Article d’opinió d’una integrant de la Comissió Transfeminista de l’acampada de València sobre les reivindicacions i desenvolupament de la protesta.
La passada setmana ha estat important per a un grup de feministes que hem pogut crear la Comissió Transfeminista al sí de l’acampada València i consensuar un manifest.
Ha estat un treball complicat des del primer moment, per l’aparició d’alguna persona neomasclista que pertany al moviment que es fa anomenar “otro feminismo es posible”, liderat per la presidenta d’una associació de dones afectades d’endometriosi (ADAEC) i que està format per tots els homes pro custòdia compartida, a favor de la SAP i de derogar la llei integral de violència de gènere.
Un grup que ens amenaça i insulta (ens diu feminazis) confon feminisme amb hembrismo i ha intentat des de l’inici boicotejar qualsevol intent de creació de la comissió o de consensuar res. Des del primer moment, ja en la mateixa denominació de la comissió, va manifestar el seu rebuig per la paraula feminisme (que en més d’una ocasió va confondre amb hembrismo) i el seu desconeixement de tot el que comporta. Al final, se’n va anar, ja que no hi havia forma de fer-nos canviar la nostra opinió en aquests temes.
Després tingueren notícia que ha aconseguit crear la comissió d’igualdad y género “contra el feminazismo: denunciar al hombre se ha convertido en un negocio”. Qualsevol persona pot veure les barbaritats que escriuen en la pàgina ministeriodeequilibrio o en el grup del facebook otro feminismo es posible. Per suposat, també en la pàgina de l’acampada València ha deixat els seus comentaris sobre nosaltres, “les altres”.
Penós, però al final el que importa és que les persones que treballem per la igualtat real i efectiva entre els sexes teníem clar que havíem de canviar les coses, començant pel mateix llenguatge. Que la violència masclista és una cosa i la domèstica una altra. Que el nombre de denúncies falses -segons les dades oficials del Consejo General del Poder Judicial- són més baixes que en qualssevol altre tipus de delicte: un 0,01% del total de les denúncies. Que la custòdia compartida obligatòria és una barbaritat i el pitjor que pot passar a les criatures. Que la SAP és una mentira, que està rebutjada per l’associació de Neuropsiquiatria espanyola. Nosaltres ho sabem, però ho sap la resta de persones que no està treballant en aquests temes? La resposta és que no, per això, si bé no podem donar més protagonisme del que toca a aquest moviment neomasclista, tampoc podem baixar la guàrdia.
MANIFESTde la Comissió Transfeminista de València
La Comissió Transfeminista de València, doncs, ha elaborat i divulgat el seu manifest. Un manifest que arreplega les revindicacions de les persones presents en unes reunions de debats productius on hem arribat a un consens. Dissabte passat el manifest va ser llegit en l’assemblea general i aplaudit, unes partes més que d’altres, però tot un triomf si recorde els primers dies d’anar a les assemblees i veure com les dones estaven excloses de tot aquest moviment. Si recorde la meua indignació compartida amb altres dones quan protestaven pel llenguatge discriminatòri i reberem insults. La nostra indignació al veure com es va retirar la pancarta en Madrid. Sembla que han canviat molt les coses en poc de temps. Si fa pocs dies deia democracia real? No sense les dones, avui les coses han avançat i l’enemic està més definit: el neomasclisme que vol posar als homes com a víctimes nostres.
Respecte al manifest, les propostes del feminisme en la plaça centren l’atenció en la necessitat de serveis públics con educació o sanitat, la lluita contra tot tipus de violències masclistes, el dret sobre el propi cos, la demanda d’un estat laic, la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere en les polítiques o l’economia i de que les dones accedeixen a la pressa de decisions, els drets de les persones LGTBQ i intersexuals, l’escola coeducativa, el dret a la criança de mares i pares mitjançant els permisos per naixement i/o adopció remunerats al cent per cent, els drets de les treballadores de la llar i en les explotacions agrícoles, la persecució de l’explotació sexual i laboral i els drets de les treballadores del sexe, són alguns dels punts clau.
Avui a Madrid, Barcelona, Valladolid… en tantes ciutats de l’estat i ara ja a València diem SENSE LES DONES NO HI HA REVOLUCIÓ! LA REVOLUCIÓ SERÀ TRANSFEMINISTA O NO SERÀ.
