A 50 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona

Per Fabiola Llanos i Tona Gusi

L’objectiu principal de la Jornada del 50è aniversari de les I Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona -organitzada per la Comissió Moviment Dones Feministes i Feministas al Congreso (FAC)- celebrada aquest 30 de maig, fou: “recuperar l’esperit polític, crític i transformador de les Jornades del 76 i enllaçar aquests debats fundacionals amb els reptes feministes actuals”. També volgué esser: “un espai de memòria, reflexió i acció política, així com un punt de trobada intergeneracional, que permetés posar en diàleg les lluites històriques del moviment feminista amb les realitats del present”. Un espai considerat ja com un lloc de memòria col·lectiva del moviment feminista, on poder “reconèixer la història de lluita de les dones i reafirmar la vigència d’un feminisme crític, radical i transformador”, en definitiva, un acte de reconeixement de la genealogía feminista recuperada de primera mà.

L’ Acte d’obertura i inauguració de la Jornada fou a càrrec d’una de les membres de les entitats que convocaven i de la reconeguda advocada feminista Magda Oranich. Una va parlar dels reptes del feminisme radical i del lligam amb les d’abans, de recuperar el subjecte polític del moviment feminista i traslladar-lo a les dones. Magda Oranich, que no va poder arribar a primera hora de la inauguració feu una petita presentació, a viva veu, sense papers, sobre el que per a ella significava ser aquest dia en el Paranimf de la Universitat de Barcelona, en un acte de recuperació de la memòria de moments feliços per reivindicar tot el que s’havia aconseguit. Però també feu una crida a lluitar per a tot el que no s’ha aconseguit encara. Malgrat això, trobar-se al Paranimf mig segle despres, es va declarar feliç de poder compartir aquest espai de pensament, per fer memoria, reflexionar sobre el present i les perspectives del futur del moviment feminista.

Tot seguit hi hagué la projecció del reportatge “Primeres Jornades Catalanes de la Dona” (emès el 15/06/1976). L’ excel·lent documental del 76 de TVE sobre les Jornades Catalanes de la Dona. Una peça comentada entre les periodistes assistents a l’acte i considerada com a molt bona, no només pel seu format sinó per la bona tasca de l’equip periodístic i de les reporteres al carrer, que preguntaven amb una claredat, simplicitat i brevetat lloables, i que sabien estirar els fils de la informació interessant i fonamental transmetent així la bona formació rebuda. Un altre exercici periodístic en un temps on els drets escasejaven i del qual cal prendre’n nota.

La primera Taula “Ahir Feminista”

Moderada per Joana Colom, comptà amb la intervenció emotiva de Magda Oranich Solagran; de Pilar Aguilar que parlà sobre “Las que no asistimos a las Jornades”; de Gemma Cánovas Sau amb “La misoginia visible y subyacente en lo social”; Lola G. Luna aportà l’escrit “Recuerdos para el Porvenir”; Anna Mercadé va fer sentir les seves paraules; i tancà Victòria Sendón de León amb “Sin filtros”.

Joana Colom va fer referència al feminisme com a element transformador de la situació de les dones i de la societat de l’època i posterior, i d’accés als drets. Tot seguit presentà la primera ponent: Pilar Aguilar, feminista andalusa sociòloga, assagista, escriptora i crítica de mitjans audiovisuals, que va començar la seva exposició agraint a Lola Luna i la resta de companyes que van organitzar la jornada: “jo no vaig assistir a les jornades perquè era a l’exili. De fet, llavors jo no em considerava feminista.” Militant en un partit marxista, va parlar de la seva fugida gràcies a una senderista catalana que la va ajudar a creuar els Pirineus. “Em va recollir en una plaça petitona i em va dir: camarada, anem”. Estem vivint uns moments durs, difícils i d’això també n’aprenem les feministes i un dels problemes més grans és el que significava viure-ho. Les dones sempre som a primera línia del desastre passi el que passi. Això de ‘les dones i els nens primer’ és veritat, però per el que és dolent, mai pel que és bo”. D’aquestes reflexions i records va estar nodrida tota la seva exposició, acabant amb un “mentre (el patriarcat) no ens percebi com un perill, companyes, sap greu dir-ho, però no canviarem res. En l’actualitat existeixen noves armes que no controlem i que s’utilitzen contra nosaltres i qualsevol idea de progrés humanista. Hem d’aprendre a controlar-les, per oposar-nos-hi. Si sou aquí es perquè sou conscients que la lluita continua”.

