Dimecres 29 març 2023

Dimecres 29 març 2023

Compartir

Absència de comunitats indígenes i dones a la taula de diàleg de Colòmbia

Aida Suárez 

Avui a Colòmbia, diuen, s’està naturalitzant el conflicte, les víctimes i els assassinats. Però quan hi ha un assassinat d’una dona per ser defensora de drets, o perquè s’atreveix a protestar o perquè ha estat maltractada sentimentalment i sexualment, es genera sensibilitat en la societat, una solidaritat que se sent en tot el poble, no només en les dones.

 

Aída Suárez és Consellera Major de lOrganització Indígena d’Antioquia (OIA), màxima autoritat indígena d’un territori i amb reconeixement legal davant l’Estat Colombià. És la primera dona indígena que arriba a aquest alt càrrec al seu país.

L’OIA agrupa quatre pobles diferents que representen unes 30.000 persones. És de les primeres organitzacions indígenes que va començar a enfrontar la violència contra les dones, no només la provocada per la guerra i la que ve de l’exterior, sinó també la que ve des de la pròpia comunitat. I és que les dones indígenes pateixen una triple discriminació: per ser pobres, indígenes i dones. Amb l’entrada d’Aída Suárez a la presidència de l’OIA, el programa per promoure els drets de les dones i les qüestions de gènere a l’interior de l’organització s’ha enfortit per tal d’eradicar la violència masclista i impulsar la seva promoció social.

Aquest novembre, Aida Suárez va venir a Barcelona per donar la conferència “Violències contra les dones indígenes a Colòmbia”, organitzada per l’ONG Cooperacció en el marc d’un programa que impulsa amb Mundubat, finançat per la Unió Europea. La Independent va tenir l’oportunitat de dialogar i conèixer de prop a aquesta valerosa dirigenta, que s’ha convertit en un referent per a les dones indígenes del seu país.

 

Aída, Què vol dir, en un context on la violència armada i la violència masclista impregnen la realitat de les comunitats indígenes a Colòmbia, que una dona assumeixi el càrrec de Consellera Major d’una organització tan significativa com l’OIA?

Assumir aquest càrrec és un assumpte col·lectiu, tant de dones com de dirigències. Primer, és fruit d’un treball de molta dedicació, d’entendre les dinàmiques del conflicte, d’actuar d’una manera hàbil i de respondre a les conjuntures que es donen en el creixement organitzatiu. Segon, és un esforç personal, que ha significat un repte, perquè una dona en el càrrec de dirigenta està cridada a demostrar les seves capacitats, les seves habilitats i, sobretot, està cridada a convertir-se en un referent. I arribar a aquesta màxima representació significa un creixement individual i col·lectiu per a l’organització.

 

Hi ha hagut alguna situació de dificultat que has trobat en el procés previ a assumir el càrrec? T’has vist en la situació de dir: renuncio, ja no puc més?

Reconec que he tingut ensopegades, sobretot, en l’últim pas per arribar a la Conselleria Major de l’OIA i assumir la presidència del Comitè Executiu. Portava dotze anys en un altre càrrec directiu que no era la presidència, i el reconeixement de les dones, dels pobles, del meu equip i el reconeixement dels meus companys va ser sempre important, bo i excel·lent, però el dia que vaig donar el pas a assumir la presidència de l’OIA, aquell dia vaig sentir que ells no estaven preparats per entendre-ho i per donar-me suport.

 

¿Van posar en dubte les teves capacitats?

No és que sentissin que no era capaç o que sentissin ràbia per mi, sinó que se sentien vulnerables en haver de fer un pas al costat: “perquè ella pot, perquè ha après, perquè ha crescut amb nosaltres i ara assumeix el càrrec principal”. Aquesta experiència va ser un valuós aprenentatge. Vaig convertir aquesta situació negativa en positiva. Primer, evidenciant les meves capacitats, i segon, vaig demostrar que no odiava algunes actituds i  retrets. Vaig ser receptiva i reflexiva. Això va generar la valoració de moltes companyes i companys. De fet sempre diuen: “i aquesta dona de què està feta”. Perquè van ser molts els atacs polítics, comentaris i xafarderies, com una forma de desesperació. Vaig posar al meu favor els dotze anys que vaig estar al Comitè Executiu anterior. No hi ha millor eina que conèixer les coses per poder afrontar-les. També hi va haver actituds masclistes, però és que darrere d’aquestes vénen moltes més. I per evitar convertir-te en un referent negatiu en la gestió del poder, has de tenir-ho en compte. Moltes dones som temoroses i no hi ha pitjor cosa que generar por en alguna perquè la resta no hi segueixin participant.

