Dijous 25 abril 2024

Dijous 25 abril 2024

tere moll

Adopta criatures, no les compres

 

OPINIÓ

Quan diem o escoltem això, si obviem l’expressió “criatures”, ens en recordem d’alguna campanya publicitària d’associacions de defensa animals per incloure en les nostres famílies a aquests éssers no humans però plens d’amor que necessitaven afecte.

Éssers que, alguna gent sense sentiments ni entranyes, han abandonat perquè ja els resultaven molestos potser perquè s’havien fet grans o per qualsevol altre motiu i que mai, insistisc, mai tenen justificació.

Ara sembla que haurem de canviar l’objecte de la frase i donar-li un altre contingut. “Adopta criatures, no les compres” és, potser un dels millors arguments contra la compravenda de criatures que és el que resulta d’un procés de ventres de lloguer. O millor dit d’úters de lloguer.

Que no ens enganyen amb retòriques populistes i neoliberals. Els úters de lloguer tenen com a finalitat última la compravenda de criatures a escala mundial per part de parelles que no poden tenir descendència per si mateixes. Criatures fruit d’un desig que, com en els casos dels animals pot ser puntual, perquè en definitiva és només això, un desig.

Desconec el nombre de criatures que són susceptibles de ser adoptades tant a València com a l’estat Espanyol, però estic segura que hauria suficients per satisfer els desitjos de totes les persones i/o parelles que volen ser pares i/o mares. El que passa és que volen una altra cosa, volen perpetuar l’estirp paterna. I de pas anar eliminant la figura de la mare en el sentit literal i fins i tot legal ja que a la mare gestant la fan renunciar a tots els seus drets sobre la criatura que ha gestat, negant-los a tots dos qualsevol tipus de relació afectiva i emocional.

Com veiem un negoci patriarcal que pren com a base per al mateix la utilització del cos de les dones i, on els qui es lucren d’aquest no són, òbviament, les dones.

D’altra banda, qui té aquests desitjos de paternitat no adoptiva i compra éssers humans li està donant carta de naturalesa a tot un entramat d’empreses que operen en l’àmbit mundial i que actuen de forma no sé fins a quin punt d’acord amb la legalitat internacional per continuar guanyant diners a qualsevol preu. Però això sí, com ja he dit, la matèria primera que necessiten són els cossos de les dones que, encara, som les úniques que podem gestar vida.

Per molt garantista que puga ser la legislació que sobre això tinga un país o un estat, no es pot oblidar mai aquesta realitat: Que la matèria primera són els cossos de les dones per donar gust o satisfer un desig, no a una necessitat. I el resultat, aquestes vides humanes, que són literalment venudes, perden el dret a conèixer a les dones que les han gestat i que biològicament són les seves mares.

Per a mi gestar ha de ser un acte d’amor i mai un negoci. Si despullem d’aquest amor un embaràs acabem convertint-lo en quelcom mecànic sense altre sentit que parir com ho fan les femelles no humanes amb objectius clarament mercantils i res afectius. I d’aquí el lucratiu negoci que han trobat alguns desaprensius establint les granges de dones en països on aquest tipus d’activitats estan permeses. Doncs això, sempre hi ha hagut granges de porcs, gallines, conills, vaques, etc. Doncs ara també granges de dones amb el mateix objectiu: El desaforat desig de consumir. En uns casos carn animal i en l’altre cas criatures humanes sanes, això sí.

I no, no em val l’argumentació de la llibertat de les dones per poder fer-ho. I no em val per molts motius, però sobretot no em val perquè només s’utilitza quan juga a favor del patriarcat capitalista. Quan es busca fer negoci amb les necessitats econòmiques de tantes dones del món que recorren a això per poder reforçar la situació econòmica familiar. O, fins i tot per poder menjar.

Tampoc em val aquest argument quan el que pretén és donar carta de naturalesa als desitjos d’aquelles persones que volen comprar sense tenir en absolut en compte l’hipotètic últim desig de la mare de quedar-se amb la criatura que s’està gestant, ja que li neguen prèviament.

Ni quan es pacten estrictes regles per a la mare que ha de complir escrupolosament durant nou mesos de la seva vida. Nou mesos arrabassats per poder-la viure com realment desitge i no com li imposin. I tot això sense comptar amb les molèsties pròpies de l’embaràs o amb alguna malaltia que es puga desenvolupar com a conseqüència d’aquest embaràs.

I, definitivament no em val aquest argument perquè quan som les dones les que reivindiquem el nostre dret a decidir sobre el nostre propi cos, sobre la nostra llibertat sexual, sobre la nostra decisió de ser o no mares i quan nosaltres ho desitgem, llavors tot l’aparell patriarcal es posa en marxa per reprimir aquesta llibertat última d’accés al nostre cos per als nostres propis desitjos, siguen aquests del tipus que siguen. I busquen reprimir-nos perquè l’accés al nostre cos és l’última frontera que ha de travessar el patriarcat capitalista sense escrúpols per imposar les seves titàniques lleis patriarcals. I òbviament, en aquest espai, els anem a plantar cara sempre.

Unes lleis que tot ho justifiquen amb un darrer objectiu: Lucrar-se al preu que siga. Unes lleis no escrites que no dubten a deixar els cossos de les dones i el de les criatures que aquestes gesten al nivell de mera mercaderia amb la qual es guanya diners. Això és tot per aquesta gent. Indigne i fins a cert punt, crec que podria ser criminal.

Però no han guanyat la guerra i, ni tan sols la batalla. I no ho han fet perquè a mesura que anem explicant quin és el rerefons d’aquest negoci la gent va veient que no es tracta de llibertat d’elecció de la dones, ni d’altruisme o generositat, sinó que molt al contrari es tracta d’un negoci il·lícit en aquest moment a l’Estat Espanyol on, la matèria primera, igual que en la prostitució, continua sent el cos de les dones.

I per descomptat que seguirem donant la batalla per impedir la seva legalització. Perquè el cos de les dones no és cap maquinària reproductiva a la carta. Perquè no som atuells. Perquè tenim drets. I, en definitiva, perquè els desitjos mai no es poden considerar drets sobre la base del poder econòmic d’una de les parts.

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

7 d’abril, Dia Mundial de la Salut. La depressió

    La depressió afecta 350 milions de persones al món El proper 7 d’abril...

María Galindo

Jeanine: usurpadora, substituta, subalterna?

OPINIÓ L’autora fa un dur i personal retrat de Jeanine Añez, la qüestionada presidenta de...

Susana Moll i el seu projecte La Media Luna

“Voldria mostrar que hi ha més món que el nostre, molt per fer i fomentar...