Gemma Cánovas Sau psicòloga clínica, psicoterapeuta, investigadora i docent va començar fent referència a la quantitat d’esdeveniments de tota mena des d’aquell maig del 76, quan era estudiant de psicologia de la Universitat de Barcelona i militant del mateix col·lectiu feminista que la seva mare, la reconeguda i recordada Victòria Sau. “Se’m va encomanar llegir un text elaborat pel col·lectiu i -casualment- vaig seure al costat de Maria Aurèlia Capmany. I aquí soc, un altre cop, per reflexionar, revisar el que hem aconseguit i el que resta pendent”. Va fer èmfasis en un sistema patriarcal que te vasos comunicants amb la misogínia. “És camaleònic: aconsegueix camuflar-se, maquillar-se, revestir-se de modernitat i en aquesta taula que es titula “Ahir”, tractaré de remarcar com malgrat els assoliments es manté el substrat de la misogínia”, fent referència a la mala maror dels partits de dreta i d’esquerra enarborant exteriorment i suposadament reivindicacions feministes amb contradiccions internes flagrants, amb el risc de caure en allò que s’anomena “ideologia woke”, que desvirtua l’essència mateixa de l’origen del feminisme.

L’escrit de Lola Luna, activista feminista radical, historiadora americanista, docent, cofundadora de l’editorial Victòria Sau i del grup “Femistat”i una de les principals promotores de la trobada, va ser llegida per Gràcia Medina, titulada “recuerdos para el porvenir” i parafrasejant el títol d’un llibre de la guionista, periodista i novel·lista mexicana Elena Garro, per desgranar els records de l’assistència de Luna a les primeres Jornades Catalanes de la Dona i la màgia de llavors. “Voldria que les vivències que vaig experimentar, siguin una aportació per l’avenir del feminisme a Catalunya. Aquest avenir són les joves feministes d’avui i de demà”. Va recordar els 50 anys que feia de les jornades i d’ella com a feminista en aquell mateix lloc, el paranimf, i cinquanta anys també de la seva incorporació com a docent de la Universitat de Barcelona. “així tanco avui un cercle de la meva vida que va començar quan amb una amiga vam viatjar des de Madrid a Barcelona fent autoestop per assistir a les Jornades. Me’n recordo d’un quinze de gener d’aquell 76 quan vaig participar en la primera manifestació feminista, la del carrer Goya. Va ser una manifestació mixta en la qual els companys (del partit comunista) ens envoltaven per protegir-nos de la policia que va fer vàries carregues. Són moltes les que tornem a ser aquí i moltes les que ja han marxat, com la Fisa [Aranguren, reconeguda feminista llibertària]. Les que les vam conèixer sabem les que hi van ser i les recordem”. Lola va destacar la comunicació que més els va cridar l’atenció: “Els records de la comunicació sobre la sexualitat del seminari col·lectiu feminista de Barcelona, venen embolicats en els murmuris que van provocar”. I que més tard van donar lloc a una discussió amb un grup de dones d’un partit polític que considerava que la sexualitat era un tema de caràcter burgès, una opinió leninista que havíem llegit en “Escupamos sobre Hegel” (Carla Lonzi). Aquestes companyes del col·lectiu denunciaven la negació de la sexualitat femenina, la fal·làcia de la llibertat sexual, la identificació de la sexualitat amb la reproducció, la negació de la riquesa de la sexualitat de les dones, etc. Aquest també es un record de la crítica feminista radical per a avui i per al futur.

Va recordar Victòria Sau i la seva petjada com a activista, acadèmica i amiga, que amb el seu grup GEA, van elaborar i presentar el projecte RPA (Reconeixement, Perdó i Abolició del Patriarcat) a la seu de l’ONU el 2010 amb motiu del Women’s Forum Beijing +15, una proposta que llavors va aconseguir prop de dos-cents quaranta mil signatures, portada per Dolors Reguant, present també al Paranimf.

