OPINIÓ
Només s’esbomba la presumpta discriminació positiva si és femenina i s’amaga curosament l’omnipresent, i molt negativa per a la humanitat, quota masculina.
Gràcies a Bibiana Aído Almagro (1977), ministra d’Igualtat del 2008 al 2010, disfrutem des del 23 de febrer del 2010 d’una raonable llei de terminis per regular l’avortament, parangonable amb les dels països europeus més avançats i progressistes.
Gràcies a Leire Pajín Iraola (1976), ministra de Sanitat del 2010 al 2011 i successora d’Aído en el càrrec, disfrutem d’una coronada d’èxit llei antitabac des del 2 de gener de 2011. El mateix any Pajín va establir un mètode per comprar els productes farmacèutics que va suposar un estalvi considerable a l’Estat i, per tant, a qui paga impostos.
Van ser sonades la histèria, el masclisme i la caça de bruixes (un cop d’ull a l’hemeroteca és aclaridor) que es va desencadenar tant contra les dues ministres com contra les lleis que feliçment van aconseguir aprovar. A la vista dels resultats, però, sembla que hi ha motius per afirmar que al front del ministeri hi havia algunes de «les més preparades i les més capacitades per a la tasca».
És totalment lògic, doncs, que el vicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio Aguado (Ciutadans), no les vulgui veure ni en pintura en un govern que, com el seu, arreplega des d’una dreta que creu poc en les llibertats i el progrés de la humanitat fins a la ultradreta; ni, per cert, en cap altre govern. Si el que vol és menystenir, menysprear i insultar Pajín i Aído és d’una gran incoherència que Aguado ho faci dient: «Es que para poner ‘pajines’ o ‘aídos‘ en un gobierno, prefiero no hacerlo, prefiero potenciar y tener en cuenta el mérito y la capacidad». La incongruència encara és més gran si tenim en compte que, a la vista del que diu i com actua, Aguado és un exemple de quota per excel.lència.
En efecte, he manifestat en d’altres ocasions que en realitat el que hi ha són quotes masculines. Comparin els mèrits i la tasca de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría; pensin en els banquers de la corrupció… Triïn i remenin, la llista és llarga, llarga.
En realitat el que hi ha són quotes masculines.
Mires la nova ministra d’Interior d’Itàlia, l’advocada Luciana Lamborgese, intel.ligent, eficaç, educada, que amb tacte i discreció va aconseguir frenar les ordenances antiasil de les alcaldies lliguistes de la zona de Milà (multaven, per exemple, qui acollia gent a casa seva) quan en presidia la prefectura i està fermament convençuda que acollir la diferència és una riquesa, i t’adones que Matteo Salvini és quota de la pitjor.
(Les quotes estan relacionades amb qualsevol avenç de les dones i els camps que aconsegueixen ocupar, i per això desperten tanta ràbia i rebuig entre el masclisme, però ho deixarem per a un altre article.)
Dues imatges poden il.lustrar les quotes. La foto del primer article correspon a l’obertura de l’any judicial, el passat dilluns 9 de setembre. Al rei Felip VI —quota masculina pura, crua i dura (ja es van quedar ben descansats, ja, els pares de la Constitució)—, l’acompanyen tretze magistrats.
Cal recordar que les advocades van tenir prohibit l’accés a la carrera judicial fins al 1966 (no és que no els interessés, no; no és que no hi volguessin participar, no; és que una molt masculina llei amant de les quotes radicals les discriminava), malgrat això, des del 2013 són majoria. Segons el Consell General de Poder Judicial, el gener de 2018 hi havia 2.858 jutgesses (53%) i 2.519 jutges (47%). Sovint es justifica que no ascendeixin per que són joves i, per tant, encara amb poc currículum, però el 2018 la diferència d’edat era escassa: hi havia 875 jutgesses que tenien entre 51 i 60 anys enfront de 972 jutges de la mateixa franja d’edat.
Ni Margaret Atwood podria pintar un panorama tan sinistre.
La foto del segon article no pot ser més expressiva. A la inauguració d’un congrés internacional sobre ¡demografia! que acaba de clausurar-se a Budapest, a la primera fila, convenientment espotarrats i camaoberts —sobretot l’ultraconservador Viktor Orbán que per això és qui més mana—, només hi ha homes, entre els quals, un capellà; a la segona fila sembla que també; a la tercera, s’hi albiren dues dones. Si tenen l’humor o l’estómac de llegir l’article veuran el que planegen perpetrar tots aquests homenots amb els ventres de les dones casades, cristianes, hongareses i caucàsiques, i amb la immigració. Ni Margaret Atwood podria pintar un panorama tan sinistre.
Hi ha dos tipus de quota masculina, la que de tan freqüent, tan evident, tan nítida, tan present, no es detecta. La que s’amaga a consciència i, segurament, mala fe.
Per exemple, és ben sabut que les alumnes tenen un rendiment superior al dels nois al llarg de tot el sistema educatiu, i aleshores passen coses com aquesta.
“En la pràctica, la «discriminación positiva» lleva tiempo ejerciéndose en determinadas universidades privadas que buscan asegurar un cierto equilibrio de matrículas masculinas y femeninas. «Sé de una universidad, cuyo nombre no diré, en el que las mujeres necesitan medio punto más de nota media para poder ser admitidas», indica un profesor.” (El País)
«El nom de la qual no diré». Només s’esbomba la presumpta discriminació positiva si és femenina i s’amaga curosament l’omnipresent, i molt negativa per a la humanitat, quota masculina.
