Norma Andrade*
II part de l’entrevista de La Independent, on Malu Andrade explica els resultats dels casos presentats a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), i a la Cort Interamericana de Drets Humans (Cort IDH). I amb Elena Ortega, periodista, sobre el perquè ha escrit el llibre “De regreso a Casa”.
Què ha passat després de la resolució de casos de Ciudad Juárez per part de la Cort Interamericana de Drets Humans? que va assenyalar negligència de l’Estat mexicà davant de tres casos de feminicidi.
És una sentència amb un precedent històric i no només al nostre país sinó per a tota l’Amèrica Llatina ja que és la primera sentència que la cort IDH va emetre per tres casos de feminicidi.
És una sentència que beneficia perquè marca un precedent que efectivament hi va haver negligència, omissió,violació als drets de les víctimes, i el dret de les famílies. A partir d’aquesta sentència el govern mexicà es va veure obligat a modificar algunes lleis i conductes per implementar perspectives de gènere. Per exemple, que els ministeris públics es capacitin. Abans de la sentència alguns ministeris públics no tenien l’experiència per poder investigar un homicidi comès contra una dona, o una desaparició, perquè constantment eren moguts de les seves àrees,i no és el mateix investigar el robatori d’un vehicle que investigar l’homicidi d’una dona.
I aquesta capacitació és efectiva?
Diguem que és positiu que la capacitació sigui obligatòria per als servidors públics que treballen amb temes i casos de la dona, siguin homicidis, violència domèstica, violència sexual, qualsevol delicte comès en contra d’una dona. Això és una cosa important l’obligatorietat de la capacitació, que es va derivar d’aquesta sentència de la Cort IDH. Ara la capacitació, insuficient per cert, no és el problema sinó la manca de voluntat de molts servidors públics, sobretot si són homes que els costa molt deixar les seves actituds masclistes i que exerceixen en les seves formes de treball.
Presentar casos de feminicidis a la CIODH i després a la Cort IDH és molt difícil?
Si, molt difícil, ara tant la cort com el govern mexicà ens diuen: nosaltres ja vam emetre una sentència i el govern està complint amb les recomanacions de la Cort, llavors el govern es renta les mans i no fa res davant de tants feminicidis (no només a Ciudad Juárez sinó en tot el país) on es repeteixen les mateixes violacions als drets humans. Així que per nosaltres des de l’associació “Nuestras Hijas de Regreso a Casa” per presentar casos davant la Cort IDH hem de detectar noves línies de recerca que no s’hagin presentat abans. Així que primer cal passar per la CIDH i després esperar que el cas sigui acceptat i d’aquí veure si arriba a la Cort. Et puc dir que en aquest procés ja s’hi troben diversos casos que hem presentat de Ciudad Juárez, entre ells el de la meva germana Alejandra, que presentem des de l’any 2002.
¿I des del 2002 fins a la data que ha passat?
Doncs només hem aconseguit que l’expedient s’admeti a revisió en la CIDH, i bé, aquesta admissió ja era molt difícil aconseguir perquè has de tenir una investigació que digui que hi ha “Noves violacions” que no van ser tingudes en compte en l’anterior resolució del Tribunal. Així que l’expedient que entra a la CIODH és perquè es revisi a fons i veure quines línies no s’havien tingut en compte, després, cal esperar que la CIDH la presenti davant la Cort. Així el procés pot durar de tres mesos a deu anys.
Per a organitzacions com “Nuestras Hijas de Regreso a Casa” aquests processos jurídics els representa bastants esforços en la recerca de justícia?
Molt d’esforç perquè d’entrada has de tenir fons per portar el cas. Has d’estar encarregant evidències, peritatges externs, pagar aquests peritatges, la paqueteria, fer els viatges a Washington on hi ha la seu de la CIDH, i això treballant de manera voluntària com ho estem fent en representar les famílies. Suma-li els bitllets d’avió, els viatges de Ciudad Juárez i d’aquí a Washington i l’estada de tres o quatre dies per presenciar les audiències. També per això a vegades els processos per a nosaltres són més lents perquè si no tens diners per solucionar despeses de tot el que es necessita en un procés així, no pots ser ràpida davant d’aquests organismes internacionals que t’exigeixen peritatges o documents, i bé, per falta de fons demanes pròrrogues fins aconseguir recursos.
Llavors l’accés a la justícia és complicada i costosa?
La justícia costa de qualsevol manera, és una càrrega emocional, és una pressió jurídica molt forta i és una càrrega monetària. Pels casos de feminicidi que hem anat acompanyant sabem com és de difícil presentar casos i que aquests puguin arribin a llocs com la CIODH i la Cort. És un esforç terrible.
Com a familiars que han recorregut a aquestes instàncies internacionals ¿què recomanaries a aquests organismes?
Em poso a pensar per exemple en el cas d’una dona indígena a la qual se li ha violat els seus drets humans, ella, la seva comunitat, la seva família tindrà poques possibilitat d’aconseguir justícia, per no dir que ho tindrà gairebé impossible. En el cas dels feminicidis de Juárez que aconseguissim arribar fins aquestes instàncies internacionals, va ser possible perquè vam fer un treball molt dur de denúncia a través de gent com Marisela Ortiz, i com el treball de la meva mare Norma Andrade. Elles van buscar xarxes de suport per tot arreu i això va permetre que es tinguessin en compte els casos com els que va sentenciar la Cort IDH i donar pas a la justícia per a les famílies. Aquesta tasca de fer xarxes, d’insistir en la denúncia pública és el focus perquè després es pugui arribar a aquests organismes internacionals. Jo recomanaria a la Comissió IDH que faci més difusió del que fa i que ho faci més a prop, amb les víctimes, amb les famílies i no tant amb les institucions oficials. Em sembla que han de realitzar campanyes a nivell regional a Llatinoamericana i arribar directament a les xarxes de víctimes, associacions o famílies perquè coneguin com funciona aquests mecanismes de protecció dels drets humans i d’aplicació de justícia.
