Foto: Noor Jiménez Abraham
OPINIÓ
Començaré amb què el fanatisme, del tipus que sigui, és un dels signes de la irracionalitat d’alguns sectors que desestabilitza les estructures socials i que, en el cas religiós, ha cobrat tantíssimes víctimes, paradoxalment, en nom de l’amor.
A uns quants dies de les matances a la seu de la revista Charlie Hebdo, a París, és repudiable el fet des de qualsevol punt de vista.
En l’anàlisi no ha de faltar l’associació al tema que el benestar que es considera arrasat es basa, en gran part, en la venda d’aquestes armes i en tants altres delictes i despropòsits que formen part de l’actual realitat de mercat, que dóna prestigi i confort a tantes persones i desolació, enuig i angoixa a moltes més.
Resulta obvi aclarir que cap mort és justificable, ni tan sols una rascada ni un insult. Les idees han de debatre i com a extrem, litigar-se. El fanatisme religiós acaba en aquestes massacres i la xenofòbia i el racisme que moltes vegades ho exacerben, també. Ambdues postures s’enllacen en un cíclic joc que, gairebé sempre, és letal.
Entre posicions extremes apareix l’etern maniqueisme d’aquest món del capital on som si tenim i tot sembla reduir-se a pertànyer al grup dels éssers humans més beneficiats. Els escalafons de la democràcia: Liberté, égalité, fraternité … ja el 1789 quan la Presa de la Bastilla, no van ser aconseguits per tots i totes, perquè les dones, després d’involucrar-s’hi a l’una amb els homes, van quedar postergades en el moment de repartir els beneficis polítics, econòmics i socials.
Si cada fet té la seva explicació, aquesta explicació d’assegurança no és instantània, no és la que apareix a primera vista i, probablement, no es refereix a allò que immediatament solen intentar explicar els mitjans massius; els més terribles conflictes tenen les seves arrels més profundes, que no els justifiquen però que sí poden ajudar a traçar el rumb que indiqui el camí que no s’ha de seguir prenent. Respondre com sempre s’ha fet és només això, encara més, perquè l’espiral creixi i cada vegada s’emboliquin una mica més.
I l’androcentrisme (segons el diccionari RAE “Visió del món i de les relacions socials centrada en el punt de vista masculí”, però que a més pren aquesta perspectiva des d’un motlle de característiques d’éssers humans ideals) és retornat com un bumerang, perquè les persones que van morir en l’atac a la revista Charlie Hebdo residien a Occident, en un país considerat bressol de civilitzacions, eren de classe mitjana i il·lustrades i simbolitzaven, encara en la seva rebel·lia, a l’Europa desenvolupada, pel sol fet del lloc on es trobava i l’idioma amb el qual es comunicaven.
No obstant això, no haurien de deixar de relacionar aquests actes de violència amb altres que no tenen tanta rellevància pel que fa al malestar general però que denoten que aquesta societat que tant pregona la llibertat d’expressió, moltes vegades la utilitza, igual que altres institucions, per desacreditar al més feble, augmentar estereotips de domini i seguir subalternizant.
Per què no fan una marxa les persones líders del món contra la violència cap a les dones, per què no organitzen convocatòries multitudinàries per les seves morts en mans de promesos, esposos o ex parelles? Per què no denuncien al patriarcat i repudien a les persones que cometen abusos contra nens, nenes i adolescents i que en molts casos conserven llocs polítics importants o la seva posició de privilegi en la societat? I els cartells Je suis Marita, Je sui Maria, Je suis Florència, Je suis Fernanda i gairebé innombrables més? En tots els països aquests delictes no només són un gran flagell sinó que són constants i la seva progressió d’augment venç les bones voluntats.
“Ser soldat és més segur que ser dona”, diu l’estadística popular, i és veritat quan només es compara amb els números de l’Argentina, per exemple, on cada 30 hores es produeix un femicidi, més enllà dels delictes de tràfic, violacions i abusos, més complexos per quantificar.
La violència simbòlica que s’exerceix diàriament des dels llocs que s’arroguen la democràcia i la llibertat és tan forta com naturalitzada. És diària, alliçona i orada les ments com la gota a la pedra, poc a poc, cada vegada una mica fins a formar un gran forat, en l’ànima, en el cervell, on sigui que niïn les nostres emocions i criteris.
Doble estàndard? Hipocresia? Supèrbia? Perquè sempre es torna a la imposició de drets on uns semblen més importants que altres però no pels valors, sinó pels qui els porten. El colonialisme pren un sol paràmetre com a ideal, perquè considera el món des d’una sola posició.
On són les marxes mundials perquè s’aturi la violència contra més del 50% de la població, pel dret irrenunciable a no ser assassinades, abusades, insultades, deixades de costat, invisibilitzades, menyspreades, minimitzades, esclavitzades, traficades i tantes violències més ?
Quant temps cal esperar perquè es consolidi l’aliança de líders mundials, persones de poder, mitjans de comunicació i societat en general, fent una marxa perquè no es matin a més dones, cada dia, als carrers, a casa seva, a les escoles, o en qualsevol lloc per on transcorrin les seves vides?
*Publicat a Diari Digtital Femení
