La mort del papa Francesc ha provocat amb poques excepcions un oceà de ditirambes i lloances. Embadaliment generalitzat davant l’espectacle de la masculina comitiva que en estudiada cerimònia va dur el cadàver del papa des d’on residia fins a la basílica de sant Pere. Enlluernament (gairebé trànsit) en veure passar la masculina corrua de pomposos cardenals, vanitosos bisbes i cridanera guàrdia suïssa; només calia veure’n les luxoses sedes, com anaven cofats, la fina botoneria a joc, la pesada plata de crucifixos i anells.
Sobta que ningú s’exclamés en constatar que hi passava una cosa tan estranya com és el fet que no hi havia dones. Desmoralitza veure que ningú fes esment que tant al llarguíssim seguici com al proper conclave la quota masculina és del 100 %, un autèntic escàndol. Tan evident, que costa veure’l.
Inflat de la gran autoritat moral que se li atorga, ja vaig fer notar fa un temps que Francesc es va erigir en el paladí de totes les causes del món sobre les quals no té competències (d’altra banda, si creu en Jesucrist no té més remei que arrenglerar-se amb la gent pobra o a favor de les migracions) però que refusa fer resrespecte a les injustícies de les quals és el màxim responsable.
Un exemple entre molts. En el Sínode especial per a l’Amazònia celebrat l’octubre del 2019, com que als contextos d’evangelització pastoral a l’Amazònia, la major part de les comunitats catòliques les lideren dones, les missioneres van insistir educadament que fos creat el ministeri de «la dona dirigent de la comunitat». Certifiquen aquest protagonisme, per exemple, l’assassinat d’una missionera heroica com Dorothy Stang (Dayton, Ohio 1931-Anapu, Pará, 2005) que va lligar vida i obra a la població amazònica, a la gent pobra, al medi ambient, o les tasques de Jane Dwyer i Katia Webster, totes tres de la Congregació de les Germanes de Nostra Senyora de Namur. Així mateix, vista la gran demanda, es va sol·licitar ja no el sacerdoci sinó el diaconat permanent per a les dones (molt més modest i amb menys poder). Qüestió que va travessar el Sínode.
(En d’altres sectes cristianes des del 2014 s’ordenen sacerdotes i poden arribar a bisbessa i encara més, i no passa res, al contrari.)
Segurament ho van fer esperonades per les mateixes paraules de Francesc a la Trobada amb l’Episcopat brasiler (Rio de Janeiro, 27 de juliol de 2013).
No reduïm el compromís de les dones a l’Església, sinó que promoguem-ne la participació activa a la comunitat eclesial. Si l’Església perd les dones en la seva dimensió total i real, l’Església s’exposa a l’esterilitat.
O l’afirmació de Pau VI en el Missatge a la conclusió del Concili Vaticà II a les dones (8 de desembre del 1965).
Ha arribat l’hora en què la vocació de la dona es compleix en plenitud, l’hora en què la dona adquireix en el món una influència, un pes, un poder mai no aconseguits fins ara. Per això, en aquest moment en què la humanitat coneix una mutació tan profunda, les dones plenes de l’esperit de l’Evangeli poden ajudar força al fet que la humanitat no decaigui.
Sepulcres blanquejats.
La resposta papal va ser tan cínica que en qüestiona la fama de bonhomia i la bondat. Farcida d’uns «arguments» que les dones coneixem molt bé perquè amb gran menyspreu es fan servir sovint, si no sempre, quan ens volen excloure d’algun lloc, que treballem de franc o desposseir-nos d’algun dret.
[L’accés a l’Ordre sagrat] en realitat limitaria les perspectives, ens orientaria a clericalitzar les dones, disminuiria el gran valor del que elles ja han donat i provocaria subtilment un empobriment de la seva aportació indispensable. […] Les dones fan la seva aportació a l’Església segons la seva pròpia manera i perllongant la força i la tendresa de Maria, la Mare.
Lliga amb el comportament habitual. Les urpes del patriarcat de seguida que van poder van anorrear-ne l’autoritat i van prohibir a les dones les funcions que tenien i exercien en la primitiva Església catòlica.
Això és reflecteix en la densa misogínia del papa Francesc. Opinava que les dones són la cosa més bonica (linda, en deia ell molt argentinament) que va fer Déu. Dones, quan sentiu un elogi d’aquesta índole, tireu-vos de cap a la trinxera. Que millor que estiguessin ben callades. Ho encarnava i ho exemplificava, per exemple, amb les sogres (parlava d’oïdes, és clar).
És un pensament groller impropi d’un intel·lectual que equiparés feminisme i masclisme; és a dir, que posés al mateix nivell, d’una banda, la reivindicació de la igualtat entre dones i homes, i, de l’altra, un pensament que vol les dones subordinades i amb menys drets. Per a ell tot feminisme és un masclisme amb faldilles, que ja és tenir pa a l’ull.
Opinava que el perill més lleig és la ideologia de gènere, aquest engendre inventat per la cúria i el Vaticà (monsenyor Almazora Recaredo, La ideología de género, 1998). Munició que, en un pas de rosca que tanca un cercle ben viciós, regala a Vox i a la ultradreta mundial que, a fe, que l’usa sense parar quan dispara amb bala contra les dones. La Conferència Episcopal Espanyola s’hi adhereix i l’aprofita per combatre la «llibertat sexual sense límits» que, segons ella, es concreta en els drets a la contracepció i a la salut reproductiva, el lliure ús de la sexualitat i l’elecció del model de família.
Francesc pensava que el canvi de sexe atempta contra la dignitat de les persones; que l’eutanàsia és un crim; aconsellava portar les criatures homosexuals a consulta psicològica; creia que tota persona té dret a tenir un pare i una mare, i es va oposar a la interrupció de l’embaràs, fins i tot en casos de violació, també pel que fa a les menors. Ho reblava afirmant que l’avortament terapèutic és un assassinat i que les persones que el possibiliten són sicàries a sou.
Des de sempre, Francesc, titllat tan sovint de defensor dels drets humans, es va oposar als anticonceptius. Bé, gairebé. Les úniques dones a qui l’Església autoritza a prendre’n són monges. No per por a la violació pagana en zones de conflicte sinó per prevenir que els capellans i missioners que les violen hagin d’abordar una possible paternitat; per esborrar-ne la prova del crim. Especialment a l’Àfrica, violen monges (en depenen jeràrquicament) en comptes de violar autòctones i així esquiven el perill de contraure la SIDA i altres malalties. Com a mínim ha passat a vint-i-tres països.
No sé si la religió és l’opi del poble; la guillotina de les dones, segur que sí.
Foto portada: Tomba del papa Francisco al costat de la Capella Borghese de Santa Maria la Major.
