Escrit per Dima Shamaly. Publicat el 22 de febrer de 2026 a Comune-info*. Foto de Ngar Amini su Unsplash
“Somiava a convertir-me en una pionera de la ciència, com Marie Curie o Zaha Hadid. Però després vaig entendre que havia nascut en un dels racons més difícils del món, on el sol fet d’expressar els propis somnis és suficient per enterrar-los. Com a dona de Gaza, ningú m’ha preguntat mai què volia… De noies ens vam acostumar a moltes coses: si algú ens assetja pel carrer, s’espera que ens quedem en silenci… Ser una dona a Gaza significa donar a llum sota els bombardeigs o fugir amb els fills mentre santes… Significa ser obligada a deixar l’escola a causa de la guerra, ser forçada al matrimoni… La meva objecció es refereix a l’ús impropi de la religió per justificar la violència… Estic cansada de ser considerada sempre una víctima…”.
Dima Shamaly és una estudiant d’enginyeria biomèdica i escriptora de Gaza: admesa al Vassar College i a la Universitat d’Edimburg, no hi va poder assistir a causa del tancament de les fronteres. Avui és desplaçada, però no ha deixat d’ocupar-se de qüestions de gènere i de la relació existent entre patriarcat, religió i ocupació.
Presentació de l’autora per Bruna Bianchi
Dima Shamaly és estudiant d’enginyeria biomèdica i escriptora de Gaza. Tot i haver estat admesa al Vassar College i a la Universitat d’Edimburg, no hi ha pogut assistir a causa del tancament de les fronteres. Actualment desplaçada, s’ocupa de qüestions relacionades amb el gènere, la salut i els drets humans en zones de conflicte.
En aquest assaig, demostra com les tradicions patriarcals, les interpretacions religioses i la dura realitat de l’assetjament es combinen per silenciar i oprimir les dones a Gaza. A partir de les seves experiències de vida a la Franja, l’autora explica com aquestes forces agreugen les dificultats de les dones: Des de la marginació sistemàtica empitjorada pel conflicte actual, fins als abusos personals justificats per interpretacions distorsionades dels textos religiosos.
El seu objectiu és oferir una perspectiva honesta des de l’interior de Gaza que desafiï les narratives habituals en un lloc tan complex.
Aquest article forma part de Veus de pau.
Mai vaig entendre realment què significava tenir tota la pròpia vida dictada per la geografia. Sentia dir sovint que Gaza era una presó a cel obert. Sentia aquesta veritat al més profund del meu cor, però no comprenia com un lloc podia tenir el poder de modelar el teu passat, atrapar el teu present i robar-te el futur. Imaginava el món com el que descrivia la rosa a El Petit Príncep: un lloc amable i bell on tothom era tractat amb amor i dignitat. Però la realitat s’ha revelat ben diferent d’aquelles històries.
Creia que tindria la llibertat de prendre les meves pròpies decisions i somiava a convertir-me en una pionera de la ciència, com Marie Curie o Zaha Hadid. Però després vaig entendre que havia nascut en un dels racons més difícils del món, on el sol fet d’expressar els propis somnis és suficient per enterrar-los.
Com a dona de Gaza, ningú m’ha preguntat mai què volia. Sempre hi havia algú que decidia per mi, ja fos un membre de la família, un home pel carrer o algú que predicava a la mesquita. La meva veu sempre ha estat temuda, la meva ment constantment reprimida i la meva pròpia presència subordinada al meu silenci. I cada vegada que hi oposo resistència, em apunten amb una pistola a la cara en nom de l’honor, la religió i la tradició. La violència contra les dones es justifica amb les Escriptures. Les portes se’ns tanquen als narros amb el pretext de la guerra. I quan parlem, se’ns diu que siguem pacients, perquè “Déu està amb els qui suporten”.
De noies ens vam acostumar a moltes coses: si algú ens assetjava pel carrer, s’esperava que ens quedéssim en silenci, tinguéssim el cap baix i continuéssim caminant. Recordo haver presenciat agressions contra noies i haver pensat que l’única persona amb qui podia parlar era la mateixa víctima, perquè si hagués dit res, hauria estat ignorada o tot l’assumpte s’hauria tapat. S’ha tornat inquietantment normal veure les meves cosines colpejades o obligades a casar-se. Les llàgrimes als seus ulls ho deien tot: “Però jo només vull acabar l’escola”. Tanmateix, ningú les escoltava. Pensava que les coses havien d’anar així, perquè sempre hi havia una justificació: la tradició, la cultura o la religió.
