El divendres al matí vaig estar en un institut de secundària explicant el terrible tema de la violència de gènere a un grup de noies i nois de primer i segon de batxillerat. Vaig preparar una intervenció participativa perquè fossin elles i ells qui a través de les seves pròpies paraules poguessin anar desmuntant els mites que segueixen justificant aquest fenomen tan monstruós.
Vaig preparar deu estereotips perquè els fossin desmuntant. Crec que el que més els va costar d’entendre va ser el que diu que “si una dona és maltractada contínuament, la culpa és seva per continuar convivint amb el seu maltractador”. I crec que els va costar d’entendre perquè no tenien en compte un factor tan decisiu en aquest tema com ho és la dependència emocional.
Els parlem del cicle de la violència i de les seves tres fases i de la dependència emocional, aquesta potent eina que si no es controla adequadament i es va frenant poc a poc a partir del seu reconeixement, pot causar grans estralls.
L’agressor pot començar a aïllar la dona del seu entorn, de la seva família i, a més a naturalitzar aquest tipus d’amor possessiu i exclusiu que, si no es reconeix a temps per part de la víctima com a conseqüència de l’enamorament o d’altres factors externs, pot causar un perjudici extremadament dolorós.
Això va a redundar en una autoestima cada vegada més baixa i sustentada bàsicament en la necessitat d’afecte per part de l’agressor que, al seu torn necessitarà controlar cada vegada més, fent creure que sense ell, la vida d’ella no té sentit.
És molt complicat sortir d’aquesta situació i fer el pas de separar o de denunciar al teu agressor quan a més t’han fet creure que sense ell tens poques possibilitats de ser o d’existir com a persona.
La llibertat de la víctima deixa d’existir i és freqüent que es culpin de les reaccions hostils que reben, donant lloc a inversions constants de la responsabilitat respecte del malestar. Així mateix, demanen allò no els és donat espontàniament i que se suposa que han d’estar en les bases d’un vincle estable (atenció, afecte, cura), els dependents solen lliurar aquests components de manera maximitzada, per això també aquests vincles no tenen simetria.
M’he permès recordar aquests factors per poder exigir socialment que no se segueixi victimitzant a les víctimes d’aquest tipus de terrorisme, culpant-les de mantenir-se al costat dels seus agressors i de seguir rebent agressions, perquè la dependència emocional és una cosa de la que ningú, cap persona, estem exempts quan hi ha llaços afectius o s’està en la fase de l’enamorament.
Estic molt farta de comentaris d’alguns professionals del sector sociosanitari en aquest mateix sentit.
A les víctimes se les ha d’ajudar, escoltar i no qüestionar les seves paraules. A les víctimes se’ls ha d’oferir amb delicadesa tot el suport institucional. Se’ls ha d’ajudar a reconèixer la seva situació i reforçar-les perquè s’allunyin d’aquesta realitat perniciosa en què viuen. A les víctimes se les ha de saber entendre entre línies per saber que de vegades diuen bastant més del que estem escoltant. Cal reconèixer quan demanen ajuda, de vegades des del propi silenci.
Crec que ja està bé de culpabilitzar-les de la seva pròpia situació de la qual són només víctimes i no culpables. Hi ha de donar la volta als missatges neomatxistes que busquen amb aquests estereotips culpabilitats entre les actuacions dels qui les pateixen.
Cal desmuntar aquestes trampes fàcils en què en nom d’una llibertat inexistent en aquestes situacions, se’ls exigeix ??que actuïn com si realment ho fossin.
Les presons no són només les dels barrots. Hi ha un altre tipus de presons que són invisibles, però que existeixen i són molt més repressives que les que es gestionen institucionalment. I si l’estat de dret busca la integració de les persones privades de llibertat temporalment pels seus errors, per què no actuem de la mateixa manera amb les dones que ja són víctimes d’una situació de privació de llibertat dins de la seva pròpia situació de parella ?, per què seguim negant-los la condició de víctima d’una difícil situació i els prestem tota l’ajuda que necessiten?
Les trampes del patriarcat, la seva immensa capacitat de transformar i adaptar-se als nou temps per subsistir tenen molt a veure en això.
Però les trampes es poden desmuntar i en això som moltes les persones compromeses. Potser tantes o més de les que es puguin imaginar. I per tant seguirem denunciant aquestes situacions i intentant desmuntar-les.
