Per Mònica Vaccaro* DDF
“En un món de cucs capitalistes, cal tenir coratge per ser papallona.”
Lohana Berkins.
L’esclat multicolor d’aquests dies ens fa pensar en papallones i vols, vols i papallones, com una resposta amorosa a la petitesa de qui pretén “conduir” un país i ens violenta amb el seu menyspreu discursiu.
Pensar en mode papallona com a símbol de pau, de llibertat, de veritable llibertat. Llibertat per escollir qui SER i com viure, llibertat per estimar i abraçar l’alteritat.
Llibertat per poder riure, cantar i somiar. Llibertat per transitar sense por i arribar a casa amb VIDA.
Revolució de papallones
Penso en papallones fent revolució, com Minerva, Patria i Maria Teresa Mirabal, les germanes papallona a qui els va costar la vida enfrontar-se al dictador Trujillo a la República Dominicana.
Penso en les papallones que es posen sobre els mocadors blancs de les Mares de la plaça de maig, cada 24 de març, portant a les seves ales cadascuna de les 30.000 ànimes que ens falten.
Penso també en el mite de les set papallones i el seu esdevenir en arc de Sant Martí: un símbol d’utopies esperançadores.
Gaudint de la lectura del llibre de Gabriela Mansilla, Papallones lliures. Dret a viure una infància trans, comparteixo un fragment mobilitzador en homenatge a Lohana Berkins, que ens ajuda a pensar en papallones i Salut Mental:
“Les papallones d’aquesta nova generació tenen el coratge de cridar qui són des de petites, de fer-se sentir. Es fan un lloc entre els cucs que encara existeixen, senten els seus propis colors i van a la recerca dels seus somnis. Aquestes sí que són papallones lliures des del seu primer vol, i l’amor les abraça i protegeix. Per aquelles teves papallones, per aquestes que avui són lliures, i per les que vindran, per l’exemple que ens va deixar el teu vol, comandanta.”
Papallones que desperten consciències
En aquests temps difícils, aturar-nos a observar el desplegament de les ales de les papallones ens desperta de l’anestèsia col·lectiva que caracteritza els comportaments dels darrers temps.
Tal com hem mencionat en diverses ocasions, la violència paralitza, la immobilitat i la no reacció contribueixen a la normalització dels discursos violents, a la complicitat del silenci, mentre, sense pausa, es destrueixen els organismes de l’Estat que garanteixen drets.
Sense polítiques públiques, no hi ha Salut Mental. Amb Salut Mental, hi ha possibilitat de construccions col·lectives que acullin a tothom.
És necessari analitzar certs “conceptes” que s’escolten aquests dies i problematitzar-los des d’una mirada clínica, atenent la realitat dels sofriments subjectius causats pel desmantellament de les xarxes de contenció i suport.
El discurs de la deshumanització
Senyors de “vestit”, des d’un “faristol”, s’autohabiliten a dir qualsevol cosa sobre qualsevol tema, sense dades certes, amb paraules que impacten i intenten intimidar. Prohibeixen, exterminen, eliminen, desvinculen, desapareixen. Fa un any que “diuen”, i es camuflen, com el patriarcat mateix, per reaparèixer amb una nova disfressa.
Si no fos per la gravetat i la crueltat del seu impacte en la societat, podríem pensar que es tracta d’un grup d’”actors” de tercera categoria assajant un xou mediàtic amb excés de purpurina. Però no, són perversos, cruels, mancats d’humanitat i lluny de treballar pel bé comú.
Dins d’aquest dir qualsevol cosa, després del repudiable discurs del president al Fòrum Econòmic de Davos, hem escoltat el ministre d’(In)Justícia declarar que s’ha acabat “la broma del gènere”. Reiterant, des d’una visió misògina i masclista, que “el feminisme és una distorsió del concepte d’igualtat que només busca privilegis”.
A partir d’aquestes expressions provocadores i desafortunades, s’obren moltes preguntes.
Feminisme: una lluita per drets, no una “broma”
Cal informar aquests “senyorets” i el seu entorn de cotilló que, com en tota construcció social i col·lectiva, la formació és un pilar fonamental per garantir un marc ètic en els abordatges.
Per tant, NO és cap “broma” per a aquelles persones que, des dels àmbits de salut, educació, justícia, comunicació i acadèmia, treballem amb serietat i respecte en la temàtica de gèneres i diversitats.
La deconstrucció de teories i pràctiques ha estat i continua sent un procés llarg, continu, mobilitzador i necessari per transversalitzar les mirades i acollir des d’una escolta no patologitzadora. Per aquestes i moltes altres raons, en el marc del respecte pels drets humans, són inadmissibles i totalment repudiables aquestes expressions retrògrades, mancats de rigor científic i basades en prejudicis personals.
Sobre privilegis (i qui realment els té)
Cal problematitzar el tema dels privilegis. Perquè justament, nosaltres, les dones, NO en tenim. Són patrimoni històric del patriarcat, que reacciona violentament quan sent que estan en risc.
Inventen estratègies perquè tornem al silenci, desacrediten les veus de les dones que denuncien, protegeixen “pobres senyors” acusats d’agressions sexuals, i ataquen professionals que acompanyen les víctimes.
Són privilegis?:
- Portar la càrrega de tots els mandats socials i la responsabilitat familiar?
- Ser l’única referent en les institucions que habiten els fills?
- Haver de fer-se càrrec de les tasques de cura, sempre invisibles i mal remunerades?
- Jubilar-se després de tota una vida dedicada als altres, sense reconeixement?
No. No són privilegis.
Els feminismes salven vides. Sabem de lluites col·lectives, d’urgències, de fer xarxa, de resistència i de promoure el benestar i la Salut Mental.
Per tot el que hem dit i per cada papallona, per cada dona, per cada infant, per cada persona gran, per les que han estat acomiadades, per les que pateixen la precarietat, per les que no poden pagar els seus medicaments ni accedir a una alimentació adequada…
Ens interpel·la el compromís social.
Ens interpel·la la urgència de ser part de la MARCHA FEDERAL LGBTQ+ ANTIFEIXISTA I ANTIRACISTA aquest pròxim febrer, arreu del país.
És moment d’incomodar-nos, de sumar-nos a la construcció col·lectiva.
Sense moviment no hi ha Salut Mental. Sense vol de papallones no hi ha Salut Mental.
La Salut Mental és construir comunitat amb perspectiva de gènere i diversitat.
SENSE DRETS HUMANS, NO HI HA SALUT MENTAL.
Fuente: Diario Digital Femenino (Argentina)
(*) Treballadora de la Salut Mental i activista pels drets humans.
[1] Gabriela Mansilla: escriptora, conferenciant, militant per la infància trans i fundadora de l’Associació Civil Infàncies Lliures.
