Divendres 29 març 2024

Divendres 29 març 2024

Compartir

Cafè, política i bescuits als Estats Units

No és un moment, aquest, per adormir-se en els llorers, ni al cor dels Estats Units, territori tradicional de l’ara trepitjat american dream. Els vicis d’un sistema financer desregulat, que ha arrossegat en la seva caiguda les economies occidentals, no han estat mínimament corregits, i hi ha crisi per estona. És obvi que també les mares vegin amb preocupació el futur de llurs filles i fills i del país, (segons algunes investigacions, fins i tot més que els homes).

 

I tampoc sorprèn que no se sentin representades per uns partits polítics que persegueixen més els interessos de els grans lobbies ( financera, petroliera, armaments etc.) que dels de la gent comuna, l’empleat i la perruquera. Però, què passaria si un dia totes les mares americanes s’ajuntessin en un partit, i fessin sentir amb força les seves opinions? Va pensar un dia l’activista Lindsay Ferrer, que havia participat en la vida política de diversos partits, abans de casar-se i tenir fills.

 

Cap candidat o candidata al Congrés o a la presidència el 2012 no podria ignorar el que més interessa a una legió de mares decidides: millor dit, podria arribar als nuvols o ser fet miques per elles, ja que les mares nord-americanes són 85 milions, i cada any hi ha quatre milions i mig més de joves mares. No hi ha lobby que numèricament pugui comparar-se amb elles, per això Lindsay Ferrer va tenir la idea de fundar un Partit de Mares, recollint centenars de milers d’adhesions en un web d’Internet anomenat Cafè Mom, (el Cafè de les Mares), amb el lema : “Mothers matter 2012”, les mares importen. El seu objectiu és, justament, condicionar les eleccions presidencials del 2012, obligant a candidates i candidats a tenir en compte els problemes reals de la gent que viu lluny de Wall Street.

“La nostra agenda no és d’esquerra ni de dreta, ni republicana ni democràtica”, afirma Lindsay Ferrer, “i les dones poden expressar-se en 360 graus, a Cafè Mom”.

Sobre quines temes les opinions de les mares coincideixen? Totes estan d’acord sobre el dret al permís de maternitat, i a seguir amb la carrera i tot després de llargues absències per tenir cura dels nadons; hi ha unanimitat també sobre la condemna a violadors i pedòfils, que haurien de ser exclosos per sempre de la societat.

Per la resta, les diferents creences religioses, filosòfiques o polítiques minven la unitat i la força d’aquesta armada potencialment invencible de mares. ¿L’avortament? Un dret sagrat per algunes, un acte impiu per a altres. Els impostos? Tothom ha de contribuir al funcionament de l’estat segons la seva renda, opinen algunes. Però això limita la llibertat individual en què es fonamenta la societat nord-americana, afirmen altres. I són els pobres, no els rics, que haurien de sentir-se en culpa, per fracassats. ¿Assegurances de salut privades o públiques? Una interminable contesa va aigualir bastant, com se sap, la reforma proposada per Obama. Les guerres? És el normal, per a protegir la nació, consideren unes. De cap manera!, són només màquines de matar, que podrien tornar els nostres fills i filles en una bossa de plàstic, i …. ¿Per a benefici de qui? Rebaten altres.

Paradoxalment, han estat també dos “super mares” les que han escalfat el debat polític nacional, portant-lo a tons paroxístics. Després de Sarah Palin, ha sorgit l’estrella de Michelle Bachmann, líder del Tea Party, decidida i elegant, que presumeix de cinc fills propis, 23 adoptats, un marit lleial, i un fusell sempre ben untat. Escèptica sobre l’escalfament global, fustigant furiosament a Obama, ha llançat campanyes contra els gais, i ha proposat la dissolució del Departement d’Educació. Admirada o detestada com poques per les mares, recentment ha abandonat la cursa a candidata presidencial pels republicans.

I quins aires bufen entre les joves (futures mares, o empresàries, o les dues coses, o cap de les dues coses)? Com és d’esperar, les noies moltes vegades volen trencar amb els costums familiars i buscar formes de vida més en línia amb la modernitat, dedicant-se també a activitats transgressives, que les seves mares o àvies mirarien amb desaprovació. Com què, per exemple? ¡Com fer melmelades a casa! La pujada d’un 35% de la venda d’accessoris per preparar melmelades domèstiques en els últims tres anys als EUA, indicaria que s’està assistint a un sobtat descobriment de la domesticitat: això és el que afirma entre altres Emily Match, una jove de 29 anys que escriu al Washington Post i que té diversos blocs de gastronomia, i que diu que és feliç recollint fruits de boscos, i passant el nadal amb un davantal, per preparar plats deliciosos.

En fi: hi ha un nou mercat de dones joves que redescobreixen amb entusiasme costums ancestrals com fer iogurt natural, conrear tomàquets, alfàbrega i romaní al jardí. Mares i àvies les miren de vegades amb desconfiança, sobretot en casos com la mare d’Emily Match, una animosa feminista dels setanta, que ha rebutjat qualsevol tasca domèstica com a expressió de l’esclavitud femenina, mentre l’àvia, una protofeminista dels anys cinquanta i seixanta, havia vist amb alleugeriment la difusió d’aliments precuinats considerant-los un factor d’alliberament de la dona. En ella, era encara hi és viu el record de progenitores o àvies que a les grans famílies d’immigrants passaven els seus dies rentant i cuinant per a una torba d’homes. I només, per la finestra, podien veure com els homes feien i desfeien la Història.

Però les noies com Emily Match tracten d’explicar a les mares que no es tracta, aquesta vegada, de simples hobbies, sinó que és el moment d’un canvi de costums i de consums: d’una banda, cal sortir de la borratxera de la química i la tecnologia, per recuperar la manualitat, el saber fer amb les seves pròpies mans, utilitzant ingredients naturals. Hi ha també la recerca de nous valors, com la sobrietat versus el consumisme exasperat, la sostenibilitat versus el malbaratament energètic, el (re) descobriment dels afectes familiars (que apareix en pel·lícules com Somewhere de Sofia Coppola). Per tant, aquestes joves poden ser alhora progressistes i ecologistes, participar en Occupy Wall Street, i també deixar la feina a l’oficina, o arribar a organitzar el homeschooling, l’escola a casa, tradicionalment fin ara costum dels grups religiosos que volen protegir els seus fills de les influències d’una societat considerada massa materialista.

Tot bé, tot bé, repliquen mares i àvies que han viscut l’època de la Revolucionary Road. Però ull!. El risc, quan s’arribi voluntàriament a assignar tasques i deures domèstics, és que els companys les tornin a considerar part exclusiva de la “naturalesa” femenina, per evitar-ne les seves responsabilitats. El pèndol de la història podria tornar enrere, i les dones podrien mirar una altra vegada per la finestra, com els homes construeixen i destrueixen el món.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Catalunya: Balanç de prioritats en salut / La Independent / Notícies Gènere

La consellera de Salut, Alba Vergés, va presentar la setmana passada davant la Comissió de...

Diari del “Che” Gai

  “El Diario del Che Gay en Chile” és un llibre biogràfic que relata la...

Norma Falconi: “Cal reconèixer entre les reivindicacions del moviment feminista, el feminisme migrant”

Per Clara Esparza Norma Falconi va néixer a l’Equador (Guayaquil), però va emigrar a Catalunya...