Fou el torn d’Anna Mercadé i Ferrando, reconeguda activista feminista i co-impulsora de les Jornades del 76: “Vam viure uns dies històrics on tot el que fèiem era possible.” L’organització de les Jornades va ser producte de la feina del “secretariat de les Jornades”, per moltes dones. Ella i Magda Oranich van fer un homenatge a les que ja han mort: Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Victòria Sau, Teresa Pàmies, Anna Balletbò, Núria Pompeia, Montserrat Minobis, les invisibles secretaries de l’Associació de les Nacions Unides, Rosa Maria Vela i Anna María Vela, que mai no surten enlloc. “Ens van deixar la seva seu, perquè no ens podíem reunir enlloc”. Les quatre mil dones no van arribar perquè sí. “Els caps dels partits polítics, els del poder, els mitjans de comunicació no en sabien res, però nosaltres sí que ho sabíem: el secretariat de les jornades va rebre més de 100 comunicacions i ponències per llegir al llarg de 4 dies. Vam rebre mil inscripcions, quan posar el teu nom en actes públics estava prohibit. Feia molt que hi estàvem treballant”. Detallant fets i fent memòria i reconeixement, per Anna Mercadé una de les conseqüències més importants va ser que les dones es van adonar que podien ser independents econòmicament, mestresses de les nostres vides, que podíem tenir els fills que volguéssim quan i com ens donés la gana i que el sexe també era desig.”

Magda Oranich va començar amb un “No sé com ens va sortir tan bé. Vam treballar molt, però va ser un miracle i aquest miracle van ser les dones. Va haver-hi un moment que Fabià Estapé, llavors rector de la Universitat de Barcelona ens va dir: ‘no se perquè he autoritzat tot això. M’ho destrossaran tot!” Oranich va ser emfàtica “Totes ens vam adonar que les dones volíem la llibertat. Eren moments molt durs. Feia poc de les últimes execucions. I les dones volíem llibertat perquè tothom va patir la dictadura, però les dones patíem també una dictadura ben grossa a casa.” Va llegir uns paràgrafs de la “Guia de la buena esposa. 11 reglas para mantener feliz a tu marido” que els hi feien estudiar. Fent memòria de la situació general de les dones, va recordar que el primer dia de les jornades, a l’hora del dinar, s’havia d’anar a dinar i no hi havia restaurants per 4000. Aquell dia va sortir una dona que va dir “He decidit que avui serà el primer dia que no aniré a casa a fer el dinar!, que se’l facin ells! Aquesta reivindicació que pot fer riure avui, era una reivindicació de molta profunditat. Si no haguéssim fet les jornades no sé jo si haguéssim aconseguit molts dels canvis i drets que vam aconseguir després. Ens va donar molta empenta”. Va recordar Beijing, i els drets que ens queden per aconseguir arreu. “Poc se’n parla de les dones a les quals encara maten per treure’s el vel”. Va recordar com Mercadé parlà amb les companyes, ara mortes com la Rosa Grisó, que representava a les Dones Catòliques quan es va qüestionar la seva assistència “però per què no hi havien de ser?” que van votar a favor de l’avortament, i que van fer que tot sortís perfecte. A vegades els miracles existeixen. Hem de tenir força perquè avui estem en una situació molt més fàcil que llavors.” No així des del punt de vista legal, que segon Oranich: “els drets avui els tenim, però no hi accedim. No podem fer ni un pas enrere, per una societat més justa i una igualtat real entre homes i dones”.

Tancà les intervencions de la primera taula, Victòria Sendón de León amb “Sin filtros”, sense ideologies o falses consciències. Des del seu passat com a feminista independent, autònom, plantant-li cara als diversos corrents dominants, Sendón va dir que el seu feminisme tenia el seu origen en teòriques com Luce Irigaray i Kate Millet, és a dir, del feminisme de la diferència i radical, més que el de Simone de Beauvoir, gran mestra del feminisme de la igualtat, “malgrat que quan va escriure ‘El segon sexe’ no era ni tan sols feminista sinó existencialista. A partir de la seva obra, s’ha intentat arribar a la igualtat a partir del model que té com a subjecte universal l’home, aspirant a la igualtat amb ell com a camí del feminisme, que té com a guia una lògica de la justícia que té com a missió única la igualtat de drets, respecte, oportunitats, etc. Crec que també es un error”.

