martes 16 julio 2024

martes 16 julio 2024

Ens veurem un abril… que mai no arriba


El fenomen de les estafes sentimentals en línia.
Amb la pandèmia, ha crescut exponencialment la comunicació en línia al món, i també les estafes
sentimentals, ho assenyalen les policies informàtiques de diversos països, deixant comptes corrents en
vermell, i cors destrossats.

Com poden resultar enganyades fins i tot persones reeixides en la seva vida professional, siguin dones o homes? Ens preguntem.

Exposem dos casos basats en situacions reals, només amb identitats i detalls diferents.
El primer, a Barcelona. Gloria, una dona de 37 anys torna a la ciutat després d’una estada als USA, on va
aconseguir un avenç en la seva vida professional, però escassa satisfacció en l’aspecte sentimental, marcat per breus relacions amb diversos Jeff o Brad. Descobreix que enyora la calor dels afectes veritables, i les converses amb les seves amigues a les teteries del Gòtic. “Glòria, ets la nostra llegenda”, li diuen les amigues encantades pel seu toc teatral i la seva autoironia, quan apareix al local amb les botes de talons i un llarg abric negre, i els explica els seus divertits desacords amb Jeff o Brad. Però ara, diu, està ficada en un xat en línia (no l’anomena relació) amb un tio una mica estrany, un tal Henry Garland, que li provoca certa curiositat. Per les seves expressions pintoresques en anglès, o per les precioses peces d’artesanies asiàtiques o africanes, que diu haver escollit personalment en llargs viatges, i que exhibeix a la seva galeria d’art a Soho, London. No es parlen per telèfon, diu Gloria, només en breus i simpàtics xats, al començament, que a poc a poc es tornen més llargs i personals. “No dono el meu telèfon amb facilitat als nous contactes”, explica Henry, “si no les dones m’envaeixen, i em cal dedicar molt de temps a la feina i a la meva filla, que ha perdut la mare per una greu malaltia fa tres anys.”

Passen diversos mesos de petites confidències de part seva, com el record de l’esposa morta, o moments de malenconia i de dolçor, quan parla de la seva filla de dotze anys que desitja, i tem alhora, que el seu pare es torni a casar. Bé, un dia Glòria el desafia a conèixer-se directament, “Vens un cap de setmana a Barcelona?,” li pregunta. “És clar!” respon Henry uns dies després, ”Just he reservat un passatge per l’abril…”. Però…uix!, observa la Glòria, per què haurà escollit un bitllet tan car, que fa una volta per tres ciutats? (per altres negocis, o inexperiència?) Quan per fi s’acosta abril, ai!, Henry avisa que ha de fer un altre viatge imprevist, aquesta vegada a Àfrica, entre Ghana i Costa d’Ivori, per les beneïdes peces d’artesania. Finalment un dia es poden parlar per telèfon, però és una comunicació rara, amb molt de soroll de fons, i una veu masculina que exclama: “Glòria, per fi escolto la teva veu!” Però es talla la comunicaciò, i no hi ha manera de reprendre-la. Uns dies després arriba per mail un dramàtic escrit: “Hem tingut un accident, la meva filla és en un hospital i no tinc assegurança. Em demanen una barbaritat de diners, m’en pots enviar la meitat?” Molt ràpida la resposta de Glòria. “Malament, molt malament, estimat Henry, viatjar per Àfrica amb la filleta, per carreteres perilloses, i sense assegurança, no fa per una persona intel·ligent com tu. Et convido a fer servir les teves neurones en alguna cosa constructiva, per exemple una start up amb amics, en comptes de perdre temps enganyant dones occidentals…”.

“Si sabessis, la meva estimada Glòria” rondina Jusuf XY, àlies Henry Garland, sortint amb les celles
arrufades d’un internet point a Adabraka, a la perifèria d’Accra. “….No saps que aquesta és l’única start up que ens ha funcionat fins ara?, des que els joves informàtics ghanesos han estat expulsats de Nigèria als anys noranta, és clar que hem après alguns trucs. Pren-ne nota, o millor dit no en prenguis nota, la meva maca Glòria, si no s’acaba el negoci….”. ( Un negoci anomenat Sakawa, a Ghana, com veurem després).

