualificades per formar part de la Real Academia de la Lengua, així com una de les autores senyeres de la literatura catalana (encara que la crítica insisteixi a equiparar-la sempre amb els seus parells femenins i mai amb els masculins, cosa que el comú de les i dels mortals –entre els quals m’incloc- sens dubte no entén, sobretot tenint en compte que és autora de més d’una vintena de llibres, alguns dels quals han merescut preuats guardons).
Ningú ignora que la Real Academia és una institució que no destaca precisament per la seva afició a admetre senyores en les seves files, sens dubte en un intent per romandre fidel a l’any de la seva fundació, 1713, data en què es va promulgar a Espanya la llei sàlica que prohibia l’accés de les dones al tron cas d’existir hereus homes, llei per cert encara vigent. Que en aquesta data naixés per la seva banda l’il·lustrat Diderot, feminista avant la lettre, està vist que poc va influir en l’esperit de la institució, que arrossega una llarga i ultratjant història de masclisme en semblança a un club de cavallers al més ranci estil anglosaxó (d’aquests en els que abunden les corbates i els puros, les dentadures postisses i algun que altre braguer inguinal).
Dit això, és clar que tot intent per mitigar la flagrant desigualtat de gènere que la RAE ostenta sigui digne d’aplaudiment, encara que calgui recordar que aquesta nova i magnífica incorporació ha tingut lloc amb prou feines un mes després que la Real Academia encengués totes les alarmes (em refereixo per descomptat a les alarmes del progressisme) amb un informe en el qual, lluny d’agrair el treball realitzat per les guies per a un llenguatge no sexista (clara aportació de la societat civil a una demanda real i creixent), se les carregava titllant-les d’ineptes i indocumentades, amén d’acusar-les d’atemptar greument contra els principis de la gramàtica i de donar la tabarra amb les formes dobles: per què dir “pares i mares” podent dir “pares”, “escriptores i escriptors ” podent dir “escriptors”? Quines ganes de complicar-ho tot tenen sempre les feministes, amb el fàcil que és callar i obeir els dictats dels savis patriarques!
A molta gent ens va alegrar llavors que la RAE es dignés descendir a l’arena pública des de la seva torre d’ivori, o el que és el mateix, des de la seu veïna del Retiro que va inaugurar en el seu moment Alfons XIII. Era doncs conscient la seva membresia que tal com està fixada la nostra llengua no serveix als mínims de la igualtat de gènere? Ni de lluny. En l’informe en qüestió el seu autor, el Sr. Ignacio Bosque, no afirmava precisament esmenar-li la plana a les igualitàries guies per anunciar la imminent renovació per part de la RAE de la llengua espanyola per tal de convertir-la en una llengua moderna i igualitària. Rien de rien. Una vegada llançada la pedra (en forma de pluja de pedrots contundents), l’acadèmic es replegava tan tranquil·lament a les seves casernes d’hivern, en companyia sens dubte de Nebrija. A la llengua que batega a les places, viva i efervescent, tan necessària per propiciar la convivència de tota la ciutadania, instrument primordial d’enteniment i diàleg, que li donin. Això sí, a manera de propina es permetia la condescendència d’afirmar: “És necessari estendre la igualtat social d’homes i dones, i aconseguir que la presència de la dona en la societat sigui més visible”. Com, a cop d’obsoleta espasada lingüística?
Anunciava el Sr. Bosque amb la seva apavaigadora frase l’entrada imminent d’una altra dona, tal com ha tingut lloc, en la rígida institució? Podria ser. El que és evident és que la RAE va més de pressa adaptant-se a pas de cargol a la igualtat que es viu als carrers que a la llengua que en ells, a parts iguals, s’enriqueix i desgasta. Aspira la RAE a perpetuar en el seu diccionari el “carpetovetonismo” (paraula que existeix però la RAE no registra) avalant-ho en anys futurs mitjançant acadèmiques amb faldilla i escot? És probable, doncs no veig per cap costat mostres de voler transformar la nostra llengua en un espanyol més igualitari. I encara que la 23ª edició sembla que està al caure, a manera de tast no puc evitar la temptació de citar un exemple pres gairebé a l’atzar de la seva 22ª edició (la més recent). *CORNUDO: “2. Dicho del marido. Cuya mujer le ha faltado a la fidelidad conyugal”. I si el tal marit està unit sentimentalment a un altre cavaller i li posa unes banyes gegentines, quin nom rep? Per no parlar que el diccionari de la RAE encara no recull una paraula tan gastada per l’ús com “puta”, que tots sense excepció acceptem com a sinònim pejoratiu de prostituta, cosa que sí fa, encertadament, el María Moliner. I pensar que a la laboriosa lexicògrafa no la van voler en la Real Academia… Com veuen, a la RAE li urgeix un bon vendaval d’aire fresc.