L’AVUI i les temperatures del feminisme

 “AVUI” fou el tema de la segona Taula amb la moderació de María José Varela i les intervencions de: Sílvia Carrasco amb “L’ofensiva queer contra els drets de les dones: transgenerisme vs emancipació”; Juana Gallego amb “50 años después las Mujeres seguimos En Lucha”; Amparo Mañés disertà sobre “Feminismo para un cambio político real”; Isabel P. Molina parlà sobre “Franquisme, transició i evolució actual”; i Amelia Tiganus tancà la taula amb el tema “Del burdel al algoritmo: la mutación del sistema prostitucional”.

La primera participant, Sílvia Carrasco va fer una dissertació general sobre les dones feministes de la dissidència de la ideologia imperant. Va fer una crítica a la manca d’investigació i treballs en la recerca sobre la salut de les dones, sobretot pel que fa a la canalla en relació amb el transgenerisme i el tipus de coeducació a les aules. Va fer la pregunta de per què no s’està fent res des de la població general i des dels mitjans de comunicació generalistes, amb tot el que comporta d’estadístiques errònies, encara que en aquest tema qui hi entra en detall fou la tercera participant, la companya de València Amparo Mañés.

La segona participant fou Joana Gallego que va explicar com ha funcionat la cancelació, el com et fan fora si no estàs en comunió amb la postulació del pensament  de la ideologia imperant. De com el periodisme acadèmic està fent fora a un seguit de dones periodistes i del seu propi cas quan fou expulsada. També va parlar de per on va el feminisme actual.

Amparo Mañés, a banda de mostrar la necessitat de estadístiques reals, feu una crítica de com des del patriarcat  s’ha tractat al feminisme després de les grans mobilitzacions, com des dels principals instruments del poder polític a partir de 2018 s’ha introduït el cavall de Troia del transgenerisme dins del feminisme, excloent-ne el subjecte polític que és la dona.

La Taula també va considerar que la introducció de segons quines transversalitats o interseccionalitats  des de les esquerres progressistes ha portat a la confusió, quan no contribuït a la pèrdua de la dona com subjecte polític.

Isabel P. Molina que oferí una ponència molt interessant, treballada i acurada sobre “Franquisme, transició i evolució actual”, comença destacant que malgrat la discriminació de la dona i que només una minoria treballava: “Tot i així, les primeres vagues que va haver-hi durant el franquisme, les van protagonitzar dones. Per exemple, el 1946, la vaga de la fàbrica Bertrand i Serra de Manresa. 1946, en ple franquisme!, les dones van fer una vaga, van plantar-se davant dels amos d’una fàbrica de Manresa demanant millores salarials… de fet, és un fet històric bastant conegut com la Vaga de les Dones de Manresa. Per tant tenim una història que està completament invisibilitzada…”. La seva ponència va anar desgranant el blat de la palla, en un gran execici de recuperació de la memòria històrica de les dones fins avui.

Per la seva banda Amelia Tiganus, amb el tema “Del burdel al algoritmo: la mutación del sistema prostitucional” tancà la taula amb tota la força i les paraules coratjoses que la caracteritzen: “El sistema prostitucional crec que ha d’ocupar un tema central, almenys, de les feministes radicals. Aquest 8 de març he estat en una de les manifestacions feministes de Bilbao —cada vegada n’hi ha més— i no hi va haver ni un sol programa, ni una sola consigna relacionada amb el proxenetisme digital, relacionada amb la prostitució 2.0. És a dir, ens estem quedant enrere una vegada més. Ens han fet la riota totalment. Jo crec que aquí és on hem de posar el nostre foc també: en el que està consumint la nostra joventut i la infància.”

