Si voleu veure i escoltar la història de la ràdio a Catalunya, amb ulls de dona, l’exposició “Dones a les Ones” de la qual n’és la comissària l’Elvira Altés, ho podeu fer encara fins diumenge 21 de febrer al Museu d’Història de Catalunya, de Barcelona.
Elvira Altés és professora de periodisme i investigadora en Comunicació i Gènere i es reafirma com “un producte híbrid de l’acadèmia i l’activisme”. L’exposició ens situa en la Barcelona de principis del segle passat que bullia cultural, social i esportivament i els homes hi destacaven, també a la ràdio. Però les dones hi eren i Elvira Altés ens ho demostra amb el suport de la documentalista Sandra Balagué i el suport d’en Josep Maria Adell en l’aportació d’audios i vídeos.
Elvira Altés ens comença descrivint així “L’ambient cultural que poden viure les dones a Barcelona quan la ràdio inicia el seu camí, el 14 de novembre de 1924 es pot exemplificar en algunes iniciatives com l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular, creat el 1909 per Francesca Bonnemaison compta el 1922 amb 5.334 sòcies …. El Club Femení i d’Esports de Barcelona, fundat el 4 d’octubre del 1928 per Teresa Torrents i Enriqueta Sèculi i que compta amb la presència de periodistes com Anna Maria Martínez Sagi que demana a la periodista Anna Murià actuant com a secretària i responsable de la publicació Portantveu … el 1931 és funda el Lyceum Club iniciativa Internacional que a Barcelona crea Aurora Bertrana i que ja existien a Nova York. I la ràdio no en queda al marge … “, aquestes són paraules d’Elvira Altés al primer article del número 50 “Dossier” de l’Associació de Dones Periodistes , que reflecteix a través de nombrosos articles d’opinió l’ambient en el qual va néixer la ràdio a Catalunya.
Aquest dissabte 13 de febrer celebrem el día Mundial de la ràdio, un mitjà descobert per Marconi, que ha arribat fins als nostres dies més fort que mai.
La Independent ha buscat les opinions de periodistes que ja han visitat l’exposició: Angels Bronsoms, Anna Pujol, Núria Ribó i Pilar Sampietro. També hem volgut imaginar què n’hauria pensat la Montserrat Minobis, cofundadora de La Independent i presidenta de la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores de Catalunya-Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG) que segur que s’hagués plantat davant nostre amb un:
JA TOCAVA, arran de l’exposició
Sobre “Dones a les ones”, Montserrat Minobis, reivindicativa com era, segur que diria: “Ja tocava”. Per fi un reconeixement a les dones que durant anys han treballat i reivindicat la seva feina a la ràdio. Enhorabona, doncs, per la feina ben feta.
Ella mateixa, l’any 1977 al diari Avui, escrivia: “Les locutores, veus d’acompanyament?”. Des d’aquest mateix espai em feia ressò de la lenta però progressiva incorporació de la dona al món radiofònic. Potser seria interessant de muntar, com ja hi ha a Roma, una emissora ocupada en tots els seus llocs per dones. Així es podria demostrar que “les professionals de la ràdio ho són en tots els sentits.”
Més endavant el 1999, ens diu: “Són poques les dones que tenen un càrrec important. A la ràdio, per exemple, són poques les dones que fan programes estrella. Fer-me un forat a la ràdio ha estat molt difícil, i tenir un programa propi, també”
En una conversa amb Maria Matilde Almendros, Minobis li diu: “Has de reconèixer, Matilde, el que ens ha costat i ens costa encara de tenir un programa propi on poder ser editores i presentadores. I més encara, quantes dones han arribat a ocupar un càrrec directiu important en el mass-media?”
Durant tota la seva vida “la Minobis”va reivindicar el paper de la dona en tots els àmbits del periodisme, la ràdio i la comunicació. Que serveixen aquestes ratlles per, a títol personal, recordar-la i fer-li el més sincer homenatge.
Maria del Carme Minobis i Puntonet, germana de Montserrat Minobis i Puntonet
Opinions:
Angels Bronsoms, periodista i investigadora sobre temes de música i gènere. Veu fundadora amb Mikimoto de Catalunya Ràdio.
Angels Bronsoms està fent la seva tesi doctoral sobre “dones i rock and roll” i estudia com la premsa escrita ha anat invisibilitzant a les periodistes musicals. Es centra en el col·lectiu de les dones punk que en els seus orígens van trencar estereotips de gènere amb la seva transgressió i la seva actitud. El punk que havia nascut als EEUU al 76 va arribar a l’Estat espanyol a principis dels vuitanta.