Que Carme Riera passi a ser la sisena dona en l’Academia és, per descomptat, un pas endavant per a una RAE que aspiri a estar d’acord amb els temps. Es relacionarà amb Ana María Matute (ja una mica xacrosa), Carmen Iglesias, Margarita Sales, Soledad Puértolas i Inés Fernández-Ordóñez (la més jove). Serà doncs la sisena d’un total de vuit, si contem a les altres dues que en un moment o un altre van formar part de la institució, Elena Quiroga i Carmen Conde, qui va ser la primera a ingressar, en un no gaire llunyà 1978 (encara que pronunciés el seu discurs d’ingrés al gener de 1979). Per cert que 1978 no és una data qualsevol, sinó la de la proclamació de la Constitució espanyola, que en el seu Capítol II, Article 14, resa: “Els espanyols són iguals davant la Llei, sense que pugui prevaler discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal social”. I en l’Article 23 del mateix capítol: “Així mateix, tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics, amb els requisits que assenyalen les Lleis”. Així doncs, per què no podia entrar a la RAE en tan significada data una persona de “sexe” diferent al masculí, tan preparada com els seus col·legues homes? Llàstima que des d’aquell any no s’adoptés la paritat per anar renovant l’equip que “neteja, fixa i dóna esplendor” a la nostra llengua comuna.
Si fem comptes i partim del fet que han passat per l’Acadèmia 460 acadèmics de nombre (hi ha altres categories de menor importància que no incloc en el recompte), d’entre els quals hi ha hagut només 8 dones, obtenim un esgarrifós… 1,7%! Només comparable sens dubte amb el percentatge de presència femenina en l’exèrcit. En tots dos casos inclina la balança de la desigualtat el llast històric, i en concret les incorporacions femenines a la RAE corresponen a les últimes tres dècades, quan la RAE complirà l’any que ve tres segles d’història! Pel que fa a la xifra actual, tranquil·litza una mica més, encara que és sens dubte molt insuficient: dels 43 acadèmics i acadèmiques amb que compta avui (inclosos Riera i un altre que encara no ha pres tampoc possessió), com hem dit 6 són dones, la qual cosa significa un 13’9%. Arribar al 50% serà una tasca lenta, doncs allà els càrrecs, recordem-ho, són vitalicis i és evident que els desitgem als acadèmics que podrien ser substituïts per noves acadèmiques llarga vida.
La curiositat em pot i em pregunto si quan Carmen Conde va ingressar en la RAE existien els lavabos de senyores en la institució limítrof al Passeig del Prado o es van construir especialment per a ella. Ignoro la dada, encara que del que estic convençuda és que amb lavabos de senyores o sense Carmen Conde s’havia de sentir en els conciliàbuls propis del seu càrrec com un pop en un garatge; una sensació sens dubte molt similar a la de les primeres dones que al 1910, quan es van suprimir els obstacles legals per al seu accés a l’educació superior, van ingressar amb tot el dret a la universitat. No compta que al 1841 Concepción Arenal, vestida amb abillament masculí, entrés com a oient en la llavors Facultat de Dret de Madrid. Ella sí que va haver de servir-se, li agradés o no, dels lavabos de senyors… És d’esperar que Carme Riera es trobi a partir d’ara a la RAE més còmoda que la seva homònima pionera, encara que amb certa malícia podem imaginar a les senyores d’una banda i als cavallers per una altra, com en aquelles sobretaules d’antany en les que ells arreglaven el món, copa en mà, mentre elles esperaven a la sala del costat, entre xerremeques diuen que trivials.
Però hi ha dues raons fonamentals que fan que l’elecció de Carme Riera sigui un doble encert, al marge de la seva incontestable solvència professional. D’una banda ha estat escollida en una candidatura compartida amb la poeta malaguenya María Victoria Atencia, sens dubte de gran vàlua, peró octogenària, la qual cosa l’hagués convertit en una acadèmica de totes totes testimonial. Si es vol agrair l’abnegada dedicació d’algú a les lletres, millor fer-ho amb premis econòmicament ben dotats que amb càrrecs en institucions on cal picar pedra. Riera sí que pot fer grans aportacions, estic segura. D’altra banda, entre una majoria d’acadèmics monolingües, ens trobem davant una futura acadèmica bilingüe; com ha ressenyat la premsa “una estudiosa de la literatura espanyola que és també una escriptora en llengua catalana”. Un valor afegit que pot ser-li tremendament útil a una institució on la presència de catalanoparlants és molt reduïda, i què no dir de la de catalanoescrivents, fins ara gairebé inexistent a excepció de Martín de Riquer i Gimferrer. La presència de Riera tal vegada contribueixi a introduir en l’espanyol oficial els fruits d’aquesta “dualitat cultural i lingüística de Catalunya, que tant preocupa”, i a la qual va fer referència Juan Marsé en el seu discurs de recepció del Premi Cervantes.