En un to més personal s’explica: “Doncs jo us dic la veritat, estic cansada de ser tan intel·ligent. O sigui, vull ser una… una ameba de vegades, d’acord? Però vaig anar a la meva teràpia amb la meva psicòloga i li vaig dir: ‘Carmina, estic desolada, no aguanto més. Per què sóc així? I per què no puc ser com el Miguel Ángel? – el meu marit, que és un home estupend, però carai, que és un home- per què no puc ser com com el Miguel Ángel? Lineal, tranquil·la, que res no em pertorbi’. I em va respondre: ‘Amelia, perquè ell viu dins del règim i tu no. I, a sobre, ets feminista’. Així que, companyes, ens espera una llarga lluita al davant, però sens dubte crec que estem honrant la memòria d’aquelles milers de dones que abans que nosaltres van aconseguir tot el que gaudim avui, i tenim l’obligació moral, l’obligació ètica de continuar lluitant i continuar construint un món millor del que ens hem trobat. Moltes gràcies.” I les dones del Paranimf hi estigueren d’acord amb uns aplaudiments ben llargs i ben sonors.

A les paraules del Torn obert la periodista i professora de periodisme amb visió de gènere Pilar López, defensà la terminologia “violència masculina” més que no pas violència de gènere o violència masclista: “Com a feminista des de pràcticament el 1982, per a mi el problema principal que tenim les dones és la violència masculina contra les dones. I segons les últimes dades d’ONU Dones, 50.000 dones cada any són assassinades per les seves parelles, exparelles o familiars. 50.000!. És a dir que cada 10 minuts, segons l’ONU, un home assassina una dona.”

També hi hagué intervencions emotives: “Com a Partit Feminista al Congrés necessitem crèixer. Necessitem que les dones ens donin embranzida. Estem lluitant contracorrent, però avançem.» I intervencions felices: “…em fa molta il·lusió tant la taula d’abans com aquesta, perquè estic escoltant unes ponències interessantíssimes i encertadíssimes. Necessitava moltíssim escoltar dones parlant amb seny, amb criteri”.

Reptes i incertesa pel FUTUR

En ben dinat, fou l’hora de parlar del “FUTUR”. Gracia Medina moderà aquesta tercera Taula amb la participació de: Jessica Fillol amb “El pendulazo que se viene. Com la ultradreta capitalitza la manca esperances de futur dels joves”; Laura Hedo amb la ponència “Els reptes actuals de la coeducació”; Olga Martín exposà les “Propostes de futur per al feminisme”; Carla Povill aportà “El reto de construir un feminismo para el futuro”; i Sandra Sedano tancà amb “L’impacte de la EAS coeducadora”.

La taula es va presentar com el lloc per recollir els exits i avenços del feminisme, Per no fer cap pas enrera i que acceleri els processos d’emancipació real de les dones arreu, una taula que apunti a un futur constantment amenaçat pel conservadurisme i l’extrema dreta amb una esquerra totalment perduda.

Es va parlar de propostes de futur pel feminisme i l’origen, la base de tot: la Coeducació, els seus reptes actuals i de l’impacte de l’educació afectivo-sexual coeducadora.

Gracia Medina denuncià: “Fa 50 anys èrem vigilades per la ultradreta, i avui ens trobem assetjades també pels partits d’esquerra. Però nosaltres, a la nostra. Aquesta tarda toca parlar de futur. Un futur que reconegui i reculli els èxits aconseguits pel feminisme, que no permeti fer ni un pas enrere i que acceleri els processos d’emancipació de la dona a tot el món.”

“El pendulazo que se viene. Com la ultradreta capitalitza la manca esperances de futur dels joves” per Jessica Fillol

Mitjançant un excel·lent i ben documentat powerpoint, Fillol explicà els problemes actuals de la gent jove, habitatge, treball, sortides professionals…Feu una repassada a l’actualitat dels continguts de les xarxes i plataformes més visitats en l’actualitat, de les influencers homes i les influencers dones, dels models d’homes i de dones que proposen. I com denunciar-ho i incidir-hi des del feminisme. I la coeducació de veritat en seria una de les maneres, afirmà.

Laura Hedo “Els reptes actuals de la coeducació”

“Tenim un somni, ara que les docents de l’educació pública estem en vaga, no només a Catalunya, sinó a altres comunitats autònomes, perquè, sobretot després de la crisi econòmica, les diferents legislatures no estimen ni cuiden l’educació pública, i la situació a les aules, és insostenible. També m’agradaria demanar, ja que potser ja ha arribat el moment de donar a les educadores i a les treballadores de l’educació a les llars d’infància el seu lloc en aquesta societat, i fer-ho des de la coeducació. Sabem que els primers anys de vida són molt importants per començar a educar. Per tant, no és una etapa aïllada, sinó que s’ha d’introduir junt a la resta de reivindicacions.”

