Sobre “Viatge a Avinyó. Versos dibuixats”, de Rosa Roig i Manola Roig. Ed. Petit Editor, 2015
Déu es féu home
i el masclisme habità entre nosaltres.
E. SANT-CELONI
El 12 de desembre, a la meravellosa llibreria Arts de Sueca –si no la coneixeu, remeieu-ho tan aviat com pugueu, que no us en penedireu–, vaig tindre l’honor d’assistir a la presentació del darrer faïment a quatre mans de les germanes Roig, Viatge a Avinyó, i, entre glop i mos, m’esbalaïren dos detalls: el laberint pedrenc de la portada del llibre i la bosseta de pedres amb què ens regalaren a totes i tots els presents.
L’1 de gener, durant una estada per cap d’any a l’Alentejo, vaig poder visitar per fi l’inefable cromlec dels Almendres, al districte d’Èvora –els cromlecs són el·lipses o cercles megalítics construïts amb grans pedres clavades a terra que moltes veus sàvies associen, així com els menhirs, amb els ritus del culte ancestral a la Dea primigènia de les societats prepatriarcals. Dos actes sense relació, aparentment, tret de la màgia.
Vaig conéixer Rosa Roig, la poeta, de vista, en unes quantes cues rapsodaires, i de fet, en la cinquena edició d’Escriptores al terrat, el 7 de març de 2013 –una iniciativa de la també poeta i llavors vocal de l’AELC, Isabel Robles–, i els seus versos i la seua veu em colpiren de debò; per la frescor, pel compromís i també per l’ardidesa. De Manola Roig, l’artista plàstica, en vaig fer coneixença el 13 de desembre de 2014, en la III Mostra del llibre i del disc en valencià de Benimaclet. I de llavors ençà, sorpresa rere sorpresa: Joc de dos (2012), Animals de séquia (2013), La dona que es rigué de Talleyrand (2014), un munt d’articles en llurs blogs, diverses performances i mix…, i, ara, Viatge a Avinyó. I de ben segur que en vindran més.
Viatge a Avinyó és un poemari dibuixat que et reconcilia amb la mort, la ‘inevitable’ per llei de vida, sí; una obra que en una primera lectura, ja des del magnífic pròleg de Vicenta Llorca, “t’ataranta, t’atabuixa i et fa perdre l’esma”, com deia Enric Valor en una rondalla referint-se a la boira, i molt convé, perquè mal senyal seria que un llibre que parla de mort i de vida et deixara indiferent. Viatge a Avinyó és un llibre que et sorprén i que t’enamora, un camí d’anada i tornada, dels extrems al centre, fent voltes per tortuoses senderes fins a pervenir-ne a les entranyes, al dedins de la caverna; un corprenedor viatge catàrtic del buit al renaixement, amb una privilegiada escorta: un gavadal de records cisellats en la pedra feta lletra, en la lletra feta pedra.
Quan mor algú que t’estimes, pots fer-ne el dol per la pèrdua a casa, en bona companyia, o pegar a fugir.
Jo he fet les dues coses, i pel que es llig i es veu, Rosa Roig i Manola Roig, també, i ho han fet donant-hi veu i forma al rastre del pesar: en cada edifici, en cada paisatge, en cada silueta…, en una aranya de ferro, en l’olor d’una figuera…, del roig al negre, passant pel blau i pel verd.
Matar la mort a força de riures, fins que la boca se’t clevilla i solseix la carn viva que et cou al bell mig del cor. Sí, no puc negar-ho: em reconec en el títol, en la veu, en els dibuixos…, i en el plany que se t’arrapa tant a la gola que sembla escanyar-te. Però, en arribar al vòrtex, les paraules trenquen la corretja que t’arrossegava irremeiablement al fons i et converteixen en pedra; no en una pedra qualsevol, sinó en una pedra prenyada, una pedra d’àguila –etites– alliberadora, i per fi s’esdevé la desclosa, i al capdavall assumeixes que “La pedra que llances a la mar, la mar la llepa i te la torna”, multiplicada. La pedra, l’ésser essencial, l’ànima…, sojorn dels morts i dadora de vida. ‘Dones de frontera’.
Així és, amb dotze poemes i una prosa curta, com evitant el tretzé –el nombre màgic i temut per excel·lència, que antany es corresponia amb un signe horoscòpic gairebé perdut en la memòria–, Rosa Roig s’hi despulla, mot a mot, et corprén i et venç, sòbria en sintaxi, pedra a pedra, vers a vers. I així, intuïtivament, pàgina rere pàgina, navegant de conversa, la poeta et fa recórrer les espirals del laberint regenerador de la Mare Terra, les galeries de la cova-úter, i fa seus –potser, sense pretendre-ho, o sí; vés a saber, i per consegüent, teus–, els símbols de la Gran Dea que anul•len el pas del temps (aigua, serp, nuc, meandre, teranyina…), tothora amb un as sota la mànega: les il•lustracions que acompanyen el deix del seu verb. Traç a traç, empremta rere empremta, Manola Roig hi posa la música i el color, t’acoquina amb la silent cal·ligrafia de paleta ombrívola que dibuixa el cos de dona que il•lustra cada poema, cada estació del recorregut real que ha fet sa germana. Fembres del nord i del sud, fembres de sol i de lluna, fembres de ponent. Dones despullades hieràtiques i sedents, dones que es mouen no-res movent. Venus abans de la Venus hel•lènica en cada pinzellada, sense rostre perquè totes són una. Sororitat.
M’hi resistisc tant com sé; però, al capdavall, no puc evitar la temptació d’empedrar-me amb les línies i amb les lletres, ser-hi una també, i ho faig.
Pedres verges i esmolades, humides i seques, redones i tallades, fogueres i pinyonenques, oblongues i allargades, xarraires i queques, llises i rasposes…, pedres de tota color i factura. Pedres que et fan un trau al front i pedres que et fan esclafir en plors. Llambordes, moles, cudols…, pedres de tota grandària i textura.
Pedres que basteixen o que destrossen; pedres que són llit o que l’escalfen; pedres que guareixen o que escorxen; pedres que maten o que emparen; pedres que amaseguen o que desnonen; pedres que rossolen…, pedres acròbates.
Açò i més, molt més, ha sigut aquest Viatge per a mi. I des d’ací us emplace a fer-hi el vostre, soliuament o en companyia. ‘Vida per vida’.
