El Dia internacional de les dones és sobretot un dia de reivindicacions, de cridar tots i totes plegats en contra de les discriminacions i injustícies, en contra de les agressions perpetrades a les dones. Prou maltractaments i assassinats masclistes. El fet que anem tots i totes alhora és d’allò més lloable i bonic. De feminismes n’hi ha de moltes menes i avui, 8 de març, ens uneix un mateix objectiu que situem per sobre les diferències en els enfocaments i prioritats. Tanmateix, soc del parer que no tots els feminismes són feministes. En ple segle XXI a Occident difícilment trobarem ningú que es manifesti obertament partidari de la submissió de la dona, i això no significa que hom sigui feminista.
Formo part del grup de dones que pensem que el feminisme és una manera de viure, una manera d’estar en la Terra, que malda per un món sense injustícies i discriminacions per raó de génere, de raça o de qualsevol altra cosa. Soc de les que pensen que tot allò que impliqui desigualtats injustes ens concerneix. Que el feminisme ha d’estar infiltrat arreu, que ens pertoca solidaritzar-nos tant, per exemple, amb la brega lliurada en contra de la des escolarització i l’analfabetisme de les nenes a l’Africa com a l’hora de donar suport a les lluites en curs contra dels desequilibris en el medi ambient (perquè, és clar, aquests desequilibris tenen les arrels en la desigualtat social i el lucre incommensurable d’una minoria (l’1% de la humanitat). I en aquesta desigualtat les més perdedores són les nenes i les dones i entre aquestes, les que no són caucàsiques).
Per poder avançar un pas més enllà d’on som, per construir un futur on hi càpiga la humanitat sencera, cal saber quins errors hem comès; ens cal saber quins poders, quins moviments filosòfics destructius han envaït i pretenen emmetzinar les nostres vides. Per a mi uns dels motors de molts dels gravíssims problemes que Occident arrossega és la ideologia de l’individualisme descarnat que a mitjans del segle XX es va difondre com una immensa taca d’oli per tots els Estats Units sota l’influx de diferents ideòlegs, un dels més perversos, potser el pitjor, va ser la filòsofa Ayn Rand.
Em diuen que parlar, fer debat, qüestionar obertament la ideologia del feixisme, la dreta i la ultradreta i les persones que la conreen, no és bó, ja que té efectes secundaris negatius: en visibilitzar-les reforcem, diuen, justament tot allò que, per poder construir un món més just i equitatiu, volem anorrear. Diuen que és una manera de donar ales als seus adlàters. I no van mancats de raó. És cert, les persones som impermeables a les narratives que contradiuen les nostres creences i ideologies. Quant més tancament intel·lectual més impermeabilitat. Inconscientment o conscientment ens arrapem a les informacions que recolzen les nostres creences. Sobretot en les ideologies conservadores i de dretes intervenen qüestions ben conscients de defensa dels privilegis i interessos personals. I són sobretot els «rics» els que temen un Estat fort, ja que aquest pot utilitzar el seu poder per corregir els desequilibris socials, traient-los a ells una part de la seva riquesa per destinar-la a inversions públiques que servirien a l’interès general o ajudarien als més desfavorits.
De manera que és ben clar que portar a la palestra les injustícies i discriminacions que aquestes ideologies comporten no obeeix al propòsit d’intentar convèncer de res les persones que les alimenten. Aquesta seria una escomesa perduda. Les úniques reaccions garantides serien la dissonància cognitiva o bé el cinisme i la impertorbabilitat. Probablement en parlar-ne, encara que sigui en contra, estem provocant que s’afermin més i més als seus interessos i que els defensin encara amb més vehemència. Però tant se val, cal parlar-ne i ho fem.
Com he dit abans, la filòsofa Ayn Rand va ser un personatge nefast; un personatge emblemàtic de la ideologia de la individualitat, la que defensa a ultrança l’egoisme personal. Una filòsofa que avui dia continua gaudint d’una influència notable en la societat dels Estats Units, sobretot entre els sectors conservadors ultraliberals. Una paia que, per exemple, va afirmar que l’altruisme és «immoral». L’any 1979 va declarar a la televisió(*) coses tan sucoses com que «l’altruisme no és sinó un vici que amenaça la nostra supervivència i ens condueix a descuidar la nostra felicitat en benefici de les altres persones i a comportar-nos com «animals destinats al sacrifici». O «L’altruisme significa que vostè situa el benestar dels altres per sobre del seu, que vostè viu amb l’objectiu d’ajudar-los i que això dona sentit a la seva vida. És immoral segons la meva moralitat». Segons ella, «la immoralitat de l’altruisme rau en el fet de que demana estimar sense discriminacions… i de no limitar-se a estimar «a qui s’ho mereix». Ningú no ha donat mai una raó valida que justifiqui que l’home (la humanitat) hagi de protegir els seus semblants. L’altruisme no només és perjudicial, sinó «una noció monstruosa» que representa la «moralitat dels caníbals que es devoren uns als altres». Una altra degradació, segons ella, seria : «Oferir el teu amor en aquells que NO el mereixen…Aquesta és la vostra moral de sacrifici i els ideals inseparables que se’n desprenen: reformar la societat per convertir-la en un corral de bestiar humà i remodelar el vostre esperit a imatge i semblança d’un munt d’escombraries». Exalta la paraula clau que «ha d’ésser el nostre far i estendard. La paraula que mai no morirà encara que haguem de morir en la gesta. La paraula sagrada: EGO».
