Una església que exclou la meitat dels seus membres no té futur
OPINIÓ
Més de la meitat de l’Església,-dones i joves-no tindrà tampoc aquesta vegada veu en el conclave. Entre els cardenals que sí hi participaran, el més jove frega els 60 anys.
Avui, una dona o un jove pot ocupar ja responsabilitats de primer pla en la vida pública, en les empreses i fins en l’exèrcit. Una dona pot ser mare amb 20 anys i un jove pot lluitar en una guerra. Només en l’Església continuen sense veu i vot. I no la tenen ni directament ni indirectament en l’elecció del responsable últim de la major confessió religiosa del planeta.
L’elecció del papa es realitza entre un grapat d’homes, la majoria ja en edat de jubilar-se, generalment amb greus prevencions sobre els problemes de la modernitat que afecten a la Història del nostre temps.
Per si fos poc, aquesta elecció es realitza encara amb els ritus medievals de secretisme en el món de la comunicació total. Tindrem, en efecte, aviat, de nou a aquest grup de cardenals tancats en els palaus vaticans, segellats amb pany i clau, incomunicats del món, sense telèfons ni Internet, que votaran en paperetes que seran cremades després de ser col·locades en una safata de plata.
Allà no entrarà la veu de la dona, ni tan sols la de les consagrades, que han de superar el milió en l’Església. No se sentirà allà la veu de les dones que lluiten per tirar endavant la família, les dones encara sotmeses a l’home en els països pobres de la terra. Ni les que treballen i donen la seva vida en missions dures i arriscades entre les escòries i el dolor de la Humanitat.
Ni entrarà la veu del món dels joves, que són l’Església del futur, la seva nova sang, els que millor podrien entendre el que significa o no significa creure avui, en un món en transformació el futur tantes vegades els terroritza.
I no es pot dir que l’Església és una altra cosa, que ella no es regeix per la lògica del món, que la seva missió és espiritual i que per tant no té temps i d’edat. També ella és de sang i os, amb els nostres mateixos pecats i limitacions.
No és cert que l’Església és “una altra cosa”, perquè les Esglésies i més la catòlica, està fortament polititzada i interfereix en la vida real, de cada dia, de les persones i dels estats, condicionant moltes vegades als governs del món a aprovar o desaprovar lleis que seran vitals per a la seva vida real.
No hauria de ser, però l’Església és política i fa política. Fins al punt que el successor del pescador de Galilea és també cap d’Estat amb tot el seu aparell de diplomàcia a escala mundial, els seus serveis secrets i la seva relacions estretes amb els que governen al món, començant pels dictadors que solen tenir sempre les portes obertes al Vaticà.
Ara bé, una Església segellada a les dones i als joves que podrien avui participar amb total facilitat a l’elecció del Papa a través de les modernes tècniques de comunicació, és una Església sense futur.
No sabem encara qui serà el successor del papa Ratzinger, que tindrà la responsabilitat de milions de catòlics. Sigui qui sigui, l’Església continuarà llanguint si no té el coratge d’acabar amb algunes anomalies.
Enumero només algunes: La de ser cap d’Estat, amb tot el que això comporta de compromisos polítics i mundans que condicionen la llibertat de l’Església per més que es digui que és al revés, que aquesta direcció li atorga més llibertat. No és veritat. Seria una Església més lliure sense aquests lligams de poder, amb el papa com a simple líder espiritual.
La de ser encara l’única institució del món que nega a la dona la seva participació en impedir que pugui exercir el ministeri sacerdotal. Molt més si recordem que a les primeres comunitats cristianes eren les dones les grans protagonistes i que celebraven l’eucaristia, com apareix en algunes pintures de les catacumbes de Roma.
La de mantenir el celibat obligatori del clergat, un altre anacronisme sense sentit en el segle XXI, quan fins i tot els estudiants saben avui com i per què va néixer aquesta prohibició que impedeix als sacerdots crear una família.
La prohibició dels anticonceptius, tractant als catòlics com menors d’edat incapaços de decidir sobre el seu propi cos i d’exercir en llibertat la seva sexualitat, seguint només els dictàmens de la seva consciència.
El mantenir encara el privilegi de la infal·libilitat pontifícia que impedeix i impedirà sempre una veritable reunificació de tots els cristians.
Al costat d’això, el desprendre d’una vegada de la servitud de la doctrina de Sant Agustí que defensava que “fora de l’Església no existeix salvació”, juntament amb la pretensió del monopoli de la veritat. Considero aquestes afirmacions com els majors pecats de l’Església.
Fins al papa Joan XXIII defensava que Déu sembra la veritat en tots els camps i que ningú té el seu monopoli. A cada confessió religiosa, en cada cor de l’home o de la dona ha una espurna de veritat. Només ajuntant totes en una abraçada es pot arribar a la totalitat de la veritat.
És cert que pertany a les Esglésies el deure de mantenir vius en la societat certs principis universals d’ètica, la de ser vigilants perquè es respecti en cada moment i en cada lloc la dignitat de la persona, així com la defensa dels valors que ens protegeixen contra la tirania, la tortura, les terribles desigualtats socials i econòmiques i contra tot indici de racisme. I la defensa a ultrança de la caravana de pobres, materials i espirituals del món.
I encara aquesta defensa de principis bàsics, l’Església hauria analitzar-la i actualitzar-la en cada moment de la Història no en soledat, sinó en diàleg permanent amb el món.
Sense aquest rosari de renúncies a aquests altres privilegis que haurien de seguir a la gran renúncia feta per Benet XVI de deixar en vida el papat, l’Església amb un papa progressista o conservador, continuarà ancorada en el passat, cega als batecs del cor del món .
