*Article publicat a FMAC
Tot navegant per les xarxes socials hem descobert una nova forma de discriminació que està en la base de moltes altres: el lookism, un terme que serveix per definir totes les discriminacions que pateixen les treballadores i treballadors pel seu aspecte, el defineixen com el “feixisme del cos”.
En aquest sentit, s’ha anat denunciant com les dones patim fins a límits insospitats aquesta, i altres, discriminacions. L’ideal patriarcal del cos i la bellesa fa que haguem de ser com, més que no pas ser com volem ser, és a dir, la societat ens modela de pensament, d’obra i d’aspecte segons els canons patriarcals… sempre i quan ens deixem.
Per altra banda, s’ha començat a expressar, a evidenciar, que els professionals dels recursos Humans no contracten, de forma general, gent que prové de l’atur. De fet, triomfa la fal·làcia “si és a l’atur, per alguna cosa serà”.
Les dones som un sector altament precaritzat al mercat, marcat de forma brutal per l’aspecte que ens exigeixen socialment, subjectes de discriminacions salarials, agressions i assetjament en l’àmbit laboral (com una expressió de violència masclista)… i una majoria de persones a l’atur (tot i que no es recull a les xifres oficials, donat que moltes no estan ni registrades). De fet, tal com ha recollit la professora Consuelo Chacartegui en els seus treballs sobre discriminació múltiple, les dones som discriminades, principalment, pel fet de ser dones però a aquesta base es van afegint les discriminacions d’aquells aspectes vitals diferents al que es marca: discapacitat, ètnia, orientació sexual…Precisament per parlar d’aquest tema vam poder desenvolupar una tertúlia amb ella fa uns dies a la Fundació.
Posteriorment, en el marc de la Campanya Internacional Stop Trans Pathologization i en commemoració del 20 d’octubre Dia Internacional d’Acció per la Despatologització Trans, el col·lectiu LGTB d’UGT Catalunya, va portar a terme un debat sobre el col·lectiu Transsexual i el mercat laboral. En el mateix es van desgranar els diferents àmbits socials i laborals de discriminació, es van exposar casos concrets i es va evidenciar, de nou, que són les dones trans les que porten la pitjor part. De fet, són persones que han decidit formar part d’una majoria social que està menystinguda i relegada a un segon pla, una majoria a la que no es reconeix autoritat. La llibertat femenina és castigada pel patriarcat.
La denúncia d’aquestes situacions, les estratègies socials i sindicals per superar-les i les demandes de reconeixement, i no minva, de drets i polítiques que ens portin a l’exercici d’una igualtat real són les úniques solucions per a poder gaudir de la llibertat… en plena democràcia al segle XXI.