Amb el temps, les meves preguntes han augmentat i en el meu vocabulari han entrat noves paraules com “drets de les dones”. Mai m’havien ensenyat què significaven i, quan finalment ho vaig entendre, em vaig adonar que mai els havia vist posats en pràctica.
Durant la guerra, a mesura que m’endinsava cada cop més en espais femenins, vaig començar a veure coses que abans considerava increïbles. Ser una dona a Gaza significa partorir sota els bombardeigs o fugir amb els propis fills mentre santes. Significa dir adéu al marit o al fill sense saber si tornaran mai, i després ser obligada a ser forta i seguir endavant com si res. S’espera que criem els nostres fills al carrer, sense refugi ni menjar, i que ho fem en silenci. Significa ser forçada a deixar l’escola per la guerra o ser empesa al matrimoni perquè “és el moment adequat”, i veure els propis somnis ridiculitzats com si l’ambició fos un luxe reservat a qui no ha sobreviscut a les massacres. Si surts a treballar, t’enfrontes a assetjaments o acusacions infinites; si et quedes a casa, ets una càrrega.
Durant el meu exili en un camp de refugiats a la part occidental de Rafah, les dones es reunien a la tenda on jo vivia. Seiem a beure te i a parlar de tot, literalment de tot: política i religió, passat i present, feminitat i bellesa. Jo era la més jove de totes, però em sentia sempre una mica com una mare. No era una sensació reconfortant. Quan algú se sent prou segur per mostrar-se vulnerable amb tu, comences a sentir-te responsable del seu dolor i de la seva supervivència. Significa que has de ser-hi present, sempre. És el que va passar entre jo i la meva veïna.
Cada nit sentíem el seu marit cridar-li, seguit del so nàuseabund dels seus ossos sent colpejats. Ningú de nosaltres gosava intervenir. Oferir ajuda no és una cosa que se’ns ensenyi a fer en la nostra societat. Al matí, els homes deien coses com: “Qui sap què deu haver fet per merèixer-ho?” o “És la seva dona, què hi tenim a veure nosaltres?”. La sentia cada dia. Era ella qui mantenia la família; corria darrere de les organitzacions humanitàries per aconseguir menjar per als seus fills, cuinava, rentava, netejava, ho feia tot en aquella tenda angosta, semblant a un soterrani. Criava i educava els fills i, simultàniament, proveïa el sosteniment de la família. I malgrat tot, era maltractada cada dia. Ningú gosava ajudar-la. Ni tan sols se li permetia buscar l’ajuda d’un especialista o fer-se curar els blaus a la cara i al cos. Tot el que podia fer jo era escoltar-la. Perquè, què pot fer realment una noia de 19 anys per canviar la vida d’una dona de trenta i pocs, si no és seure al seu costat i oferir-li suport emocional? Tanmateix, no podia evitar sentir-me culpable per no ser capaç d’ajudar-la.
Volia aprofundir en les raons de tot plegat. No aconseguia entendre com un ésser humà adult podia aixecar la mà contra la persona que deia estimar. El pensament que algú pogués fer mal a la seva parella era incomprensible per a mi. El que vaig sentir cada dia, en canvi, va destruir tot el que pensava que sabia. Històries que mai hauria imaginat: una dona apallissada simplement perquè la seva molokhia (plat típic) no era del gust del marit. Una altra dona amb la cara desfigurada pel seu germà perquè l’havien vist parlant amb el seu cosí. Una altra que va ser assetjada a plena llum del dia en el transport públic, i a qui després van anomenar puta quan va gosar reaccionar. Quantes històries. Quant de dolor. I cap excusa que pugui justificar tot això.
He entès que hi ha moltes causes en la base d’aquest patiment. Hi ha la violència arrelada en l’educació, la lligada a la possessivitat i autoritat masculina, la violència externa de la guerra i moltes altres raons que empenyen l’agressor a actuar d’aquesta manera. Però mai he trobat ni una sola excusa convincent. Totes les justificacions s’amaguen darrere la religió o els usos i les tradicions, especialment la religió.