 

 

 DSC 0647

 

 

Sempre s’ha dit que les dones que entren en espais mixtes a compartir el poder, acaben aprenent les pràctiques masculines de gestionar el lideratge. En el teu cas, com ha estat, què creus tu?

Aquí juga un paper molt important l’actitud. I no una actitud masclista, sinó una actitud de fermesa i de seguretat que es van aprenent en la dirigencia. Una ha de ser conscient quan actua, segura d’allò que diu. Per exemple, crítica sense ferir a les persones. Aquesta és una pràctica de saber empatitzar amb la gent, la manera de dir que s’està equivocant, què s’ha de canviar. Em centro en no rebutjar, sinó en millorar i donar seguretat en les actituds i accions de les altres persones. No actuo com a víctima. No puc entrar en un tema negatiu en defensa de les dones, perquè no estic defensant només el paper de les dones, hi soc  com a dirigenta i autoritat, i darrere hi ha tant homes com dones.

 

A l’OIA es reconeix que mitjançant la teva gestió s’ha avançat en incorporar l’agenda de les dones dins de l’agenda indígena. Quins han estat els principals èxits en termes d’incorporar l’agenda de les dones indígenes?

Primer, hi ha dos factors molt importants. Un, és la garantia de la participació i l’altre és l’exigència de la participació de les dones indígenes en els escenaris de decisió. Hi ha un nivell de recomanació i d’exigència permanent des del comitè executiu i des de la presidència, que hi hagi dones en les juntes directives dels cabildos locals, en els comitès de dones, en els comitès de salut, en els comitès territorials i en la guàrdia indígena, que s’hi garanteixi la participació, en el possible “50/50”, com diem. Si hi ha 20 homes 20 dones, i si no és possible, hi ha d’haver dones amb participació activa.

Segon, garantir la permanència de les dones en aquests espais de decisió, evitar que sigui interpretada pels homes en dir “a veure si en són capaçes”, sinó que se li ha d’atorgar reconeixement durant el període de dos anys sense interrupcions. Tercer, generar processos formatius. És aquí on ens ha anat bé. S’han obert portes perquè les dones romanguin en escenaris de formació (escoles, capacitacions, tallers i diplomatures), ja que són les que primer deserten en veure’s obligades per altres responsabilitats, o són mares, o són mares solteres, o han de sostenir la família. També, perquè el recurs econòmic és un altre factor limitant. Una de les tasques que tenim és garantir la participació de 30 dones en el procés de formació. Crec que hi ha moltes companyes indígenes disposades i preparades per assumir la representació de govern i de l’autoritat de les seves comunitats, fins i tot en la regional.

 

Quina és la teva valoració de l’acció de les dones en relació al conflicte a Colòmbia?

S’ha sentit la veu i l’organització de les dones al voltant del tema del conflicte. Sobretot, en la protecció dels drets humans i en la defensa de la vida. També, s’ha sentit la seva saviesa en la transformació social. Hem tingut un paper més crític davant com es pretén estructurar un model de societat, ja que sentim que persisteix un model de desenvolupament que contradiu els drets humans i sotmet a la societat. Hi ha taules i grups permanents de dones que compten amb una mica de voluntat de l’Estat i de governs locals de donar suport a aquestes iniciatives. Ens recolzen no perquè som víctimes del conflicte o perquè som víctimes de violació de drets humans, o perquè fem part d’una organització, sinó perquè hem evidenciat la nostra aportació en aquest procés.

Hi ha un moviment de dones permanent buscant estratègies i alternatives que s’han posat a disposició a través de documents, propostes, accions, marxes, reflexions, i no es fa d’una manera egoista, de dir “és que les dones necessitem això”, sinó que es posen al servei del mateix govern local, regional i nacional. No obstant això, és cert que hi ha lectures, documents i estudis tècnics que evidencien una realitat, que ens fa mal. Hi ha xifres significatives de dones assassinades per la violència masclista, rotllos passionals -com així s’ha demostrat- i molta impunitat. Avui a Colòmbia, diuen, s’està naturalitzant el conflicte, les víctimes i els assassinats. Però quan hi ha un assassinat d’una dona per ser defensora de drets, o perquè s’atreveix a protestar o perquè ha estat atacada sentimentalment o sexualment, això genera sensibilitat a la societat, una solidaritat que se sent en tot el poble, no només en les dones. També he de dir que sento molta tristesa per atacs violents a les meves companyes indígenes en les meves comunitats, perquè també els nostres homes segueixen vulnerant i desconeixent els drets de les dones. Llavors, aquest és un procés que malgrat ha anat guanyant escenaris i espais, la violència encara continua. En l’actual conjuntura del procés de pau, les dones tenim serioses preocupacions per l’etapa de postconflicte i en com ens anem preparant per aquest procés de desmobilització, per a no trobar-nos tan afectades com ha passat en moltes situacions de desmobilització i recerca de pau, on les dones ens hem trobat afectades en les nostres condicions i en els nostres territoris.

