Per Maite Arraiza*. Viento Sur
Després del 7 d’octubre de 2023, el procés de colonització i l’intent d’extermini del poble palestí per part d’Israel han entrat en una nova fase d’intensificació. Si bé dues setmanes abans Benjamin Netanyahu va exhibir, en la seu de l’ONU, un mapa titulat “El Nou Orient Mitjà”, del qual Gaza i Cisjordània havien estat esborrades, el 30 d’octubre de 2023 va apel·lar, com acostuma el sionisme, a textos bíblics i, citant a Yahvé, va afirmar: “donaràs mort a homes i dones, nens i nounats, bous i ovelles, camells i ases; no deixaràs amb vida res que respiri” (Aranguren, 2025, p. 120).
Davant l’actual genocidi, que no fa sinó donar continuïtat a la colonització sionista iniciada a la fi del s. XIX amb el suport de l’Imperi britànic primer i de l’estatunidenc després, al servei dels interessos del capital occidental, Rita Segato (2025) es declara “ex-humana”, perquè ja no vol “pertànyer a aquesta espècie sinistra, genocida”. El genocidi palestí ens interpel·la de manera directa a totes aquelles que ens considerem feministes i lluitem per la profunda transformació de les condicions materials, dels règims de poder i dels afectes, vincles i cures que sostenen la vida. En paraules del Moviment de Dones Palestines Alkarama (2025a), qui ens insta a assumir la nostra responsabilitat moral, política i històrica: “No hi ha feminisme revolucionari sense una postura clara a favor de l’alliberament de Palestina. Tota Palestina. Des del riu fins a la mar”.
Des de les tradicions històriques dels feminismes anticolonials, antiimperialistes i marxistes, en les quals s’inscriu també una part significativa del moviment feminista d’Euskal Herria, al costat de nombroses veus i col·lectius feministes palestins i aliats, aquest text exposa per què la lluita per l’alliberament del poble palestí és una qüestió feminista central. S’erigeix, així, com a denúncia del silenci, de la complicitat i del suport del feminisme blanc hegemònic al projecte colonial sionista i a l’imperialisme occidental. Subratlla que, al costat de la vital tasca de denunciar i lluitar contra el genocidi palestí, una postura feminista coneixedora del caràcter històric mil·lenari del poble palestí implica la denúncia de la colonització i el suport a l’alliberament de Palestina, de tota Palestina, des del riu fins a la mar. Avui més que mai, sostenir una posició feminista exigeix afirmar alt i clar que no hi ha emancipació possible sense l’alliberament de Palestina.
De quin alliberament parla el feminisme blanc hegemònic?
Davant la història mil·lenària de Palestina 1 i els processos de colonització, despulla i genocidi que la travessen, no hauria de ser necessari explicar per què l’alliberament palestí és una qüestió feminista. No obstant això, al costat del suport sostingut per amplis sectors dels feminismes anticolonials i populars en Abya Yala, l’Iraq, l’Iran, Sud-àfrica, el món àrab, els Estats Units i múltiples nacions i territoris europeus, la falta de suport i solidaritat de determinats posicionaments feministes amb la lluita palestina remet a profunds i gens nous problemes en el terreny dels feminismes. Des de les nostres diverses configuracions i posicionaments en les xarxes i sistemes de poder i de dominació, uns certs privilegis es tradueixen de manera obscena en la defensa del dret d’Israel a defensar-se. A aquesta obscenitat se sumen les postures equidistants dels qui comparen la violència de tots dos costats, com si el terrorisme d’Estat, la colonització i la neteja ètnica fossin el mateix que el dret d’un poble a resistir i defensar-se. Com assenyala Alkarama, el silenci de nombroses veus feministes globals no sols produeix dolor, sinó que reprodueix desigualtats colonials: “Quan el sofriment d’una dona palestina es torna complicat, controvertit o no prioritari, la qual cosa s’està dient –sense dir-ho– és que la seva vida val menys” (Alkarama, 2025b).
