Aquest any s’ha commemorat el 50è aniversari de la mort de la doctora Amparo Poch i Gascón (1902-1968).
Se li han dedicat nombrosos actes a Barcelona, patrocinats per l’Institut Català de les Dones, estant-hi implicades activament en la commemoració nombroses entitats, com el Museu d’Història de Catalunya, Memorial Democràtic, Sindicat de Metges de Catalunya, els sindicats CGT, CNT i CSC, el Col·legi Oficial de Metges de Catalunya, Dona i Drets de la UAB, Biblioteques de Catalunya i de Barcelona, Asociación Amparo Poch, Amical de Ravensbrück, Associació Grup d’Història de Dones de Fent Història, CRAIPavelló de la República, i les Fundacions Salvador Seguí i Anselmo Lorenzo.
Ha estat la Comissària de l’any Amparo Poch, l’escriptora i historiadora anarquista Antonina Rodrigo.
S’han realitzat una sèrie d’activitats al llarg de l’any: s’han celebrat taules rodones per aprofundir en la figura de Poch, en la seva tasca a favor de la salut sexual i reproductiva de les dones i en l’anarcofeminisme; una exposició itinerant; conferències i visites guiades; vídeo divulgatiu; espectacle teatralitzat sobre la seva vida; i campanya a les xarxes socials, divulgant frases de la seva obra, per donar a conèixer el seu pensament.
Antonina Rodrigo.
En l’últim acte d’homenatge, al preciós edifici, seu de la Reial Acadèmia de Medicina, de Barcelona, va dir d’ella Antonina Rodrigo que “constitueix un acte de justícia enaltir la memòria dels homes i dones que han enriquit el patrimoni cívic, intel·lectual i científic d’un país. Que en el cinquantenari de la defunció de la doctora Poch cal recordar que no es va alterar en cap circumstància el tremp de la seva lluita humanista en el camp de la sanitat, la pedagogia, el periodisme, des d’un compromís social i pedagògic”.
“Amparo Poch va néixer en una família humil. Va estudiar magisteri per obeir al seu pare, que considerava que la medicina era cosa d’homes. Després va estudiar medicina, la seva passió, i en la seva Saragossa natal, el 1929, als 26 anys, rebia el Premi Extraordinari de Llicenciatura de la Facultat de Medicina, després d’aconseguir matrícula d’honor en les 28 assignatures de la carrera, enfront dels cinc companys de la seva promoció. La seva primera iniciativa va ser la d’obrir un consultori per a obreres i infants, en temps en què no estava socialitzada la medicina”.
El 1932 escriu i publica “La Vida Sexual de la Dona” i també és l’autora de “Elogi de l’amor lliure”, on va expressar les seves idees feministes i ecologistes.
El 1934 es trasllada a Madrid i obre una clínica per a dones i nens. I passa consulta a la Mútua de Metges de la CNT.
“El periodisme va ser inherent a la vida d’Amparo Poch, des de molt jove. Les seves col·laboracions li van permetre divulgar el feminisme i informar a la dona obrera en temes essencials com l’educació sexual, la contracepció, la puericultura i la higiene, encaminades a bandejar la ignorància en temes essencials, considerats pecaminosos a l’època”.
Va ser cofundadora de la revista DONES LLIURES, “que conquistarà assoliments bàsics per al progrés de la dona de l’època”. També va fundar el Grup Cultural Femení de Barcelona i el Grup Ogino, que va donar a conèixer aquest sistema anticonceptiu.
Va ser “una dona de Pau”, com a presidenta de la Lliga Espanyola de Refractaris a la guerra, Societat Internacional d’Objectors de Consciència. A València va ser nomenada Directora d’Assistència Social, amb Frederica Montseny com a Ministra de Sanitat, càrrec per al qual Emparo havia estat proposada amb anterioritat. Va formar part de la Junta de Protecció d’Orfes dels Defensors de la República i de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, i fou responsable de les primeres expedicions de nenes i nens evacuats a l’estranger.
Com a Directora del Casal de la Dona Treballadora (1937) “va defensar el dret de la dona a la instrucció i al cultiu de la seva intel·ligència, capacitant-la per a la seva autonomia i independència”.
Amparo Poch, davant el compromís moral de tot procés transformador, va lluitar en la guerra civil de l’única manera que una dona pacifista podia fer-ho, evacuant nens i nenes i en les trinxeres dels hospitals i dels quiròfans, salvant vides humanes.
El 1939 va sortir a l’exili, on va prosseguir la seva labor, clandestinament, al no poder exercir com a mèdica. Fins a finalitzar la segona guerra mundial viurà les penúries dels exiliats espanyols, dibuixant mocadors per a un gran magatzem, a Nimes. Després de l’alliberament de França, el 1944, treballa a Tolosa de Llenguadoc, en el dispensari de l’Hospital de Varsòvia, en el qual atén a guerrillers espanyols ferits. Més tard exercirà en el dispensari de la Creu Vermella Espanyola.
La seva tasca humanitària li va fer merèixer un títol popular, concedit pels seus pacients, de “àngel de la guarda dels refugiats espanyols”.
Amparo Poch va morir a l’exili, a Toulouse, perquè les seves germanes, dones molt reaccionàries i beates, es van negar a acollir-la quan ella, malalta de càncer, els va demanar tornar a casa.
Assitents a l’acte.