“Considero que l’exposició Dones a les Ones és un treball espectacular. Poder condensar 95 anys de la història de les dones a la ràdio, a Catalunya, en aquest Museu emblemàtic em sembla tot un encert. Potser hi hauria algunes coses que jo les hagués fet diferent però quatre anys investigant i recollint informació és una tasca que no té preu. Potser m’hi falta la interseccionalitat a la ràdio. Ara hi és, als inicis no ho sé”.
“La música és consubstancial a la ràdio i penso que està poc mencionada a l’exposició. Jo en la meva reivindicació diré que el periodisme musical és un camp, sobre tot la premsa, que exclou a les dones. És un món reservat als homes. I això encara continua passant ara quan a la ràdio i veiem moltes dones treballant-hi però poques dones tertulianes, opinadores o directives”.
“Deixa’m mencionar la bona feina de periodistes com Maricel Chavarría, a La Vanguardia que fa clàssica i a Ràdio 3 Consol Sáez i Pilar Sampietro, al cap de setmana. I ara aquesta emissora ha posat a Isabel Coixet diumenges a la tarda fent de DJ. Hi trobo a faltar que s’escoltin les veus mentre passeges per l’exposició. Però visibilitzar a les dones com es fa a l’exposició és un treball de 10″.
Anna Pujol Navarro, periodista i comunicadora
“L’exposició ‘Dones a les Ones’ aborda un ampli ventall de tasques dins del mateix mitjà: locutores, guionistes, productores, tècniques de so… Fins i tot, actrius i cantants. Sovint, les persones més conegudes són les que donen la veu i és un punt a favor per a la mostra que hi hagi també les professions de darrere del micròfon. Així, qui no coneix de primera mà el món de ràdio se l’imagina d’una manera més àmplia del que pot semblar a simple vista, o a simple oïda”.
“Hi ha molts noms i moltes cares. També moltes veus als diversos punts on es permet escoltar material radiofònic acompanyat de les explicacions del seu context històric. És aquesta la part que he trobat més emocionant, la de sentir. Sobretot, moments d’alguna manera coneguts per a mi. L’escolta activa amb els auriculars ha fet que se’m aturés el temps. És per això que recomanaria a tothom que portés auriculars, i a l’organització li demanaria que també ho comentés a les informacions de promoció de l’exposició i de resposta a la compra d’entrades anticipades”.
“Sota les fotos de les dones a les ones, hi trobem els llocs i anys de naixement i mort. En algunes d’elles m’hi ha sobtat (en una grata sorpresa) el fet de trobar-hi ciutats i pobles d’interior com ara Manresa, Torelló, La Seu d’Urgell, Òdena o Almacelles. Tot i així, en el global de l’exposició m’hi falta la presència de les ràdios locals catalanes, que tenen molt pes, molta història i han estat bressol d’interessants iniciatives com ara la cooperativa de ràdio Ona Bages (per dir-ne una que em queda a prop, tenint en compte que sóc de Sallent i visc a Solsona).
Per als mitjans locals, el fet d’existir ja és un èxit, perquè ofereixen un servei allà on els grans mitjans, o els mitjans metropolitans, no solen arribar. La seva feina, sovint amb recursos mínims, és necessària i dona una imatge de tot allò que ha passat i passa més enllà de les grans ciutats catalanes”.
Núria Ribó, periodista
“Tot treball d’investigació com aquest d’ Elvira Altés i el seu equip que rescata la memòria de les dones en el temps en totes les especialitats, sector i àmbits en sembla molt bé i no és que sigui necessària sinó que és obligatòria fer-la. Tenim la història majoritàriament explicada pels homes i és una llàstima que, encara avui, la memòria de les dones només la rescatem majoritàriament les dones, llevat d’honroses excepcions. El periodista Xavier Solà, que dirigeix i presenta la Nit dels Ignorants a Catalunya Ràdio va fer una magnifica tesi doctoral, que jo he utilitzat en alguna ocasió sobre ràdio i gènere a la temporada 18/19 als Països Catalans i en cinc emissores. Molt interessant”.
“L’exposició “Dones a les Ones” et permet un passeig per aquests 95 anys d’història de la ràdio a Catalunya.
Dius dones a la ràdio i la majoria de gent pensa en consultoris femenins i de bellesa i ara per sort no és així. Però totes sabem que els consultoris de la Francis i la Fortuny els feien homes, Juan Soto Viñolo escribia regularment les cartes de l’Elena Francis a RNECatalunya. I, efectivament, la ràdio dels principis estava feta per crear dones submises i respectuoses amb el marit, l’objectiu era anul·lar-les. La dona era la gran consumidora de ràdio. I poder-ho veure a l’exposició és un gran encert”.