El feminisme s’ha caracteritzat històricament com un moviment d’alliberament de les dones. El debat entorn de qui compte com a dones i què significa alliberament ha omplert pàgines de crítica i de literatura feminista. Precisament, el que les múltiples crítiques articulades pels feminismes del Tercer Món, chicanos, negres, àrabs, decoloniales, anticapitalistes i anti-imperialistes, així com els seus entrellaçaments amb els feminismes queer i transfeminismos, han posat de manifest és que, més enllà de l’àmbit teòric, es tracta de cossos i de vides que estan literalment en joc. Ara que les feministes liberals, no exemptes de problematicidad en les seves aliances amb el feixisme i la ultradreta, defensen també els drets LGTBIQ+, la no solidaritat amb les nostres germanes, dones, bolleras, persones trans, no binaries, oprimides en qualsevol part del món, constitueix una renúncia als principis feministes bàsics. Pretendre el propi alliberament sense pretendre al mateix temps l’alliberament de totes recau en un feminisme excloent, opressor, imperialista, que contradiu els principis que, en teoria, justifiquen el reclam de la categoria de feminista. Afaf Jabiri és clara en aquest sentit, quan afirma:
Durant massa temps, el terme «feminisme» s’ha utilitzat de manera imprecisa, la qual cosa ha permès que qualsevol pugui atribuir-se aquesta etiqueta sense comprometre’s realment amb els seus principis (…) [P]ero han de continuar existint uns certs elements clau (…): la igualtat i la justícia. Si aquests principis clau ja no són presents o no s’apliquen per igual a totes, llavors ja no pot considerar-se feminisme.
Territori-cos: El nexe inextricable entre alliberament nacional i emancipació feminista
Una de les reivindicacions històriques i actuals del feminisme liberal blanc, en la qual aquest convergeix amb altres feminismes, és el dret de les dones a decidir sobre els seus cossos, la seva sobirania corporal, sexual i reproductiva. Aquest principi, no obstant això, no pot sostenir-se de manera coherent si no s’aplica a tots els cossos, és a dir, si no abasta en el seu si el dret a l’autodeterminació sexe-genèrica. Doncs bé, el cos no és una entitat aïllada, tancada en si mateixa; és relacional, interdependent, oberta, situada, viu en un territori, està unida a un territori. Fins i tot en aquests temps de capitalisme híper-accelerat, en els quals determinats cossos (endevini’s quins) fan un ús de la mobilitat que podria denominar-se intergalàctica, juntament amb Zygmunt Bauman ([2000] 2003) “líquida”, pròpia gairebé sol del capital, aquests cossos trepitgen territoris. Un cos no pot no habitar un territori.
Aquesta relació d’entrellaçament entre cos i territori, en la qual el segon opera com a condició de possibilitat del primer, posa de manifest el profund nexe entre la sobirania corporal, sexual i reproductiva, i la sobirania territorial, entre el dret a l’autodeterminació sexe-genèrica i l’autodeterminació dels pobles. Els qui habiten cossos tenen dret a decidir sobre ells: tenen dret a la sobirania corporal. Els qui habiten territoris tenen dret a decidir sobre ells: tenen dret a la sobirania territorial. En aquest sentit, les posicions adoptades per amplis sectors del feminisme liberal abans i després del 7 d’octubre de 2023 entren en contradicció amb el propi marc normatiu que diuen defensar, perquè el dret d’autodeterminació dels pobles està recollit en la Carta de Nacions Unides de 1945, un marc jurídic-polític inscrit en la tradició liberal que aquest mateix feminisme reivindica.
La idea del nexe inextricable entre el cos i el territori és formulada per la feminista comunitària maia k’iche i la defensora de la vida, els territoris i l’autodeterminació dels pobles, Lolita Chávez, a través del concepte territori-cos. Chávez entén els territoris, no sols com a espais físics, sinó com a entramats històrics, culturals i cosmològics, on s’inscriuen la memòria, l’art, l’herència i les formes de vida comunitària en relació amb els elements que sostenen l’existència: la terra, l’aigua, l’aire, les muntanyes i el sol. Així mateix, afegeix: “Quan parlem de territori ens referim a més als nostres cossos, que han sofert molta violència, a través dels poders que s’imposen a través dels homes, dels patriarcats, del capitalisme, de la gent blanca, del racisme” (Korol, 2016), per la qual cosa insta l’alliberament dels territoris cossos de les múltiples opressions.