D’entre les aportacions dels anys 70-90, al seu parer, el més important és l’aportació que totes aquestes dones feren en el canvi de la definició de coeducació. Fins a aquell moment es creia que la coeducació era l’escola mixta, posar nens i nenes junts en una aula i ja està, ja s’acabaria amb el masclisme. I ni molt menys. Elles, a través de la seva investigació, van desmentir aquesta idea.” A continuació alertà sobre els canvis subtils i no tant que s’han estat produïnt: “El material que no respon a la teoria feminista, ni a les exigències de la coeducació. Sinó que ens trobem amb un material amb idees generistes baades en les creences de la ideologia de gènere.”

Olga Martin Caballero, jurista feminista, va presentar “Propostes de futur per al feminisme”, començant per evidenciar que molts dels canvis d’avui dia son provocats per la imposició de les noves tecnologies i l’activisme social via xarxes socials. La batalla cultural gramsciana liderada pels mitjans de comunicació i unes politiques públiques i educatives insuficients que no es nomes el baix nivell educatiu. “L’educació es un dret i estudiar es un acte revolucionari. Ens trobem davant d’un mur de desinformació que afecta especialment a la població jove amb una manca d’esperit critic generaliza, falta de compromis reals en les accions físiques, desconeixença de la memòria democràtica i memòria històrica, discursos d’odi cap a les dones, cancelació de feministes i un auge reaccionari i de l’extrema dreta que s’esta estenent per europa gracies al tracte indulgent de les democràcies liberales i del relleu generacional en les democracies electorals.” Segons Martin Caballero, el mes important pel futur es fer memòria i recuperar la genealogia crítica, perque sense això no es pot entendre res de la resistencia de les dones contra el sistema patriarcal, també s’ha de evitar centrar-nos en la institucionalització del moviment i les seves fites. “Està molt be tensionar el sistema des de l’activisme de carrer, cadascuna des de les seves opinions, però tambè hem La taula es va presentar com el lloc per recollir els èxits i avenços del feminisme, per no fer cap pas enrere i que acceleri els processos d’emancipació real de les dones arreu, una taula que apunti a un futur constantment amenaçat pel conservadorisme i l’extrema dreta amb una esquerra totalment perduda.

Es va parlar de propostes de futur pel feminisme i l’origen, la base de tot: la Coeducació, els seus reptes actuals i de l’impacte de l’educació afectiu-sexual coeducadora.

Gràcia Medina denuncià: “Fa cinquanta anys érem vigilades per la ultradreta, i avui ens trobem assetjades també pels partits d’esquerra. Però nosaltres, a la nostra. Aquesta tarda toca parlar de futur. Un futur que reconegui i reculli els èxits aconseguits pel feminisme, que no permeti fer ni un pas enrere i que acceleri els processos d’emancipació de la dona a tot el món.”

“El pendulazo que se viene. Com la ultradreta capitalitza la manca d’esperances de futur dels joves” per Jessica Fillol

Mitjançant un excel·lent i ben documentat PowerPoint, Fillol explicà els problemes actuals de la gent jove, habitatge, treball, sortides professionals… Feu una repassada a l’actualitat dels continguts de les xarxes i plataformes més visitats en l’actualitat, dels influencers homes i les influencers dones, dels models d’homes i de dones que proposen. I com denunciar-ho i incidir-hi des del feminisme. I la coeducació de veritat en seria una de les maneres, afirmà.

Laura Hedo “Els reptes actuals de la coeducació”

“Tenim un somni, ara que les docents de l’educació pública estem en vaga, no només a Catalunya, sinó a altres comunitats autònomes, perquè, sobretot després de la crisi econòmica, les diferents legislatures no estimen ni cuiden l’educació pública, i la situació a les aules, és insostenible. També m’agradaria demanar, ja que potser ja ha arribat el moment de donar a les educadores i a les treballadores de l’educació a les llars d’infància el seu lloc en aquesta societat, i fer-ho des de la coeducació. Sabem que els primers anys de vida són molt importants per començar a educar. Per tant, no és una etapa aïllada, sinó que s’ha d’introduir juntament amb la resta de reivindicacions.”

