(Article publicat a Comunicació Dones excepcionals al bloc d’ESCACC)
Amb molta freqüència ens preguntem pel tractament que reben les dones en els mitjans de comunicació, un tractament que molts considerem que és asimètric quantitativament, i molt més estereotipat del que reben els homes pel que fa a l’aspecte qualitatiu.
¿Per què passa això, encara, quan se suposa que hi ha una situació d’aparent igualtat legal i formal?
Hi ha vàries raons de fons, però una d’elles és que el periodisme és el discurs d’allò que és públic, i les dones no han pogut desprendre’s encara de la idea que pertanyen a l’àmbit del que és privat. Per tant, els mitjans quan representen les dones ho fan com a casos excepcionals. Per molt que hi hagi dones caps d’estat, primeres ministres, ministres, intel·lectuals, etc. els mitjans mantenen dia sí i dia també el fet de l’excepcionalitat. Per exemple, la portada del semanal de El País del passat 21 d’octubre deia: Energía femenina, nueve mujeres que dirigen grandes empresas tecnológicas, un mundo dominado por hombres. I si bé la idea de fons és ressaltar la presència d’aquestes 9 dones en un àmbit masculí, el discurs en realitat reforça l’aspecte de que aquestes dones són excepcionals. I això passa amb molta freqüència: no importa que les dones s’hagin incorporat a tots els àmbits socials, encara són vistes com a l’excepció. Aquest mateix fet de l’escassa presència de dones en el món tecnològic es podria presentar no tant des del discurs de l’excepcionalitat sinó des de la perspectiva de gènere. En aquest cas l’abordatge podria ser: Presència desigual d’homes i dones en les grans empreses tecnològiques. El primer titular remet a les 9 dones excepcionals que han aconseguit el que està vedat a la majoria. En el segon partim d’una desigualtat social per raó de sexe. És el mateix tema vist des de dues perspectives diferents.
Doncs això és el que sol passar habitualment quan es parla de les dones, ja sigui el nomenament d’una cap d’estat o de la presidenta d’un Parlament. Amb el discurs de l’excepcionalitat, que es resumeix en el titular La primera dona que accedeix a tal o qual càrrec el que s’aconsegueix és que no es crei genealogia, sempre estan començant, sempre es parla de la primera dona que fa alguna cosa. Una altra raó de la diferència en el tractament és que els homes són representats pel que fan, i normalment protagonitzen accions que es concreten en un verb en veu activa. Les dones no fan coses, sinó que són alguna cosa: reines, princeses, dames, nines, noies, guerreres, boxejadores, sirenes, dames de ferro, vídues negres, estrelles i tot un reguitzell de metàfores més o menys fosilitzades amb les quals molt sovint són descrites. Les dones són atribut. Amb els titulars pretesement metafòrics, sense verb en veu activa, s’escatima l’acció real protagonitzada per elles, i amb molta freqüència fins i tot s’escatima el nom, raó per la qual no les recordem.
I per acabar, les dones són representades, en definitiva, com un objecte observat que pertany a l’altre constel·lació de valors (la femenina) que no forma part de la pròpia i dominant en els mitjans de comunicació (la masculina), i per tant són com les altres, de la mateixa manera que l’equip visitant és jutjat amb més severitat que l’equip local en un encontre esportiu. Aquest tractament diferenciat de les dones només canviarà quan deixin de ser representades com a l’excepció, quan es parli d’elles com a subjectes de ple dret que fan coses legitimament, quan formin part del nosaltres que elabora la informació i quan siguin jutjades informativament pel que fan i no pel que semblen.
Joana Gallego és Professora de periodisme a la UAB i autora de diversos llibres sobre Gènere i comunicació, l’últim Putas de película. Cien años de prostitución en el cine. El seu bloc és “Eva devuelve la costilla“.
>>Complementeu aquest article amb l’estudi “Representació i tractament de les dones i el gènere en la informació d’economia” i les entrevistes que hem publicat sobre el tema en aquest especial, amb Joana Gallego (professora de periodisme a la UAB), Montse Gatell (presidenta de l’Institut Català de les Dones), Marta Zaragoza (professora de la UB i membre de la Xarxa de Dones Empresàries), Sílvia Majó (periodista especialitzada en comunicació 2.0) i Elvira Altés (investigadora en comunicació i gènere, professora de Periodisme de la UAB).
