OPINIÓ
Fa uns dies a la mitja part de la Super Bowl –de la qual tant s’ha parlat, per bé o per mal– vam tenir l’oportunitat de veure a dues enormes dones de mitjana edat ballant i movent-se amb una agilitat portentosa que ja voldria jo per a mi.
Sabem que això és un espectacle gegantesc i no serem melindroses sobre si va ser o no empoderant (una paraula que no m’agrada gens, però això és matèria per a una altra columna) o si cosificaba el cos femení. Era un espectacle i no esperem que cantants i ballarines vesteixin un hàbit monjil. Hem assumit que el cos de les dones alegra la vista, màximament si serà vist per milions de persones en el descans d’un esport hipermasculí.
El que sí que m’agradaria destacar és l’abismal diferència que separa el que s’exigeix a les dones amb la qual es demana als homes, no sols estèticament, sinó també pel que fa a capacitats vocals i artístiques. Si Jennifer Lopez i Shakira haguessin aparegut en l’escenari lluint el vestuari de Bad Bunny i J. Balvin (els dos cantants que van aparèixer fugaçment al costat d’elles) i fent els mínims i esclerotitzats moviments que sembla que són capaços de realitzar haguessin plogut tomàquets, pedres i …
Mentre elles ballen, salten, es contorsionen, coreografíen al costat de les seves ballarines i llueixen suggeridores robes adequades per a un espectacle de tals característiques, a ells els basta aparèixer sobre l’escenari un embolicat en una espècie de capa de llanda platejada (per moltes pedres de Swarowski que estigués adornada) amb capell a joc, i l’altre amb una dessuadora i un xandall negre.
Mentre per a fer el que fan Shakira i Jennifer Lopez es requereix treball, pràctica, gimnàs i hores d’assaig, Bad Bunny i J.Balvin en tenen prou amb agafar el micròfon i posar-se enmig de l’escenari com estaquirots. No han de realçar els seus cossos amb robes sexys i seductores, i no en parlem d’ assajar passos de ball o coreografies senzilles. La llei del mínim esforç.
Em sembla bé que Shakira i Jennifer Lopez amb la seva energia i el seu art siguin models de referència per a les nenes i joves, com també ho són Beyoncé o Rosalía, qui no m’estranyaria que fos la convidada l’any vinent, per la seva força i poder. Però a part de tenir referents de dones apoderades en el món de l’espectacle, fora bo que també tinguessin models tan potents en el camp de l’art, la ciència, la cultura, la política, l’economia i l’esport. Perquè almenys no creixessin amb la idea que l’única possibilitat per a les dones de ser influents és saber moure el cul.