“És la meva gran reivindicació rescatar la memòria de les dones a la ràdio com ho ha fet Elvira Altés ha estat un encert. Ella s’ha plantejat on hi ha les dones i on hi falten les dones. A Catalunya les ràdios públiques ho tenen una mica més en compte però vull deixar clar que la ràdio número 1, RAC1, és una privada i és la ràdio més plena d’homes que he vist mai. Amb una presència singular només hi ha Agnés Marquès, al vespre, i Natza Farré, al migdia”.
“Jo vaig començar l’any 1977 als informatius de Ràdio Barcelona amb Armand Balsebre. Tot eren homes només hi havia Mercè Remolí fent un programa de cultura al vespre. He estat i sóc testimoni del canvi que s’ha anat produint de mica en mica en el sector i que ens mostra meravellosament l’exposició “Dones a les Ones”. Aquesta és la primera i esperem que després n’hi hagi més de sectorials”.
Pilar Sampietro, periodista a Ràdio 4 i Ràdio 3 de RNE a Catalunya, especialista en música, cultura i ecologia.
“L’exposició “Dones a les Ones” m´ha agradat molt perquè era molt important posar en valor la feina de les dones a la ràdio que sempre ha quedat molt a l’ombra. D’aquella primera etapa la gent té al cap la dona que dona l’hora i deia el nom de l’emissora.
És important posar noms i cognoms a aquelles que van començar i que ara les coneixem i a moltes de les que ara hi som que segur que en som moltes més. I el que més m’ha agradat és la seva transversalitat i la seva línia de posar en el mateix valor les dones segons els seus oficis. L’exposició no es basa en tres o quatre “estrelletes” que és com sempre es fan aquests tipus d’exposicions. Jo vaig treballar molt amb Cèlia Motis, a Ràdio4, i ella em va ensenyar tot el que sé a nivell de cultura, de veu i de ràdio creativa que m’ha permès evolucionar professionalment i desenvolupar-me en el meu camp. Amb Cèlia Motis hi vaig tenir una gran amistat i d’ella i de Montserrat Minobis, que malauradament ja no hi són, vaig aprendre molt
“Penso que crear un Banc de Veus que s’actualitzi cada dia és una gran idea perquè amb, amb el temps, ens donarà la mesura de la gran riquesa de dones que tenim a les ràdios del nostre país. La premsa escrita sempre té molta força i la televisió també a nivell audiovisual. Per això tenir un Banc de Veus ens mostrarà la diversitat i la riquesa de veus de dones que tenim a casa nostra. Sempre em sentir a parlar de les grans veus d’homes com a referència. En canvi, entre les dones la seva veu no ha estat mai valorada. Abans quan volíem treballar a la ràdio moltes vam fer cursos a l’Institut del Teatre per millorar la nostra veu. Ara això ja no ens demana i també ho trobo normal. Els temps han canviat, la ràdio evoluciona i hi ha altres formes de comunicació oral. Els periodistes radiofònics es preocupen de entonar i vocalitzar be”.
“Em va agradar molt que hi hagin inclos les Ràdios LLiures i la feina que vam fer les dones als anys 80 en aquestes emissores encara m’agrada més. L’exposició demostra que hi ha molts punts encara per conèixer i moltes dones periodistes i altres oficis a la ràdio per catalogar.
S’està fent una gran feina de recopilació d’informació per no tergiversar la història de la radio i que a les Universitats de Periodisme es puguin actualitzar també les dades de la feina periodística de les dones a casa nostra”.
“Un dels punts que no s’han resolt bé a l’exposició són els audios. No se senten bé, no es poden escoltar bé … en ser ràdio el so hauria d’haver estat més present i més estudiat… L’estructura de l’exposició em sembla molt correcta. I m’agrada que arran d’aquesta mostra s’hagin iniciat un arxiu i un fons de veus… Cada dona té un so particular fruit de la seva veu i de la seva personalitat. Tenir visibilitzada tota aquesta informació gràcies a aquesta exposició enriquirà molt el sector.
250 metres quadrats a la primera planta del Museu d’Història de Catalunya acull “Dones a les Ones” que restarà oberta fins diumenge 21 de febrer. Dimarts 16 de febrer arribarà a les llibreries el llibre “Dones a les Ones d’Elvira Altés, de Pagès editors, amb informació complementària a l’exposició.