D’entre les aportacions dels anys 70-90, a parer seu, el més important és l’aportació que totes aquestes dones feren en el canvi de la definició de coeducació. Fins a aquell moment es creia que la coeducació era l’escola mixta, posar nens i nenes junts en una aula i ja està, ja s’acabaria amb el masclisme. I ni molt menys. Elles, a través de la seva investigació, van desmentir aquesta idea.” A continuació alertà sobre els canvis subtils i no tant que s’han estat produint: “El material que no respon a la teoria feminista, ni a les exigències de la coeducació. Si no que ens trobem amb un material amb idees generistes basades en les creences de la ideologia de gènere.”

Olga Martin Caballero, jurista feminista, va presentar “Propostes de futur per al feminisme”, començant per evidenciar que molts dels canvis d’avui dia són provocats per la imposició de les noves tecnologies i l’activisme social via xarxes socials. La batalla cultural gramsciana liderada pels mitjans de comunicació i unes polítiques públiques i educatives insuficients que no és només el baix nivell educatiu. “L’educació és un dret i estudiar és un acte revolucionari. Ens trobem davant d’un mur de desinformació que afecta especialment a la població jove amb una manca d’esperit crític generalitzat, falta de compromís reals en les accions físiques, desconeixença de la memòria democràtica i memòria històrica, discursos d’odi cap a les dones, cancel·lació de feministes i un auge reaccionari i de l’extrema dreta que s’està estenent per Europa gràcies al tracte indulgent de les democràcies liberals i del relleu generacional en les democràcies electorals.” Segons Martin Caballero, el més important pel futur és fer memòria i recuperar la genealogia crítica, perquè sense això no es pot entendre res de la resistència de les dones contra el sistema patriarcal, també s’ha d’evitar centrar-nos en la institucionalització del moviment i les seves fites. “Està molt bé tensionar el sistema des de l’activisme de carrer, cadascuna des de les seves opinions, però també hem d’ocupar altres espais (mitjans de comunicació i cultural). Hem de fer-nos veure i entendre”. Va acabar la seva exposició condemnant el genocidi a Palestina per part d’Israel.

Carla Povill, sociòloga i cientista política feminista va presentar “El repte de construir un feminisme per al futur”. “Les feministes somniem amb un món on les dones siguem lliures i autònomes amb estructures socials centrades en les nostres necessitats, interessos i desitjos. Per això, fa segles que construïm una genealogia política i teòrica pròpia: el feminisme capaç de descolonitzar la ment de les dones, individualment i col·lectivament.” Destacant malgrat l’entrisme de suposats aliats, les dones han estat capaces de resistir, respondre i reconfigurar el moviment feminista per fer front als reptes que tenim: la defensa dels privilegis masculins a través de la doctrina queer, el transactivisme o la legitimació de l’accés dels homes als cossos de les dones i nenes que es fa des de l’esquerra o pseudoesquerra o la propaganda dels algoritmes (el fenomen de les tradwifes, rutines de skincare, etc.) promoguda per la dreta i altres grups conservadors. “Per aquests motius hem de superar les falses dicotomies que ens fan enfrontar entre nosaltres, atrapades dins d’un marc de pensament patriarcal que ens impedeix la construcció d’un nou marc feminista radical”, reblà.