En sintonia amb Segato (2016), qui sosté que la colonialidad capitalista moderna reconfigura el cos de les dones, desplaçant-lo de ser part del territori conquistat a constituir-se en un territori autònom i central de conquesta i dominació, Chávez mostra, a través del concepte territori-cos, la coherència profunda entre violència patriarcal, despulla territorial i acumulació capitalista. En aquesta línia, Silvia Federici ([2004] 2010) analitza com el colonialisme capitalista va suposar simultàniament un procés de privatització de les terres comunals a Europa, d’intensificació de l’apropiació, control i regulació dels cossos de les dones i d’expropiació de terres i destrucció de formes comunals d’organització territorial en Abya Yala. No per casualitat, fins a mitjan segle XIX, gran part de la terra conreada en Palestina era comunal (Aranguren, 2025: 19-20). Des d’aquesta perspectiva, la defensa dels drets sexuals i reproductius de les dones apareix indissolublement lligada a la defensa del territori i dels béns comuns.
La conseqüència de la indisociabilidad de cos i territori emergeix així de manera clara: sostenir el principi de sobirania sexual, reproductiva i corporal, implica abraçar el principi de sobirania nacional i territorial; i això inclou Palestina. Des de la dècada de 1950, els feminismes del Món Majoritari consideren l’alliberament nacional un eix central dins de la lluita feminista, subratllant la necessitat d’articular-la amb l’abolició de l’opressió de classe (Pratt et al., 2024: 241, 244). Inscrites en una tradició centenària d’organització feminista palestina, les dones palestines continuen defensant el dret innegociable a habitar la seva terra (Alkarama, 2025b; Palestinian Feminist Collective, 2025b: 409).
El caràcter colonial de la violència sexe-genèrica, el caràcter generitzat de la violència colonial
Aquesta articulació es torna encara més evident en els múltiples entrellaçaments entre la violència colonial i sexe-genèrica, que revelen tant el caràcter inherentment generitzat de la violència colonial com el caràcter colonial de la violència sexual i patriarcal. Des de la Nakba, la violència colonial es dirigeix específicament contra les dones palestines, considerades pilars socials i culturals de la societat palestina. Com ha ocorregut també a Algèria, l’Índia, Sud-àfrica o Irlanda, entre molts altres processos colonials, la violència sexual es converteix en un mode de governar: “Els cossos de les dones colonitzades són tractats com a territoris conquistables (…) La violència sexual reafirma jerarquies racials, nacionals i militars. És un missatge polític: ‘El teu cos no et pertany; el teu poble, tampoc’” (Alkarama, 2025b).
La violència sexual exercida per les forces de seguretat israelianes i colons israelians contra dones, nenes, joves i persones detingudes i empresonades, incloses violacions (també mitjançant la inserció d’objectes i sondes elèctriques per vagina, anus i recte), assetjament sexual, amenaces de violació, tocaments, violència genital, insults sexuals, tortures, escorcolls al nu i nus forçats, ha estat àmpliament documentada (Alkarama, 2025b; Martone et al., 2025: 21-30; ONU, 2025: 19-30) 2; Palestinian Feminist Collective, 2025a; Pratt et al., 2024: 238). Un recent informe de Nacions Unides assenyala que la violència i el genocidi recauen de manera desproporcionada sobre dones i nenes, i que la violència sexual, reproductiva i de gènere ha estat sistemàticament emprada per l’Exèrcit i l’Estat israelià des del 7 d’octubre de 2023, com a part de l’ocupació il·legal, per a “mantenir el sistema d’opressió israeliana i negar a les palestines el seu dret a l’autodeterminació” .