De manera que ja ho sabeu: Homes i dones només heu d’estimar-vos a vosaltres mateixos. L’egoisme i el narcisisme sever com estendard de les vostre vides.
Segons un sondeig realitzat l’any 1991 per la Biblioteca del Congrés un percentatge elevadíssim d’estatunidencs citaven La rebel·lió de l’Atlas (l’autora és Ayn Rand) com el llibre que, després de la Bíblia, més els havia influït. El llibre té unes 1.400 pàgines i s’han imprès a prop de 30 milions d’exemplars (avui dia en supera amb escaig la xifra). L’abisme que separa els republicans dels demòcrates, als partidaris i opositors de la solidaritat social i d’un paper actiu de l’Estat en la vida dels ciutadans, no es comprèn sense mesurar la influència del pensament de Ayn Rand. Una ideologia, la de la individualitat i l’egoisme personals que ha penetrat en el sistema educatiu a les escoles, en les famílies i en la societat en general propiciant el narcisisme patològic al qual assistim avui dia. Una ideologia que malauradament s’estén per Europa.
Ayn Rand va morir el 1982 quan s’iniciava el reaganisme (Ronald Reagan en va ser un dels seus més fervents admiradors). Els valors que Rand defensava estaven en sintonia amb els pensaments i valors dels poderosos, és la heroïna del Tea Party, el moviment polític estatunidenc ultraconservador, heteròclit i contestari que va sorgir de la crisi financera l’any 2008, opositor furibund a l’Estat federal i a gairebé tota forma d’impostos. Rand propugnava amb les seves teories filosòfiques reduir els impostos als rics i els subsidis al pobres. Un personatge que escampava arreu, com qui no fa la cosa, que les tres «A» de la història de la filosofia eren: Aristòtil, Sant Agustí i Ayn Rand, és a dir, ella mateixa. Més a prop de Nietzsche, menyspreava a tots els altres filòsofs, especialment a Kant a qui tracta de «monstre» i acusa de ser «el pitjor dels homes» perquè, a les antípodes de l’individualisme que ella proclama, defensa una ètica fonamentada en el deure i la responsabilitat cap a la col·lectivitat.
El fet que aquesta filòsofa hagi marcat tant la cultura dels Estats Units, que, com sabem, exerceix una gran influència en la resta del món, és el que, tot i resultant-me d’allò més incòmode, m’ha motivat a parlar-ne i fer-ho amb la mirada d’una epidemiòloga que no pot ignorar un virus que amenaça en propagar-se per la resta del món. N’és una prova la proliferació de moviments i partits ultradretans que infecten Europa l’ideari dels quals és la defensa de l’individualisme patològic i descarnat. El govern, diuen, ha d’acontentar-se amb vigilar la protecció de les llibertats individuals i no intervenir en absolut en els assumptes personals dels ciutadans i sobretot en el funcionament de l’economia. Ni l’Estat ni ningú ha d’obligar-nos a preocupar-nos pels pobres (recordem! la pobresa és femenina!), les persones grans (recordem! l’envelliment –la prolongació en anys– de la vellesa és femenina!) i els malalts, ni a pagar impostos destinats a ajudar-los. Per què hauríem de compartir recursos que hem guanyat a pols amb persones que ni tan sols coneixem i, a més, sense rebre cap mena de compensació a canvi? Per què? Segons Ayn Rand, només l’individu és creador, la societat és una màquina depredadora, i l’Estat-providència, concepció que afortunadament encara preval a Europa, constitueix la «psicologia més nefasta que mai s’hagi descrit». De manera que els que beneficiem l’Estat som una colla de pocavergonyes. Perquè, és clar, són els pobres qui exploten els rics i no a l’inrevés. Ja sabeu, res de Seguretat Social, res de subsidis de cap mena, res de pensar en un salari mínim… però que us heu cregut?
Segur que us heu escandalitzat tot llegint el lamentable pensament de la filòsofa Rand. Però hem de ser conscients que aquest ideari tan deplorable està agafant embranzida, pesa en la societat més que no ens pensem i compta amb influents i poderosos defensors. L’hem de posar en evidència i no deixar que contamini subliminarment les creences de les persones. Per combatre’l cal deixar-lo ben retratat, delatar-lo, descobrir-lo. I aquesta és també una de les tasques del feminisme tal i com moltes de nosaltres l’entenem.
(*) Es pot consultar l’entrevista de Donahue a Youtube
