01ajornades propeitar pet

Feminisme a Catalunya. Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976

El maig de 1976, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, es van celebrar Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona*.

Per primera vegada, i després d’un període llarg i obscur, de la guerra espanyola i la dictadura franquista, s’exposen en un fòrum de debat públic i obert les reivindicacions i demandes de les dones. El propòsit era analitzar i debatre en profunditat sobre l’explotació i l’opressió específiques de les dones, amb la finalitat d’elaborar propostes transformadores i començar a actuar per portar-les a la pràctica.

Com ha estat fins aquest moment la història del feminisme? Com hem arribat a aquest punt?

Les primeres reivindicacions de les dones les trobem a finals del segle XVIII, amb la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, que va fer la francesa, escriptora i activista, Olympe de Gouges, partidària de la Revolució francesa, quan denuncia públicament que la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà no inclou les dones, i com a resposta escriu la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.

Entrem al segle XX amb una altra fita del feminisme: el sufragisme, originat als Estats Units, va ser un moviment internacional de reivindicació del dret de les dones a exercir el vot.

El sufragisme es va estendre a gran part dels països europeus. Les reivindicacions es van anar ampliant amb el dret de les dones a rebre el mateix salari que un home pel mateix treball, el dret de les dones a ser les tutores legals dels seus fills juntament amb els pares i la incorporació de les dones a la carrera judicial.

Podem anomenar d’aquesta època a Clara Campoamor o Emma Goldman, pensadora anarquista i activista feminista nascuda a Lituània.

A Catalunya amb els moviments del sufragisme, trobem els primers indicis del pensament feminista en els articles que publicaven diverses escriptores a revistes com la La luz del porvenir, fundada a Barcelona per la republicana Amalia Domingo. Destaquen altres dones com l’anarquista Teresa Claramunt i la republicana, maçona i lliure pensadora Ángeles López de Ayala.

El feminisme català a principis del segle xx, era cultural i social, es va centrar en la promoció dels drets als àmbits educatius, culturals i laborals. Destaca el feminisme conservador de l’escriptora Dolors Monserdà.

Aquests moviments burgesos, de caràcter catòlic i pedagògic, procuraren millorar les condicions de les dones treballadores, fomentant activitats humanitàries tot creant escoles i hospicis per a obreres i pageses.

Aquest feminisme de signe conservador pretenia aconseguir una millora en la situació de la dona sense produir canvis en l’estructura familiar o social.

Portada Feminal número 1

Foto: wikipedia

Ja en el segle XX , Carme Karr, dirigeix la revista Feminal. Carme Karr va signar el manifest que demanava al President Macià el vot per a les dones.

Durant la Segona República, la constitució de 1931 finalment concedí el sufragi femení i els drets polítics a les dones a l’Estat espanyol.

Tot i que els anys 30 es van caracteritzar pel desenvolupament de la democràcia política i la creixent participació de les dones en el moviment obrer, a la pràctica la condició social de la majoria de dones canvià poc. No obstant, per primera vegada una petita elit de dones va accedir a llocs polítics i administratius d’importància.

Iniciada la Guerra Civil, Frederica Montseny, com a Ministra de Sanitat del govern republicà de Largo Caballero, defensà el decret sobre l’avortament, que fou aprovat per la Generalitat de Catalunya el desembre de 1936.

Durant el conflicte bèl·lic es va crear una gran demanda de mà d’obra femenina, i aquest fet va servir de catalitzador perquè les dones comencessin a sortir de l’àmbit reclòs de la llar per participar en múltiples activitats.

Moltes dones varen patir la repressió que va tenir lloc entre els anys 1938-1945. Alimentar, socórrer o curar combatents republicans fou considerat delicte i algunes dones foren empresonades i, fins i tot, fusellades per aquest fet. Altres dones patiren l’estada a la presó o als camps de concentració dels seus familiars. A més a més, la dona va haver de silenciar perquè havien lluitat; hi va haver una forta repressió contra les famílies estigmatitzades com a roges i la por va induir al silenci o l’acceptació del règim encara que només fos de portes cap enfora.

La postguerra i el règim franquista representà la paralització de qualsevol reivindicació de caràcter feminista; l’única organització femenina autoritzada fou la Secció Femenina de la FET y de las JONS.

No fou fins als anys seixanta que se suscità novament l’interès pel feminisme, una de les figures més destacades fou Maria Aurèlia Capmany.

Ja en la transició democràtica, en l’àmbit estatal, destaca l’aparició del Col·lectiu Feminista, futur Partit Feminista, encapçalat per Lidia Falcón.

* Article relacionat: “Cal recordar les Jornades Catalanes de la Dona de maig de 1976

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

També et pot interessar