Per Carme Ballester Mir
La mort del Premi Novel Mario Vargas Llosa, m’ha fet reflexionar sobre el seu paper com a literat, compromís en l’art d’escriure i el seu mètode utilitzat en algunes novel·les basades en personatges històrics, après del seu mentor i professor d’història a la Universitat. Una d’elles és la que més m’ha agradat.
En un dels viatges al Perú, per pura casualitat, el destí em va fer entrar en una petita estació de tren reconvertida en sala d’exposicions. En la quietud de les sales vaig trobar i descobrir, Flora Tristán, una dona inspiradora. Flora Tristán, em va captivar des del primer moment. Aquesta experiència em va portar, seguidament, a lleguir “El paradís està a l’altra cantonada”. No em va decebre, en capítols successius s’introdueix, de manera intercalada, la vida d’ella però també la del seu net, el pintor Paul Gauguin, ja que van viure en èpoques diferents, Com a lletraferida i a mesura que el llibre avançava, em preguntava què estava inventada i què era real. Per això, vaig contrarestar la informació llegint una segona lectura “Història d’una pària”, biografia escrita per la mateixa protagonista. Allí vaig poder verificar que realment la seva intensa vida, havia estat moguda per la lluita obrera, crítica als estaments privilegiats i els drets de la dona.
I és que ella va ser la primera que va patir, en pròpia pell, la marginació com a obrera, pobre i filla il·legítima. De família acomodada, la seva sort es veu truncada, amb quatre anys, quan el seu pare va morir d’una apoplexia. Aquesta tragèdia va deixar la família en la misèria i es va veure obligada a treballar, de ben petita, com a obrera en un taller de litografia. Amb disset anys es va casar, pressionada per la seva pròpia mare (a qui no perdonarà mai), amb el propietari del taller. El senyor Chazal no tenia un bon currículum: s’aprofitava del poder per sobrepassar-se amb les treballadores; Florita, dona de caràcter, el va saber aturar, però no va preveure, que un cop casats, no dubtaria a maltractar-la i violar-la repetidament. Flora, amb dos fills i embarassada de nou, fuig, obligada a deixar amb ell el fill varo per via judicial. Comença així una vida errant.
En un intent de sortir de les penúries, gasta tots els estalvis, en demana prestats, deixa la seva filla, per travessar l’Atlàntic, el cap d’Hornós, remuntant el Pacífic, rumb al Perú i reclamar el quint de l’herència de son pare. Al vaixell coneix un bon home, Zacarias Chabri, que li proposa matrimoni, però ella farta de desenganys no en vol saber res. No es tornarà a casar mai més i pujarà els fills sola. Quan arriba a Lima, es troba en una família que si bé l’acull, allotja i presenta en societat, no la reconeix.
Qualsevol persona en les seves circumstàncies, s’hauria abandonat i hauria estat conduïda a una vida marginal on sobreviure hagués estat l’únic destí. Però ella no.
De retorn a França, emprèn una campanya a favor de l’alliberament de la dona, els drets dels treballadors i en contra de la pena de mort. Això la fa enfrontar-se a la premsa, propietaris burgesos però també autoritats eclesiàstiques amb vehemència i geni. S’enfronta amb un mossèn a qui intenta explicar què és la Unió obrera,ja que no en veiés la necessitat de lluitar i aconsegueix treure-la de polleguera. Com era possible que l’Església no fos sensible a tanta injustícia. Milers d’éssers humans, treballaven divuit hores al dia, com animals, i que els seus salaris ni tan sols podien donar menjar als seus fills? Que les dones eren maltractades, humiliades, explotades pels seus pares, marits i fills? Si això no canviava hi hauria en la societat una explosió d’odi. La Unió obrera naixia per prevenir-la i l’Església catòlica devia ajudar… No volien els catòlics la pau, la compassió i l’harmonia social?
Perseverant i optimista amb aquest caràcter i capacitat de lluita acabarà aconseguint prestigi, la custòdia dels seus fills i la separació legal després de demostrar que el marit havia raptat, violat i comés incest a la seva pròpia filla. Ell, fora de si, intentarà assassinar-la, en un dels intents la dispararà al carrer i la deixarà coixa. Separada, publica un programa socialista a L’Union ouvrière, en què clama per la necessitat dels treballadors d’organitzar-se i advoca per la seva «unitat universal», juntament amb l’emancipació de la dona (socialisme utòpic); crea llavors la consigna Proletaris del món, uniu-vos. És la primera dona a parlar en aquests termes. El seu discurs arribarà per tota França i també a Anglaterra, on l’any 1836 en la Cambra dels Lords, disfressada d’home, demanarà l’aprovació del divorci i l’abolició de la pena de mort.
La seva lluita incessant per aconseguir una societat més justa i igualitària queda plasmada en la seva obra literària. En son exemples: Pérégrinations d’une paria on denuncià les diferents manifestacions d’exclusió social a la societat d’Arequipa, a Promenades dans Londres realitzà una de les primeres i més dures descripcions dels obrers anglesos. A L’Union ouvrière descriu com «la millora de la situació de misèria i ignorància dels treballadors».
La situació de les dones, segons Flora, deriva de què s’accepti la seva inferioritat. Aquest discurs ideològic, fet des de la llei, la ciència i l’església, margina la dona de l’educació racional i la destina a ser un afegitó de l’home. El tracte injust i vexatori que pateixen les dones d’ençà que neixen, unit a la seva nul·la educació i obligada servitud a l’home, li genera un caràcter brutal i fins i tot malvat. En conseqüència, educar bé a la dona suposa el principi de la millora intel·lectual, moral i material de la classe obrera. Flora, com a bona socialista utòpica, confià enormement en el poder de l’educació i, com a feminista, reclamà l’educació.
El seu discurs apel·la al sentit de justícia universal de la humanitat, perquè els homes accedeixin a canviar una situació que segons ell, acaba tornant-se contra ells. “La llei que esclavitza a la dona i la priva d’instrucció, us oprimeix també a vosaltres, homes…”. L’Union ouvrière, postulava la unió dels treballadors i les dones -els oprimits del món-, en una Internacional que, mitjançant una revolució pacífica, portarà la prosperitat i la justícia.
La vida de Flora Tristán, tal com la defineix Mario Vargas Llosa, és la vida d’una temerària i romàntica justiciera. Optimista, obre la porta a la justícia i igualtat. És dona, maltractada, òrfena, repudiada, coixa, i tambe, activista, feminista, vehement i culta. Al final el llibre et deixa un bon gust a la boca, com que la justícia i el bé existeixen i ella, amb el seu exemple, deixa la seva llavor en el seu propi net, el pintor post impressionista Paul Gauguin, i en Karl Marx, nascut quinze anys després, la va reconèixer com a «precursora d’alts ideals nobles» i escriptora de llibres que formaren part de la seva biblioteca personal, en moviments feministes i en el Nobel peruà segles després.
I, malgrat no ser peruana, ni activista, ni maltractada, repudiada, ni paria, sinó inspirada en una dona que contràriament al seu nom, res té a veure amb una trista flor sinó més aviat en una d’esperançadora, alegre, fraternal i lliure dona, la qual per mi en descobrir-la, i després de tants anys de la seva mort, representa un exemple de llum, força i fraternitat, i que fins ara m’ha mantingut activa en la lluita obrera i feminista. El seu llegat m’anima a lluitar per uns valors, tal com ella va fer sense defallir.
Mireu a youtube
