Per Montse Fernández Garrido
El mes de febrer passat vaig viatjar a Granada, on m’esperaven molts actes. El primer fou participar a la Festa Homenatge a l’escriptora granadina Antonina Rodrigo, que feia 90 anys, sobre la qual ja vaig escriure recentment. Després hi hagué la visita a la Casa Museu de l’heroïna Mariana Pineda acompanyant la pròpia Antonina Rodrigo (ja que és la gran experta en la revolucionària granadina i en la Casa Museu hi ha gran quantitat de llibres i objectes donats per l’escriptora) amb un grup d’amigues. Va ser una bonica visita, magníficament ateses per un gran professional, Bienvenido, que ens va acompanyar per tot el recorregut, informant-nos, explicant-nos anècdotes interessants i ens va posar un magnífic documental, que ens va descobrir secrets que desconeixíem.
La següent activitat va ser mantenir una entrevista amb Maria Correa Ramón, Directora de la Biblioteca de l’Albaicín, una gran professional i encantadora dona, jove i empàtica, a fi de donar un exemplar dedicat del meu llibre “Tres generaciones rebeldes”, ja que en aquell humil barri hi vivien els germans Queros coneguts i amics del meu avi, ell també maquis granadí. Donació amb la intenció que s’hi coneguin històries de dones granadines lluitadores. Alhora, la directora em va regalar un interessant llibre sobre la Biblioteca, escrit per ella.
L’endemà vaig anar a l’Institut Los Montes Orientales d’Iznalloz, poble a mitja hora de Granada. Anava acompanyada de dues amigues amb què havia viatjat amb tren des de Barcelona, l’extinent alcalde de Cultura i Seguretat de Santa Coloma de Gramenet, Petry Jiménez (que ocupà aquest càrrec amb Nuria Parlón d’alcaldessa durant tres legislatures, transformadores ambdues de la ciutat, millorant-la completament), i Lidia Montero. I de cicerone, com sempre que vaig a Granada, un estimat amic, José Manuel Gutiérrez Rueda, magnífic mestre d’escola ja jubilat, llicenciat en història, militant de diverses causes justes, com ara la Memòria Històrica, i de família també represaliada, amiga i veïna de la meva al poble de Colomera. Ens esperava un arqueòleg i mestre gironí, José Ma García-Consuegra Flores, (un apassionat del seu vocacional treball, que fa servir idèntic mètode d’ensenyament que “El mestre que va prometre el mar”) jove que des de fa més de vint anys viu i treballa en aquesta població, amb qui m’escric des de fa un parell d’anys. Ja m’havia convidat anteriorment i vaig fer una xerrada per Skype a cent alumnes del centre fa un any, sobre el meu llibre i per tant sobre persones que eren d’un poble proper dels nois i noies de l’Institut. I de classe social idèntica que la meva família, humil treballadora i camperola. Es van empoderar en saber que a la seva terra hi havia persones que ara reben homenatges i que les seves històries de lluita surten publicades a molts llibres i diaris.
Només entrar a l’Institut es respira pau i solidaritat. Parets plenes de grafits, consignes, bells missatges sobre la pau, la igualtat, els lluitadors i lluitadores republicanes, el poble gità, la repressió franquista… tots fets per l’alumnat… I paraules a les parets com “col·labora, somriu, saluda, cuida, gràcies”. M’esperaven gairebé dos-cents alumnes i sis membres del professorat. Cada any grups d’alumnat investiguen sobre un tema, després n’escriuen i ho publiquen (escrits que semblen d’excel·lents periodistes, generalment noies), alumnat que també fa grafits i pintures. Havien organitzat una xerrada que van titular “El paper silenciós i silenciat de les dones en els processos històrics i revolucionaris. Víctimes i protagonistes”. Durant una hora i mitja els vaig explicar la meva experiència familiar, personal i també militant. No es va sentir ni una mosca. Interès i empatia. I un cop acabat, interessants intervencions i preguntes. La meva amiga Petry Jiménez, actriu especialitzada en obres de teatre sobre la República, la Guerra Civil, García Lorca i Drets Humans, (obres que ha portat per tot Catalunya, amb Antonina Rodrigo i Lidia Montero al grup) els va recitar dos poemes, que els van entusiasmar i emocionar, “Las mujeres de los rojos”, publicada al meu llibre i “Muerte de García Lorca a Granada”. Al final aplaudiments, flors, petons, fotos, comiats i un “fins aviat” …
A la tarda visita al poble Los Olivares de Moclín, també a mitja hora de Granada i Iznalloz, població al costat de Colomera, el poble de la meva família materna. En breu inauguraran un Museu, en un magnífic edifici, antic convent, per a actes internacionals, amb una sala que acollirà 300 persones i un escenari que és l’especial meravella del Museu, ja que té darrere uns enormes finestrals que deixen veure el poble i la muntanya. Allà, al Museu, s’hi recullen coses d’interès de la zona: pintures rupestres, dents d’animal prehistòric, rius, animals, mosaics, treballs, coves, història del rei moro Boabdil El Chico, que va regalar a un dels seus fills de dos anys als Reis Catòlics, el poeta García Lorca… Pensaven també posar la foto i una frase sobre el meu avi matern, mític guerriller republicà de la zona, (1940-1949), “Ollafría” recordat, admirat i estimat encara avui. Carlos Castillo Gómez, jove biòleg apassionat de la seva feina, que ha treballat a no pocs països d’Europa i Àfrica, després d’investigar sobre la meva àvia i la meva mare, la seva lluita i repressió, diu que se’n va enamorar i va acabar preparant dues parets del Museu sobre la guerra civil, els maquis, la història del meu avi, la meva mare i la meva àvia. Un bell muntatge amb frases, fotografies personals, documents i un vídeo gravat per mi i un exemplar del meu llibre. I això perquè, segons els historiadors dels maquis, ja s’ha d’afirmar, per-fi, que la guerrilla no hagués resistit ni una setmana sense elles. Davant una paret dedicada al poeta García Lorca. M’havia convidat a veure l’exposició abans de la inauguració. Vaig anar-hi acompanyada de les meves dues amigues, Petry Jiménez i Lidia Montero, amb José Manuel Gutiérrez i un altre mestre amic i militant del poble de Los Olivares, Juan de Dios. La sorpresa i l’emoció ens corpren. I jo a més agraïda.
Amb el relat de totes aquestes activitats vull compartir la meva sorpresa, emoció i alegria perqué, després de molts anys de lluites, publicacions, reivindicacions i exigències, hem aconseguit que, quan es parla, escriu, homenatja i reivindica homes lluitadors, recordin i homenatgen també les dones: la seva lluita, la seva dignitat i la seva fortalesa. Al feminisme ens ha costat aquests darrers cinquanta anys aconseguir-ho. I queda molt per fer, però a algunes ciutats ja es veuen brots verds… Perquè van ser som, i perquè som seran…
Montse Fernández Garrido, advocada per a la dona. Professora de Màster (UB). Militant feminista des del 1.976
Autora de “Tres Generaciones Rebeldes”, “La historia del maquis Ollafría” explicada per la seva néta. I ” La lucha por la libertad de las mujeres” biografia de la seva família, cruelment represaliada per lluitar i defensar la República.