L’informe de l’ONU (2025: 46-47) subratlla, a més, que aquesta violència no té únicament com a objectius la humiliació, la degradació, el càstig i la generació de terror, sinó l’expulsió de la comunitat palestina i la destrucció física de les palestines i palestins com a grup. Particularment instrumental en aquest sentit és el reprocidio o genocidi reproductiu, una altra de les formes generitzades de la violència colonial, que evidencia com la violència de gènere s’inscriu en els processos de colonització i neteja ètnica. El control i la vigilància bio- i necropolíticas, les múltiples separacions espacials i l’estat d’excepció (inclosos els tocs de queda i els llocs de control), afecten de manera directa a la salut sexual i reproductiva de les dones palestines i produeixen una violència severa sobre les dones embarassades (Pratt et al., 2024: 235). Així mateix, el bloqueig absolut de la franja de Gaza, la falta d’accés a aigua potable, menjar i atenció sanitària han recaigut notablement sobre les dones palestines, deteriorant greument les seves condicions de salut sexual i reproductiva (Palestinian Feminist Collective, 2025a; Pratt et al., 2024: 232, 237). A això se sumen la fam, la massiva exposició a residus tòxics, inclosos els derivats d’armament químic il·legal, i la destrucció sistemàtica d’hospitals i mitjans i infraestructures sanitàries, violant el dret humanitari internacional. Entre altres efectes, aquestes condicions han donat lloc a parts i cesàries sense anestèsia ni medicaments, esterilització postpart, greus conseqüències de l’estrès extrem per a dones embarassades i nounats, inclosa la mort, així com a un augment del 300 % de la taxa d’avortaments espontanis durant el genocidi israelià després del 7 d’octubre de 2023 (Axelson i Venkatraman, 2024; ONU, 2025: 37, 45).
L’assassinat sistemàtic de dones i nenes i nens, així com la destrucció d’embrions, òvuls i esperma, com va ocórrer en l’atac aeri israelià contra el major centre de fertilitat de Gaza, el Centre de FIV Albasma (ONU, 2025: 12), constitueixen un intent d’eliminar no sols el teixit social palestí, sinó les generacions futures, la possibilitat mateixa del poble palestí (Alkarama, 2025b; Palestinian Feminist Collective, 2025a; 2025b: 409; Pratt et al., 2024: 235). Totes aquestes violències constitutives del colonialisme sionista i de l’imperialisme occidental, resulten incompatibles amb els principis bàsics del feminisme: no existeix cap posició feminista que pugui secundar-les ni convenir amb elles sense incórrer en una contradicció estructural.
Pinkwashing i instrumentalització sionista de les demandes feministes, al servei de l’anihilació i l’acumulació de capital
En aquest context, resulta obscena l’alineació de sectors del feminisme blanc liberal amb el pinkwashing colonialista i genocida d’Israel. En no pocs casos, feministes occidentals han reproduït la propaganda sionista de suposades violacions de dones israelianes atribuïdes a Hamas, a fi de justificar el genocidi i donar continuïtat al projecte d’extermini del poble palestí, mentre han ignorat la violència sexual, reproductiva i la tortura sistemàtica exercides per Israel contra dones i homes palestins, com a part de la seva estratègia genocida (Pratt et al., 2024: 227). Imatges com les d’un soldat israelià alçant la bandera LGTBIQ+ amb el lema “in the name of love” al novembre de 2023, amb la destrucció militar de la franja de Gaza de fons, il·lustren de la forma més crua el pinkwashing sionista. A això se suma la utilització sionista de la violència contra les dones mitjançant fabricades declaracions de “violacions en massa” (Martone et al., 2025: 16).
