Les reaccions adverses als fàrmacs apareixen més vegades en dones que en homes
“Els homes i les dones, malgrat que estiguin subjectes a les mateixes patologies, presenten símptomes, progressió de les malalties i respostes als tractaments molt diferents entre elles”, subratlla la introducció de Farmacologia de gènere (SEEd, 2010), el primer llibre d’aquest tipus publicat a nivell mundial sobre el tema. Una de les seves autores (conjuntament amb Simona Montilla i Stefano Vella) és Flavia Franconi, de la Universitat de Sassari, la fundadora del Grup de Farmacologia de Gènere de la Societat Italiana de Farmacologia i la coordinadora del primer posgrau de farmacologia de gènere d’Europa.
El llibre, que es va publicar aquesta tardor, té l’objectiu de “posar de manifest les problemàtiques més importants relatives a la Farmacologia de Gènere mitjançant el tractament dels aspectes farmacocinètics (relatius al recorregut d’un fàrmac per l’organisme per arribar al seu lloc d’acció i per ser eliminat) i farmacodinàmics (resposta del cos al fàrmac), que condicionen l’acció dels fàrmacs, així com la rellevància del gènere com a factor de risc per a les reaccions adverses.
La primera vegada que es va començar a parlar de Medicina de Gènere va ser a finals del segle passat, quan Bernardine Healy, la primera dona en liderar el nord-americà National Institute of Health (NIH) va publicar al New England Journal of Medicine l’estudi “The Yentl syndrome”, on assenyala que a les dones no se’ls dóna el mateix tractament per a les malalties cardíaques que als homes. Encara avui, segons estudis recents com el del neurocientífic comportamental de la Universitat de Berkeley, Irving Zucker, i de la investigadora Annaliese Beery sobre els resultat de 2.000 estudis sobre animals mamífers, publicats a la premsa especialitzada, en 8 de 10 disciplines biològiques existeix un biaix masculí, més pronunciat a les neurociències (5.5 mascles per a 1 femella), farmacologia (5 mascles per a 1 femella) i fisiologia (3.7 mascles per a 1 femella). “Tot i que vam identificar un biaix femení en estudis sobre reproducció i en alguns reports immunològics que indicaven el sexe dels animals”, afirmen els investigadors, “el 75% dels estudis en tres prestigioses revistes d’immunologia no especificaven si els animals utilitzats eren mascles o femelles”. La raó d’aquesta falta d’animals femelles a la investigació bàsica depèn, en gran part, dels costos que significa fer servir uns animals que tenen, com els rosegadors –els models utilitzats per a moltes malalties- un cicle d’ovulació de 4 dies i que per ser analitzats amb eficàcia han de ser molt més nombrosos que els mascles. No obstant això, avui sabem que, juntament amb els cromosomes i l’epigenètica (influència de l’ambient sobre els gens), els efectes de les hormones en l’expressió dels gens són les principals raons de les diferències entre els gèneres en la manifestació dels símptomes, en la progressió de les malalties i en les respostes als tractaments, i que les malalties cardiovasculars, l’obesitat, el carcinoma de pulmó, l’osteoporosi, les malalties infeccioses, els disturbis de l’humor i del sistema immunitari són les àrees on es manifesten les majors diferències entre els gèneres.
Tot i això, a la investigació clínica el percentatge de dones tampoc és molt més alt. Una anàlisi d’estudis clínics publicats el 2004 en nou revistes mèdiques de prestigi van trobar que només el 37% dels participants eren dones (24% quan restringit a les proves dels fàrmacs) i només el 13% dels estudis analitzaven les dades per sexe, i la majoria d’elles eren només dones al voltant dels 40 anys.
“L’estereotip que permet la discriminació de sexe i de gènere a la investigació biomèdica és que som tots i totes mascles caucàsics d’1,75 metres i de 70 quilos”, diu Franconi. “Ara que sabem que la ‘variabilitat femenina’ no només depèn de les variacions hormonals fisiològiques que es manifesten en funció de l’edat, cicle menstrual, embaràs i puerperi, sinó també de les relacionades a l’ús de les associacions estroprogestíniques –contraceptius i teràpia hormonal substitutiva en postmenopausa- també gràcies a una ‘lent de gènere’ podríem i hauríem de preveure, valorar i possiblement mesurar els diversos impactes dels determinant socioeconòmics i culturals sobre les dones i els homes a la salut”.
El camí esta signat, però en pujada. De moment no existeix cap directriu (guideline) sobre investigació bàsica que tingui en compte les diferències de sexe ni als Estats Units d’Amèrica ni a Europa, mentre que a la investigació clínica només existeix als Estats Units d’Amèrica, però no a Europa. A més, “no és només el fet que s’utilitzin animals femelles”, assenyala Franconi. “També hem de trobar els models animals adequats per a cada malaltia. Per a la trombosi, la diabetis de tipus 2 i la isquèmia del cor, per exemple, estem fent servir al voltant de 30 models de rates femelles, de les quals només un es posa malalt, però les dones moren molt més dels homes per elles”.
Les dones viuen de mitjana més anys que als homes, però es posen malaltes més sovint i tenen un major nombre d’anys de salut dolenta.
Un estudi de 2005 de 300 aplicacions de nous fàrmacs entre 1995 i 2000 va trobar que fins i tot aquells fàrmacs que mostraven diferències substancials en com eren absorbits, metabolitzats i expulsats per homes i dones no tenien recomanacions de dosatge específic, segons el sexe en les seves etiquetes. Aquesta pot ser part de la raó per a la qual a les dones les reaccions adverses als fàrmacs apareixen 1.7 vegades més que als homes. “Les raons d’aquestes desigualtats de gènere i el conseqüent impacte clínic no són encara bé enteses però són sense dubte degudes a diferències morfològiques, bioquímiques i fisiològiques entre homes i dones (dimensió, aigua corporal, flux sanguini, massa muscular, funcions dels òrgans, cicle menstrual, embaràs i menopausa)”, apunta Franconi al llibre. “Una primera hipòtesi per la major ocurrència de reaccions adverses a les dones té a veure amb la seva exposició més consistent als fàrmacs, dels quals són major consumidores, i a la freqüent politeràpia, que augmenta el risc d’interacció entre els fàrmacs, així com entre fàrmacs i remeis botànics i entre fàrmacs i menjar. Finalment, la manca de representació de les dones a l’experimentació clínica dels fàrmacs i la carència de l’anàlisi de gènere han portat a què les diferències farmacocinètiques i farmacodinàmiques no s’hagin indagat suficientment i que, en nombrosos casos, els perfils de seguretat a la dona s’hagin evidenciat només després de la comercialització del fàrmac”. La seguretat dels tractaments farmacològics en funció del gènere és, sense dubte, l’àmbit al que la Farmacologia de gènere concentra avui la majoria dels seus esforços, juntament amb la recerca d’entesa i recolzament per part de la indústria farmacèutica. L’Agenas (Agència Italiana del Fàrmac) acaba d’ajuntar un grup d’investigadores i investigadors al que pertany també Franconi, que escriurà les primeres directrius sobre la recerca clínica a nivell europeu que tinguin en compte la perspectiva de gènere a la salut de tots i totes.