 

Consideres que s’està prenent en compte la participació activa de la OIA amb veu i presència a aquest procés?

La nostra organització i les comunitats que representem sabem com s’ha de treballar cap a la preparació de la societat civil, ja que som pobles que cultural i socialment hem viscut, entès i llegit en els nostres territoris les dinàmiques del conflicte des de cada un dels actors. Som conscients dels interessos que es mouen al voltant del finançament i sostenibilitat d’aquests grups, del control i domini territorial i poblacional que volen exercir.

Sabem que hi ha intents, des de fa temps, dels governs anteriors a aconseguir avançar cap a la pau, a signar acords i més coses, però hem estat crítics davant del fracàs que s’ha donat. Aquest fracàs s’ha donat a causa del que avui advertim. Primer, la manca de participació real de la societat civil, i més específicament dels pobles indígenes, que tenim un pensament diferent a la resta de la societat. Tenim maneres diferents de llegir el territori, d’entendre’l, de cuidar-lo, una llengua que té un significat i una connotació diferent i una manera diferent de resoldre els conflictes.

El fet que no puguem participar directament genera un buit a la taula de diàleg. No ens cansarem de dir que necessitem ser-hi, sobretot les dones. No volem que ens representin, perquè si bé el govern ens diu que podem enviar la nostra agenda i propostes, i hi ha expressada la voluntat que participem a través d’uns fòrums socials de pau, quan s’arriba a la taula hi som absents i les nostres propostes es converteixen en les propostes del govern per negociar amb les FARC.

Volem plantejar directament el que pensem en relació al territori, i en cada un dels punts que s’estan plantejant en la negociació, com ho estem veient, com creiem que es donaria el procés de pau amb els diversos actors, tant amb el govern en el compliment dels drets fonamentals, però també amb la guerrilla a l’exigència del respecte per la vida i el territori, i que no som part del conflicte. No entenem com és que se segueix negociant quan hi ha un foc encès en el territori. Per això seguim insistint que hem d’estar en les negociacions amb participació real, amb la nostra agenda, però hi ha d’haver un cessament al foc bilateral, perquè no sabem com repercuteix en la Taula quan hi ha un mort militar o quan hi ha un mort de la guerrilla. Creiem que això no ajuda gens a que avanci el procés de pau.

 

 

 DSC 0650

 

 

 

I sobre la violència contra les dones en el marc del conflicte què ens pots dir? Quines demandes en aquest aspecte, com a dones indígenes, s’estan portant als espais d’incidència?

Hem definit una agenda general del moviment indígena, ja que és força complex, perquè som 102 pobles a Colòmbia on tothom ha viscut la rigorositat del conflicte. No obstant això, hem plantejat que en aquesta agenda hi ha d’haver punts explícits de dones, com el tema de la reparació, del reconeixement com a víctimes indígenes, com a víctimes de reparació d’un determinat actor. No és el mateix l’atropellament de les forces públiques al de les FARC o dels paramilitars.

Hem clarificat com ens prepararem per rebre els desmobilitzats, com ho anem assimilant  les dones indígenes que estem en el territori, des de les nostres limitacions en el llenguatge, en l’educació i en la econòmiques de subsistència. A més a més d’això, perquè en moltes comunitats les dones s’han convertit en la porta d’entrada al poble, des d’on els actors guanyen confiança. Així ens convertim en la censura de la nostra gent, perquè llavors són castigades si resulten embarassades o en una relació sentimental amb algú de la guerrilla, d’un paramilitar o de la força pública. No es vol reconèixer que és una estratègia d’entrada dels actors a la societat.

Finalment, hem plantejat el compliment per part del govern nacional de l’Acte 092 que dictamina i garanteix els drets fonamentals, la protecció i seguretat de les dones en general i específicament per a les dones indígenes.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

També et pot interessar