La ciutat de Gaza està governada per una autoritat purament religiosa. És un dels llocs més tancats del món, si no el que més, cosa que fa que la religió sigui el fonament de tot en la societat. No és això el que qüestiono. La meva objecció es refereix a l’ús impropi de la religió per justificar la violència i els maltractaments contra les dones. Totes les religions revelades honoren les dones. Parlant específicament de Gaza, aquí predomina l’Islam i, tanmateix, els homes usen versicles de l’Alcorà i dels Hadith per justificar crims imperdonables. Es declaren estudiosos religiosos, madurs i competents en matèria de religió. Es desperten per a la pregària, mostren devoció a Déu i, a la tarda, apallissen brutalment les seves dones, i ningú els demana comptes. Quan se’ls pregunta el motiu, responen que Déu els ha ordenat fer-ho, citant la frase alcorànica “però si persisteixen, colpegeu-les” (Sura An-Nisa, 4:34). Però Déu mai va ordenar això, i es tracta d’una falsa interpretació del versicle. Aquesta interpretació errònia està sostinguda tant pels líders religiosos com per la gent comuna. L’agressor creu, fins i tot, que serà recompensat i entrarà al paradís pel que fa.
Un pare viola la seva filla i ningú el castiga. Quan se li pregunta per què, respon que Déu li ha permès casar-se o tenir relacions amb “aquelles esclaves en el teu poder” (és a dir, les esclaves de les quals es parla a l’Alcorà). Per tant, no veu la seva filla només com un objecte sexual, sinó com una esclava. I la cosa s’encobreix perquè “no és el nostre costum o tradició” reconèixer fets d’aquest tipus.
No naixem amb drets clars; naixem, més aviat, en un món on hem de demostrar que mereixem fins i tot l’últim bri de dignitat. Moltes dones no saben ni tan sols com protegir-se de la violència, ni dins de les seves famílies ni davant la llei. La salut mental i la reproductiva són tractades com un luxe, com si fóssim només màquines per a la reproducció i la submissió, no éssers humans. Les dones de Gaza han d’afrontar l’ocupació, la pobresa, l’agressivitat i la violència, a més de patir una marginació sistemàtica dins de la seva pròpia societat. No se les protegeix, se les fa responsables. No se les respecta, se les vigila.
Fins i tot la guerra s’utilitza com a excusa per fer-les callar: “No és el moment de reivindicar els propis drets”, “Deixem morir la gent mentre vosaltres us concentreu en l’hijab, la igualtat i la violència?”. Però, quan arribarà el moment adequat? Hem d’esperar a una altra mort, a un altre desplaçament, abans de ser tractades com a éssers humans? La guerra mai ha estat una excusa vàlida per romandre en silenci davant la injustícia. Parlar-ne està prohibit. Recórrer a la llei està prohibit, perquè en circumstàncies normals la llei està en mans dels mateixos homes religiosos que abusen de les seves dones.
En cada racó de Gaza per on passo, veig cartells de Hizb ut-Tahrir (Partit d’Alliberament de Palestina) que parlen de les dones: “El secularisme corromp les dones”, “La CEDAW [Convenció sobre l’eliminació de tota forma de discriminació contra la dona] humilia les dones”, “El califat protegeix les dones”. Aquestes paraules no signifiquen res, a banda que parlen de mi sense escoltar-me mai. Aquest partit, i altres grups religiosos que redueixen la religió al control dels cossos de les dones, no s’ocupen de la meva situació real. No els importa que visqui en la por constant, sense protecció ni llibertat. No parlen mai de pobresa, guerra o ocupació. No esmenten mai la violència que pateixo, els assetjaments o les violacions. Parlen només de mi, no com a ésser humà, sinó com un símbol que ha de ser preservat, purificat o prohibit.
No escric això perquè rebutgi la religió o odiï la meva societat. Escric perquè estic cansada de ser usada com un eslògan. Cansada de ser reduïda a debats que no tenen res a veure amb mi. Cansada de ser tractada com un “cas tabú” que ningú gosa afrontar. Estic cansada de ser sempre considerada una víctima, de veure com se’m neguen els meus drets més elementals i de ser obligada a callar. No soc una víctima per preservar. Soc una dona que treballa als camps, una mare en una tenda, una estudiant a l’escola, una supervivent de la guerra, dels matrimonis forçats i de la marginació. Soc creativa en l’art i en la música. Somio a convertir-me en una icona científica, a obrir algun dia el meu propi hospital. Però malgrat tot això, no estic representada en el procés de decisió, no estic representada en el debat, ni tan sols estic representada en la meva pròpia història.
Si no comencem a escoltar les dones —no només a parlar d’elles, sinó a escoltar-les de debò, protegir-les i donar-los suport— continuarem repetint el mateix crim: silenciar la dona, matar-la lentament i, després, posar un cartell amb el seu nom en cada cantonada de la ciutat.
Aquest text es va publicar per primera vegada a “DEP. Deportate, esuli, profughe”, n. 56/57, Guerra all’infanzia desembre 2025, pp. 267-270. La traducció a l’italià és de Catia C. Confortini.
