Si bé és cert que els missatges de la ultradreta negant les violències masclistes és un fet, tampoc podem negar que el feminisme està guanyant espai en aquest mateix sentit. I m’explique.
Els discursos de les diferents religions monoteistes respecte al paper subsidiari de les dones davant els homes no ha ajudat gens a què, al llarg dels anys i dels segles, la igualtat real entre dones i homes avançara a un ritme més ràpid i que ens haguera afavorit tant a homes com a dones.
Després i en el cas espanyol, dels quasi quaranta anys de dictadura feixista que ens va tornar a les dones al paper de “perfecta esposa i mare” privant-nos de la possibilitat de treballar i, per tant, tindre autonomia pròpia, també ens va fer retardar en recórrer eixa senda d’igualtat real i, en conseqüència de reconeixement d’aquesta classe de violències masclistes.
L’assassinat d’Ana Orantes l’any 1997 i després d’haver denunciat el seu cas de maltractaments a un programa de televisió, va marcar un clar punt d’inflexió en el tema de la detecció i l’afrontament de la violència masclista, en aquell moment mal anomenada violència domèstica.
El moviment feminista, que ja havia demanat una llei integral contra aquesta classe de violències, es va reforçar en les seues exigències per tal de començar a articular una proposta de norma legal que ens protegira d’aquesta classe d’agressions que, des de sempre, patíem les dones.
L’any 2003 es va dictar la primera llei, la 27/2003, que regulava l’Ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica, però que, com veiem encara no era tractada específicament com a violència contra les dones, encara era un tema “domèstic”, però la pressió feminista va guanyar la primera batalla. I amb un govern del PP!
Després, ja l’any 2004 i amb el primer govern de Rodríguez Zapatero i després de dures negociacions fins i tot dels detalls més insignificants com el mateix nom de la llei, va veure la llum la llei orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. I la principal novetat era, precisament que l’exposició de motius deixava completament clar què era la violència de gènere. A saber: “Es tracta d’una violència que es dirigeix sobre les dones pel fet mateix de ser-ho, per ser considerades, pels seus agressors, mancats dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió.”
Aquesta llei ha sofert nombroses correccions i millores al llarg del temps. Però el que no ha evitat han estat que els assassinats de dones i criatures continuen sent una trista realitat als nostres dies.
En data del 12/09/2024 ja han estat assassinades 74 dones segons el portal feminicidio.net que comptabilitza tots els assassinats de dones i de criatures per mesos i anys, així com explicacions de com ha estat el seu assassinat, per la qual cosa em resulta un lloc amb dades més fiables que les que aporta el ministeri d’igualtat perquè aquest últim només comptabilitza els assassinats “oficials” deixant fora, per exemple les dones que acaben mortes a conseqüència de les ferides causades per una agressió del seu maltractador.
El cas de Gisèle Pelicot a França ha ficat damunt la taula, com ja ho va fer al seu dia l’anomenat com a cas de “la manada” el fet que les violències que patim les dones no són, en absolut, fets aïllats. Són violències estructurals molt bes assentades socialment i, malgrat la sensibilització i la formació que s’ha fet als últims anys, ens continuen assassinant per ser dones. I aquesta és la terrible realitat amb la qual convivim socialment.
