Julia López, periodista.
Una noia a la ciutat
Mercè Ibarz
Edicions Anagrama
Mercè Ibarz, és una periodista i escriptora amb una llarga trajectòria professional i literària. Acaba de publicar el llibre Una noia a la ciutat, un relat íntim, personal i col·lectiu, que s’inicia amb la seva arribada a la Barcelona a l’any 1971, en una època fosca i dictatorial, però amb molta activitats i vivències, i ara després de 50 retrata amb una llum especial de la seva experiència a través del temps.
En les seves pàgines, veus com era la gent jove als anys 70, sobretot “els nouvinguts” que estudiaven, feien política i cultura, amb una forma de viure diferent que encara no s’ha explicat a fons. El seu relat fa un recorregut pels pisos on va viure, i ens endinsa en una ciutat que no ha parat de canviar. I sobre tot, parla de les noies amigues, la majoria estudiants de periodisme, com ella, i de la gent al seu voltant. La mort del dictador hi és present, com també el desconcert per un temps canviant sense rumb previst. Una noia a la ciutat fa un recorregut pel cor antic, que estima li dóna ànima a Barcelona, però a més són unes memòries per descobrir, i amb les que et pots identificar sobretot si ets periodista i vas arribar a la ciutat en la mateixa època que ella. Recordo a la Mercè que vaig tractar personalment i amb la que vaig viure mesos en uns dels pisos que anomena en diversos capítols: Nàpols 42. Totes les que habitaven en aquell pis de l’Eixample, al final, van deixar-lo per seguretat. Algunes pertanyien a un petit partit revolucionari, que es va haver de dissoldre per la detenció d’un dels seus membres. Una experiència d’amistat recordada, en aquest i altres pisos, en els que també van tenir lloc conflictes i pèrdua final d’algunes relacions.
Però, tornant al llibre, molt recomanable pel seu contingut, i la seva escriptura clara, sinuosa, però i molt propera, amb frases netes i clares, que et porten a la reflexió i la immersió en els anys 70 i 80. Des de la portada fins al final, el llibre és lluminós i positiu. No hi ha plany ni retrec. Hi ha sentiment de vida, records de convivència i creixement. Escrit després de la mort sobtada del seu home, ara fa tres anys: Lluis Pau, periodista i músic, el seu relat és un homenatge a la parella amb el que va conviure 50 anys, i van compartir l’amor a la ciutat, la cultura, la professió i sobretot la música. Mercè Ibarz confessa que creu “en la companyia vital dels morts estimats”, i realment al llegir el llibre, l’absència es torna presència . Ella te molt clar que: “la terra m’ha fet escriptora i la ciutat m’ha donat la força per escriure”, segons comenta en una entrevista en Vilaweb, diari en el que segueix col·laborant fent crítica cultural i opinió.
Ibars recupera des de una visió actual, a la noia que va arribar a Barcelona als principis dels 70 per entrar a la universitat, des del seu poble agrícola (Saidí, al Baix Cinca, frontera amb Catalunya) amb una prosa que recull els seus orígens de camp fins a convertir-se en una “llauradora de les lletres”. Unes pàgines en les que aflora el clima de finals de la dictadura, la politització estudiantil, la contracultura feminista i l’amor lliure, eslògan altisonant, que segons ironitza: “mai va saber exactament que era”, reviu els inicis professionals als mitjans en temps turbulents de canvi, per arribar als ciments de la seva sòlida vocació literària. Crònica poètica a flor de pell, assaig íntim, testimoni generacional i col·lectiu que val la pena recuperar.