Marisela Ortiz, va ser mestra d’Alejandra. Després de la seva desaparició es va bolcar en ajudar a la família. És cofundadora, juntament amb Norma Andrade, de Nuestras hijas de vuelta a casa.
Amb Elena Ortega, la periodista que ha escrit el llibre “De regreso a Casa”
Elena, vares visitar Ciudad Juárez per escriure el teu llibre “De regreso a Casa” Quina opinió tens sobre aquesta realitat del feminicidi a Mèxic?
Em sembla terrible el que passa a Mèxic envers la defensa i protecció de la vida cap a les dones. És una tragèdia si pensem que les dones són les principals promotores d’una societat. Jo no puc evitar connectar-ho amb el que passa aquí i els casos de desaparició són en una escala que no té comparació. Tan sols pensa que a Juárez, des de començament d’any ja en són 30 les dones desaparegudes, imagina’t! 30 dones que no sabem què els passarà. Aquí a Espanya per exemple si desapareix una noia és una cosa que se sap a tot el país, casos com el de la joveneta Malén de 16 anys que va desaparèixer a Mallorca l’any 2013. En la seva recerca hi va haver molta mobilització, jo com a periodista viatjava entre Madrid i Mallorca per cobrir la informació de Malén, és veritat que després es perd la força de mantenir la denúncia pública, però el casos va estar cada dia durant mesos com a part de la portada del diari, dels informatius, tothom sabia qui era la joveneta Malén Ortiz.
Vols dir que aquí si desapareix una noia és important i a Mèxic no?
Si, això, a Mèxic ha de ser un cas tremendament escandalós, com el cas de la nena Airis de set anys, que va desaparèixer i va ser brutalment assassinada a Juárez, només fou per la duresa del cas que els mitjans de comunicació es van interessar en mostrar-ho. Crec que a més de la negligència de les autoritats mexicanes hi ha el poc interès dels mitjans de comunicació que haurien de fer força per empènyer a aquestes autoritats, i que almenys sentin vergonya per no estar fent la seva feina.
A l’acompanyar Malú a diferents espais informatius per presentar el llibre, has sentit l’efecte que causa escoltar una història com la de Malú Andrade?
Si, a Espanya és veritat que sobre Juárez els mitjans de comunicació ja coneixen prou el context,i això permet donar-los veu a persones com Malú. Aqui té un efecte, la gent està molt sensibilitzada, i crec que a Mèxic també té un efecte.
Ahir m’explicava Malú que just ara que estem presentant a Madrid i Barcelona el llibre, ha sortit a la premsa de Chihuahua una columna on diuen que Malú només ve a Espanya a embrutar la imatge de la ciutat de Juárez, que Malú en una obsessiva i malaltissa amb el tema, i explica el diari que això contrasta amb el treball del governador que s’encarrega de promoure positivament a Juárez. Llavors… penso que hi ha un efecte, i encar més perquè Malú no centra només la problemàtica com una cosa que únicament succeeix a Juárez, ella parla que és un problema estructural del seu país. Aquest manera d’ assenyalar-la és absurda i sense una investigació pel mig perquè les xifres parlen per si soles. Funcionariat i periodistes han de comprovar que en aquests moments hi ha trenta mares amb filles desaparegudes, això tan sols des del començament de l’any a Ciudad Juárez.
Malú Andrade i la seva escorta, que l’acompanya en tot moment ja que està amenaçada de mort.
Quin és el propòsit de la publicació d’aquest llibre “De tornada a casa”?
Espero que amb el llibre es pugui remoure consciències de la gent que no saben a fons del tema. Hi ha generacions que potser no sàpiguen que hi ha un país on les dones no valen res i que en poden fer d’elles el que sigui. M’interessa que el llibre arribi als mitjans de comunicació i que a nivell internacional no es deixi d’escoltar aquesta terrible realitat. També amb el llibre espero que almenys es posin una mica vermells i els hi caigui la cara de vergonya als que governen aquest sistema d’impunitat mexicà, crec que aquesta impunitat és el fons de tot allò que passa a Juárez i que per desgràcia s’ha estès per tot el país. Mira, a Juárez em vaig entrevistar amb les autoritats mexicanes i em van dir que ja tenien identificat l’assassí d‘Alejandra Andrade, la germana de Malú, que sabien el perfil de l’assassí i d’altres involucrats amb el crim, que es tenia a través de proves del semen que tenia Alejandra quan va ser torturada sexualment, a un any de la meva entrevista amb aquestes autoritats, encara no hi ha ordre d’aprehensió tot i que em van assegurar que aquesta persona la empresonarien molt aviat. I no ha passat res, això és impunitat i complicitat.
Nota:
* Norma Andrade és cofundadora de ” Nuestras hijas de vuelta a casa”. A la foto mostra un dels cartells demanant justícia amb la imatge de la seva filla Alejandra.
*’ La Comissió Interamericana de Drets Humans (o CIDH) és una de les dues entitats del sistema interamericà de protecció de drets humans amb seu a Washington DC dels Estats Units. L’altre organisme del sistema és la Cort Interamericana de Drets Humans (Cort IDH). La Comissió està integrada per 7 persones de reconeguda trajectòria, electes a títol personal i no com a representants de cap govern.