És doncs molt el que pot oferir a la RAE aquesta catedràtica de literatura medieval, estudiosa de la literatura contemporània i autora de ficció notabilíssima. No sé si podrà fer alguna cosa a favor de la “desandrocentrizació” de la llengua espanyola (terme que és clar mai entrarà en el Diccionari de la RAE), encara que ja em sembla molt que hagi anunciat que el seu discurs d’ingrés possiblement versarà sobre una altra dona escriptora. Quan li va arribar el torn a Soledad Puértolas aquesta va glossar els personatges secundaris del Quixot, que no dubto que siguin interessants, però que potser siguin això, secundaris. Riera ha afegit també que és un honor ser la sisena acadèmica i que espera que, després d’ella, “n’arribin moltes altres més”.
Quant a les quotes…, aquí la cosa es complica. Totes les dones reneguen de les quotes quan aconsegueixen un càrrec elevat, com era d’esperar i com va fer la mateixa Puértolas, que acabada d’escollir ja proclamava avorrir-les com si les traginés el diable. Riera en això no ha estat diferent. Així, la premsa escrita recollia el seu convenciment que la Real Academia Española “no ha de funcionar per quotes”, encara que afirmava estar a favor que les institucions “s’obrin a les dones que tinguin coses que aportar” i, en el camp de la literatura, especificava, “n’hi ha moltes en aquest país”. “No estic a favor de les quotes perquè tampoc m’agradaria que algun dia em diguessin que vaig entrar per elles”, afirmava Riera. Em consta que Carme Riera és una persona molt ben educada i no es posarà a escopir a la cara dels seus amfitrions, acusant-los de masclistes de merda i dient-los que si no fora per les quotes (reals o invisibles, preceptives o facultatives) ella no seria allà, a punt d’ingressar en la prestigiosa Real Academia de la Lengua.
Així i tot, per què tanta mania a les quotes? Han funcionat de meravella en la política (fent que una foto dels escons de qualsevol seu parlamentària espanyola ja no faci vergonya aliena). En dates molt recents de la mà de Viviane Reading, gran dona, l’Eurocambra ha urgit a la Comissió Europea a imposar-les en els consells d’administració per construir una societat més justa… I en canvi encara provoquen urticària, com les ortigues, que igual que elles tenen també grans virtuts i són molt beneficioses per a la salut. Que d’entre tots els mons professionals sigui el de la cultura aquell en el qual menys simpatia suscitin les quotes, lluny de ser una virtut, no és més que un senyal de la poca cultura igualitària que aquest posseeix. Les més alarmants xifres de la desigualtat es troben a la cultura, això és incontestable i altament preocupant si volem construir un país madur assentat en una democràcia sòlida.
I és per això, per si pot resultar útil, que m’aventuro a llançar aquesta definició de “quota invisible” mentre que facultativa, optativa o no imposada per cap òrgan de poder extern, mes impel·lida a existir no obstant això per la pressió social i el sentit comú. I és que, estimadas i comptades acadèmiques, sense les quotes invisibles cap de vostès estaria a la RAE. Perquè siguem sincers: una cosa són les quotes per decret (més que lícites quan són necessàries, i enormement útils en la consecució de la igualtat) i una altra les quotes que emanen del poble, o el que és el mateix, d’una societat que veient com s’exerceix sense dissimular el masclisme més irredempt atia i empeny perquè de l’existència d’una acadèmica al 1978 haguem passat a vuit en 33 anys; no és molt, però podia ser pitjor. El que sí és clar és que sense democràcia la RAE hagués seguit com estava en temps de Franco: sense lavabos de senyores, reals o simbòlics. I és que al poble fa ja molts anys que no se l’alimenta només amb pa i circ, per la qual cosa molt hauria de canviar tot perquè durant els propers anys el percentatge d’acadèmiques no fos in crescendo.
Dit això, no sé si des de la seva provada lucidesa Carme Riera serà capaç d’imbuir als seus col·legues de la RAE de l’esperit igualitari que correspon a qualsevol institució pública en aquests temps, però cal admetre que alguna cosa s’està movent en la RAE, sense quotes imposades, sí, però amb quotes invisibles. Com a mínim, a més de ser tot un Messi de les lletres, el seu darrer fitxatge és, per a alegria de totes i tots, dona.