Sandra Sedano psicopedagoga experta en Coeducació,”L’impacte de l’Educació Afectiu Sexual coeducadora”, digué: “No vull acabar amb aquell mal gust de ‘quin futur que ens espera’.” Hi va explicar que el 2023 el servei d’igualtat va quedar en mans de VOX i al llarg de dos anys ella i la seva companyia van idear estratègies per sobreviure al mal tràngol. “Biologia” en lloc de “sexe”, “decisions socials” en lloc de “gènere”, etc. “Tenir a aquesta gent dient-nos com havíem de fer les coses ens va fer trobar recursos, imaginació. La gota malaia va calant. Malgrat que l’EAS està travessada per allò queer, hem d’entrar per la porta de darrere, elaborar estratègies. Hem d’intentar fer molta pedagogia, perquè aquesta educació és una finestra.” “Davant els efectes de la pornografia a les illes Balears, una EAS crítica, com una bombeta que ens dona llum i una miqueta d’escalfor, també, com una part de l’educació, ens dona competències i habilitats per la vida, ens dona valors, habilitats i coneixements i amb això hem de treballar, en contra de molts corrents: en el moment que estem dins l’aula, ens hem de centrar en aquella aula i si hi ha un 25% d’alumnat que no en està escoltant, ens centrarem en aquell 75% que sí que ho està fent”. Es fa 24/7, amb esperit crític perquè no es pot escapar de cap missatge del patriarcat. És la nostra tasca fonamental”, va concloure.

Despres del torn de paraules, hi hagué el Monòleg “Discurso de Clara Campoamor en les Corts l’1 d’octubre de 1931” a càrrec de Teresa Soria Ruano.d’ocupar altres espais (mitjans de comunicació i cultural). Hem de fer-nos veure i entendre”. Va acabar la seva exposició condemnant el genocidi a Palestina per part d’Israel.

Carla Povill, sociologa i cientista política feminista va presentar “El repte de construir un feminisme per al futur”. “Les feministes somniem amb un mon on les dones siguem lliures i autònomes amb estructures socials centrades en les nostres necessitats, interessos i dessitjos. Per això, portem segles construint una genealogia política i teòrica pròpia: el feminisme capaç de descolonitzar la ment de les dones, individualment i colectivament.” Destacant malgrat l’entrisme de suposats aliats, les dones han estat capaces de resistir, respondre i reconfigurar el moviment feminista per fer front als reptes que tenim per davant: la defensa dels privilegis masculins a traves de la doctrina queer, el transactivisme o la legitimació de l’acces dels homes als cossos de les dones i nenes que es fa des de l’esquerra o pseudo esquerra o la propaganda dels algoritmes (el fenomen de les tradwifes, rutines de skincare o dones, etc) promoguda per la dreta i altres grups conservadors. “Per aquests motius hem de superar les falses dicotomies que ens fan enfrontar-nos entre nosaltres, atrapades dins d’un marc de pensament patriarcal que ens impedeix la construcció d’un nou marc feminista radical”, reblà.

Sandra Sedano psicopedadoga experta en Coeducació,”L’impacte de la Educació Afectivo Sexual coeducadora”, digué: “No vull acabar amb aquell mal gust de ‘quin futur que ens espera’.” Hi va explicar que el 2023 el servei d’igualtat va quedar en mans de VOX i al llarg de 2 anys ella i la seva compañía van idear estratègies per sobreviure al mal tràngol. “Biologia” en lloc de “sexe”, “decisions socials” en lloc de “gènere”, etc. “Tenir a aquesta gent dient-nos com haviem de fer les coses ens va fer trobar recursos, imaginació. La gota malaia va calant. Malgrat que l’EAS està travesada per allò queer, hem d’entrar per la porta de darrera, elaborar estrategies. Hem d’intentar fer molta pedagogia, perquè aquesta educació es una finestra.” “Davant els efectes de la pornografia a les illes Balears, una EAS crítica, com una bombeta que ens dona llum i una miqueta d’escalfor, també, com una part de la educació, ens dona competencies i habilitats per la vida, ens dona valors, habilitats i coneixements i amb això hem de treballar, en contra de molts corrents: en el moment que estem dins l’aula, ens hem de centrar en aquella aula i si hi ha un 25% d’alumnat que no ens esta escoltant, anem a centrar-nos en aquell 75% que si que ho esta fent”. Es fa 24/7, amb esperit critic perqué no es pot escapar de cap missatge del patriarcat. És la nostra tasca fonamental”, va concloure.

Despres del torn de paraules, hi hagué el Monòleg “Discurso de Clara Campoamor en las Cortes el 1 de octubre de 1931” a càrrec de Teresa Soria Ruano.

Com a cloenda, les assistents a La Jornada pogueren gaudir de la veu de Marina Rossell.

I durant tot el dia es pogué visitar l’Exposició de la fotògrafa Pilar Sentís a la Galeria del Paranimf.