domingo 10 mayo 2026

domingo 10 mayo 2026

Records i reflexions d’una periodista als anys 70 – Julia López Trémols

Julia López, periodista.

Una noia a la ciutat
Mercè Ibarz
Edicions Anagrama

Mercè Ibarz, és una periodista i escriptora amb una llarga trajectòria professional i literària. Acaba de publicar el llibre Una noia a la ciutat, un relat íntim, personal i col·lectiu, que s’inicia amb la seva arribada a la Barcelona a l’any 1971, en una època fosca i dictatorial, però amb molta activitats i vivències, i ara després de 50 retrata amb una llum especial de la seva experiència a través  del temps.

En les seves pàgines, veus com era la gent jove als anys 70, sobretot “els nouvinguts” que estudiaven, feien política i cultura, amb una forma de viure diferent que encara no s’ha explicat a fons.  El seu relat fa un recorregut pels pisos on va viure, i ens endinsa en una ciutat que no ha parat de canviar. I sobre tot, parla  de les noies amigues, la majoria estudiants de periodisme, com ella,  i de la gent al seu voltant.  La mort del dictador hi és present, com també el desconcert per un temps canviant sense rumb previst. Una noia a la ciutat fa un recorregut pel cor antic, que estima li dóna ànima a Barcelona, però a més són unes memòries per descobrir, i amb les que et pots identificar sobretot si ets periodista i vas arribar a la ciutat en la mateixa època que ella. Recordo a la Mercè que vaig tractar personalment i amb la que vaig viure mesos en uns dels pisos que anomena en diversos capítols: Nàpols 42. Totes les que habitaven en aquell pis de l’Eixample, al final, van deixar-lo per seguretat. Algunes pertanyien a un petit partit revolucionari, que es va haver de dissoldre per la detenció d’un dels seus membres. Una experiència d’amistat recordada, en aquest i altres pisos, en els que també van tenir lloc conflictes i pèrdua final d’algunes relacions.

Però,  tornant al llibre, molt recomanable pel seu contingut, i la seva escriptura clara, sinuosa, però i molt propera, amb frases netes i clares, que et porten a la reflexió i la immersió en els anys 70 i 80. Des de la portada fins al final, el llibre és lluminós i positiu. No hi ha plany ni retrec. Hi ha sentiment de vida, records de convivència i creixement. Escrit després de la mort sobtada del seu home, ara fa tres anys: Lluis Pau, periodista i músic, el seu relat és un homenatge a la parella amb el que va conviure 50 anys, i van compartir l’amor a la ciutat, la cultura, la professió i sobretot la música. Mercè Ibarz confessa que creu “en la companyia vital dels morts estimats”,  i realment al llegir el llibre, l’absència es torna presència . Ella te molt clar que: “la terra m’ha fet escriptora i la ciutat m’ha donat la força per escriure”,  segons comenta en una entrevista en Vilaweb, diari en el que segueix col·laborant fent crítica cultural i opinió.

Ibars recupera des de una visió actual, a la noia que va arribar a Barcelona als principis dels 70 per entrar a la universitat, des del seu poble agrícola (Saidí, al Baix Cinca, frontera amb Catalunya) amb una prosa que recull els seus orígens de camp fins a convertir-se en una “llauradora de les lletres”.  Unes pàgines en les que aflora el clima de finals de la dictadura, la politització estudiantil, la contracultura feminista i l’amor lliure, eslògan altisonant, que segons ironitza: “mai va saber exactament que era”, reviu els inicis professionals als mitjans en temps turbulents de canvi, per arribar als ciments de la seva sòlida vocació literària. Crònica poètica a flor de pell, assaig íntim, testimoni generacional i col·lectiu que val la pena recuperar.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Search

There is no Event

Boletín de noticias

Suscríbete a nuestro boletín semanal y a las últimas noticias publicadas.

También te puede interesar

CCOO: Nou número de la revista Trabajadora

La Secretaria Confederal de la Dona de CCOO ha editat un nou número de...

Vanessa Springora desata un escándalo cultural en Francia con su libro «El consentimiento»

En 1977, muchos intelectuales y escritores franceses pidieron públicamente por la liberación de tres...

Las fotos de la conciencia: Lynndie England, Carme Chacón

OPINIÓN En 2004, la fotografía de la soldado USA Lynndie England embarazada torturando a...