Aquesta estratègia s’inscriu en el que Martone et al. (2025) denominen la tàctica SORVO (Systemic Oppression reveure’s Victim and Offender), un mecanisme propi de sistemes d’opressió que inverteix les posicions d’agredida i agressor mitjançant l’ús de la violència sexual i de les acusacions d’aquesta per a justificar l’opressió. En el cas palestí, aquesta tàctica inclou tant la difusió d’afirmacions falses sobre alts nivells de violència sexual comesa per Hamàs, com l’exercici per part de l’Exèrcit israelià d’una violència sexual generalitzada a nivell individual, institucional i sistèmic (Martone et al., 2025: 8, 11). Secundant-se en l’estereotip racista i islamófobo que dibuixa als homes àrabs com a misògins i sexualment violents, l’Estat d’Israel, amb la complicitat de líders polítics i mitjans de comunicació occidentals, ha construït una equació entre Hamàs i violadors, també denominada Hamas rapist machine, presentada com una amenaça no sols per a les dones israelianes, sinó per a Israel i per a la humanitat en el seu conjunt
Més enllà de possibles actes individuals de violència sexual 3, un article de Los Angeles Times es feia ressò dels suposats “crims sexuals generalitzades comeses per Hamas” i recollia la crida de Netanyahu a les organitzacions pels drets de les dones davant la seva indiferència: “Heu sentit parlar de les violacions de dones israelianes, de les horribles atrocitats, de les mutilacions sexuals? On dimonis esteu?” (Mednick, 2023, trad. pròpia). Aquesta crida va ser recolzada públicament per la ex-secretària d’estat Hillary Clinton, la senadora Kirsten Gillibrand i l’executiva tecnològica Sheryl Sandberg, els qui van denunciar la suposada fallada global en el suport a les dones sexualment agredides el 7 d’octubre de 2023 (Mednick, 2023). El fals relat de violacions en massa atribuïdes a Hamàs ha estat explícitament utilitzat per a justificar el genocidi, com mostren les declaracions de l’assessor jurídic israelià Tal Becker davant la Cort Internacional de Justícia al gener de 2024, en el marc de la demanda presentada per Sud-àfrica contra Israel per genocidi. Dirigents com Joe Biden i Kamala Harris també han mobilitzat i explotat la violència sexual contra les dones amb finalitats colonials i genocides, per a justificar el dret d’Israel a defensar-se i el suport militar dels Estats Units a aquest (Martone et al., 2025: 17).
El pinkwashing dut a terme per Israel, condensat en la bandera de l’orgull amb el lema “in the name of love”, embeni a l’Estat sionista d’Israel com a llibertador de les palestines LGTBIQ+, com si aquestes no estiguessin organitzades, també en contra del sionisme i a favor de l’alliberament de Palestina. Així, al costat de l’exclusió de les dones palestines de la categoria dones i dels palestines queer i trans del col·lectiu LGTBIQ+, trobem l’expulsió del conjunt de la població palestina del camp de l’humà. Aquesta expulsió succeeix a conseqüència de l’entrellaçament de dos processos; d’una banda, la instrumentalització de les demandes feministes i queer per a justificar l’eliminació no sols de la resistència palestina, sinó del poble palestí en el seu conjunt; i, per un altre, la reactualització, en el colonialisme d’assentament contemporani, de la lògica racial del capitalisme colonial modern, que conceptualitza a poblacions racialitzades, com els pobles originaris de Abya Yala i les persones negres africanes esclavitzades, com a salvatges, bèsties i animals (no humans) (Davis, [1981] 2005: 16, 183; Segato, 2016: 20; Wynter, 2003). D’aquesta manera, la catalogació dels qui van participar en l’atac del 7 d’octubre de 2023 com a violadors, barbàrie o salvatges per part dels oficials israelians i els mitjans de comunicació (Alqaisiya, 2024: 34-35; Martone et al., 2025: 13; ONU, 2025: 43) té com a objecte desposseir el conjunt de la població palestina de la seva humanitat, a fi de fer de les palestines i palestins una població prescindible.
