OPINIÓ
Si no tingués ben col·locades les ulleres violetes, a aquestes hores potser estaria molt perduda amb el que està passant socialment.
I no em refereixo només al permanent intent de criminalització de les manifestacions del vuit de març per part de la dreta i de la ultradreta. No, no es tracta només d’això. Com tampoc es tracta de veure com aquestes forces polítiques pretenen, a veu en crit, enfangar-ho tot.
Aquesta setmana ha sortit la sentència dels agressors sexuals de Pozoblanco. De nou s’ha posat en evidència el biaix masculí d’algunes lleis pel que fa a les agressions contra la llibertat sexual de les dones. No sóc jurista i per tant no vaig a analitzar la sentència que segur que ja ha estat analitzada per feministes que hi entenen molt més que jo.
Abusar i violar dones segueix surt molt a compte a l’Estat Espanyol. I es va donant a conèixer, gràcies a sentències “benèvoles”, tal com la qualifica l’Associació de Dones Juristes Themis. Sempre em queda el “consol” de pensar que al menys aquesta dona ha pogut denunciar la seva agressió, perquè són desenes de milers les que són violades per diners cada dia i que no poden denunciar els seus agressors, els mateixos que paguen per violar-les.
Portar ben col·locades les ulleres violetes m’ajuda a poder entendre el grau d’injustícia social que s’exerceix sobre les dones i les nenes i a posicionar-me clarament en la defensa dels nostres drets i contra les injustícies i desigualtats que seguim patint diàriament.
I, per si faltava poc, ara hi ha qui vol fer desaparèixer el concepte de dona com a subjecte polític amb vista a una teoria una mica pseudocientífica que consagra el gènere per sobre del sexe. Que la inclusió i la diversitat estan molt bé, però amaguen un patriarcat i una misogínia ferotge cap a les dones. I hi ha un problema quan això no es té clar. I això també es veu molt més clar amb unes ulleres morades posades.
I de vegades em pregunto: si encara ens costa identificar el masclisme quotidianament, com ens ha de costar la seva identificació quan es camufla i justifica darrere de tradicions, pseudo teories, micro masclismes assentats i camuflats que patim quotidianament, un sistema prostitucional basat en el benefici de proxenetes que utilitzen el cos de les dones com a matèria primera, o un altre nínxol de negoci encobert sobre els anomenats assistents sexuals, o el gran negoci que ha saltat pels aires amb la pandèmia i que són els ventres de lloguer?
Queda molta feina per fer, moltes denúncies públiques que realitzar, molta pedagogia pendent per canviar les coses i de vegades el desànim ens inunda, perquè comprovem com el patriarcat es cola per escletxes que crèiem tancades i cal tornar a lluitar per aquests espais ja conquistats.
Algunes de les propostes de llei que s’estan fent des del Ministeri d’Igualtat, em fan molta por, perquè signifiquen involució de drets de les dones. I és descoratjador per a les que ja portem uns anys en això veure com i de nou, el patriarcat i els seus lobbies de tota mena s’han encimbellat i estan a punt de desmuntar el concepte tradicional de dona per canviar-lo per una cosa que clarament els interessa: mantenir seus privilegis, encara que per això hagin d’esborrar de mapa el concepte dona. I això em fa por, al mateix temps que em crea molta neguit.
Perquè no tot s’hi val en nom de consens. Cal legislar per abolir la prostitució que ens envileix socialment a tothom, mentre es destrossa la vida de desenes de milers de dones, perquè els proxenetes continuïn guanyant diners a costa seva. Podem perdre una ocasió històrica en aquest sentit, però molt em temo que uns dels lobbies de el patriarcat, el dels proxenetes, s’estan infiltrant entre qui ha de prendre decisions i està guanyant la partida.
Em passa igual quan llegeixo això de la Proposició de Llei sobre la protecció jurídica de les persones trans i el dret a la lliure autodeterminació de la identitat sexual i expressió de gènere, que em salten totes les alarmes i em preocupa molt el tema, perquè en el fons subjau simplement un “esborrat” de les dones. I les dones som i som aquí, no se’ns pot esborrar perquè un altre lobby patriarcal així ho desitgi. Som i serem aquí.
És possible que després de dos mesos i mig de confinament total, el meu estat d’ànim no sigui l’òptim. Però també aquest temps de silenci m’ha permès reflexionar sobre alguns temes i confirmar que, afortunadament porto ben posades les ulleres violetes, de les quals ja no crec que em pugui desprendre en el que em queda de vida.