Lluny de posicionaments antropocèntrics o de lectures que contraposen humanitat i animalitat, allò que denunciem aquí és l’ús polític de l’animalització com a tecnologia de poder: la conceptualització de la població palestina com a vida sacrificable, eliminable. Alqaisiya (2024: 36) va més enllà en assenyalar, en relació amb un vídeo en què un soldat israelià apareix amb cabres al darrere, afirmant que “els animals són els únics civils a Gaza”, no només la bestialitat projectada per l’Exèrcit israelià que documenta les passejades de les persones indígenes palestines. En una ressonància perfecta amb les paraules de Theodor Herzl a L’Estat Jueu, sobre l’Estat d’Israel com a defensa contra la barbàrie ([1896] 1960: 118), Netanyahu insta a lluitar sense concessions contra “la barbàrie que amenaça d’atropellar el món” (Alqaisiya, 2024).
Així, més enllà de la priorització d’unes vides sobre les altres, o de la idea que la vida d’una dona palestina val menys que la d’altres dones (Alkarama, 2025b), el que es posa en joc és una desvaloració radical: les vides de les dones palestines, les vides de les dones palestines i irrellevants en el marc de l’ordre polític i moral occidental, inclosos amplis sectors del feminisme blanc liberal. Però aquesta desvalorització política i moral no implica absència de valor. Seguint Ali Kadri (2023) i Alqaisiya (2024), no es tracta només de vides que no valen res, sinó de vides que valen mortes: vides la destrucció, malbaratament i anihilació de les quals formen part estructural dels processos d’acumulació capitalista. La destrucció de les vides de les dones palestines i de la població palestina en general és part de l’esfera de la producció capitalista; és constitutiva de la valorització i es materialitza com a mercaderia al mercat global del capital.
Per l’alliberament de Palestina, des del riu fins al mar
Des de les tradicions i aliances històriques dels feminismes anticolonials, antiimperialistes i marxistes, juntament amb nombroses veus feministes palestines, sostenim que la lluita per l’alliberament palestina constitueix una qüestió feminista central. D’aquesta manera, pretendre el mateix alliberament sense pretendre alhora l’alliberament de totes recau en un feminisme excloent i opressor, que contradiu els principis que, en teoria, justifiquen el reclam de la categoria feminista. Condensat en el concepte territori-cos, el profund entrellaçament entre cos i territori evidencia així mateix el nexe inextricable entre sobirania corporal, sexe-genèrica i reproductiva, i sobirania territorial i nacional, de manera que la defensa del dret dels pobles a decidir apareix com a conseqüència lògica de la defensa dels drets sexuals, reproductius i reproductius.
Aquest entrellaçament es posa més de manifest, si és possible, en les múltiples maneres en què la violència colonial s’imbrica amb la violència sexual, reproductiva i de gènere, desvetllant el caràcter inherentment generitzat de la violència colonial, així com el caràcter colonial de la violència patriarcal. Al costat de l’exclusió de les dones palestines de la categoria dones i de les palestines queer i trans del col·lectiu LGTBIQ+, la despulla de la població palestina de la seva humanitat té com a finalitat conferir-li una naturalesa sacrificable. La instrumentalització de les demandes queer i de la violència contra les dones, cristal·litzada en la fabricació de Hamàs rapist machine, entreteixida amb la lògica colonial capitalista que construeix les poblacions colonitzades com a salvatges, bèsties i bàrbares, es dirigeix així a legitimar el genocidi palestí. Tot això revela no només la desvalorització radical de les vides de les dones palestines i de la població palestina en conjunt, sinó el seu valor en tant que vides mortes, com a part estructural dels processos de producció i acumulació capitalista.
Davant d’això, una posició feminista responsable exigeix defensar sense embuts el dret del poble palestí a la defensa i la resistència en totes les seves formes, inclosa la lluita armada 4, en què també les dones palestines han estat al capdavant. Una posició feminista responsable exigeix la fi del règim colonial a tot el territori palestí, el desmantellament de les estructures i institucions opressives, la devolució de la terra expropiada i el retorn a terres palestines de totes les refugiades i exiliades palestines i palestins; és a dir: l’alliberament de tota Palestina, des del riu fins al mar.
*Maite Arraiza és professora de filosofia de la Universitat del País Basc i activista feminista.