Un altre cas, aquest des del centre d’Espanya. Un estimat acadèmic, Juan Josè XY, apaga la llum del seu laboratori fregant-se els ulls cansats. Fa ja temps que la seva dona ha marxat de casa, considerant que ell només li dedicava uns grunyits de tant en tant, mentre dirigia tota la seva atenció al laboratori. Juanjo somiava crear un equip amb els seus alumnes més prometedors per dedicar-se a la recerca de la seva vida, que fins ara no havia suscitat entusiasme en les institucions oficials. En les seves nits solitàries Juanjo vagava en el ciberespai bussejant entre magnífiques cares de dones, fins que es va quedar enamorat d’una jove bellesa mediterrània, Meryem, de família siriana, pel que sembla, però que vivia, ai de nosaltres, a la llunyana Nova Zelanda, amb un vell oncle com a tutor. El paio resultava ser l’únic parent que li quedava d’una família molt gran i variada, amb un altre paio rus, dues ties armènies i uns avis sirians, que la Història havia escampat entre l’Orient Mitjà i la vella Europa.

Meryem era una delícia amb les seves receptes exòtiques plenes de rares espècies que Juanjo intentava
reproduir, amb resultats alterns. Hi havia molta diferència d’edat entre ells, és cert, però la Meryem,
provinent d’una història familiar tan complicada, no volia canalla, pensava Juanjo, i semblava molt
assenyada, amb alguna brillantor d’alegria, de tant en tant. Sentia que era cada cop més apreciat, sense
haver d’insistir. Fins que un dia Meryem li va escriure: “El meu estimat Juanjo, t’he de confessar un secret, ja que ets la persona en qui més confio, a més de ser un home maco… (fent somriure a Juanjo). Jo sóc destinatària d’una gran herència, acumulada pels meus pares, comerciants sirians que van viure a diversos països, però tinc el problema d’aquest vell oncle com a tutor, que m’imposa que em casi amb un home madur, perquè m’ajudi a administrar aquest immens patrimoni immobiliari, ara embolicat en les lleis dels diversos països on han viscut els meus pobres pares. T’imagines, en aquest segle, tenir l’obligació de casar-me, jo una noia moderna? Però el meu oncle és qui de moment té tot el poder legal i econòmic a les seves mans, i em toca obeir a les seves regles. Tens l’ànim d’ajudar-me en aquest camí, casant-te amb mi? Sé que ets bona persona, i un cop resolts els problemes legals, viurem en l’abundància. Així podràs fer també la teva gran investigació.”

Sí!, va cridar amb tota la seva ànima Juanjo, en el silenci de casa seva, espantant les gallines. Embegut en la seva infància de les aventures de don Quixot, Juanjo sentia en les seves entranyes, la crida de l’eixut cavaller a rescatar donzelles, i alhora recuperar tresors inestimables. De cap a la piscina! No hi havia ni un minut per perdre.

“Tens un advocat internacionalista per començar a desenredar la troca?” Pregunta Juanjo. “Aquest és el
primer graó”, respon Meryem. Juanjo paga amb entusiasme, cal legalitzar, traduir, transferir etc, desenes de documents, en anglès, àrab, turc, armeni, rus, i totes les llengües que calgui. Arriben factures, comandes, comandes i factures. Quasi un any després, la troca sembla gairebé desembolicada, comença a veure’s una llum al final del túnel. “A l’abril podrem trobar-nos a Istanbul, casar-nos, i finalment ajuntar camins”, escriu Meryem en un núvol de floretes.

Però: “Papà, tu no et mous d’aquí!” li criden els fills, desesperats davant d’aquest pare tossut que ha
buidat els seus estalvis i fins i tot hipotecat la casa que suposadament haurien heretat algun dia. El
cavaller enamorat no té llavors una altra sortida que la de buscar un préstec d’algun amic de cor tendre, i com ell, amb unes quantes cèl·lules donquijotesques. Cercant i cercant el troba en Esteban, un professor jubilat, amant de les sèries policials. El darrer mail de Meryem és dramàtic. La noia diu que escriu d’amagat d’un grup de malfactors que la tenen segrestada en un hotel de 5 estrelles; els ha hagut de lliurar uns diamants, perquè li salvessin la vida, però per ser alliberada, el seu estimat Juanjo-Don Quixot ha d’arribar a l’aeroport Sabiha Gochen d’Istanbul amb una altra xifra important per al rescat, si no, la gola de seva jove amiga perilla.

Esteban, en substituir Juanjo, l’avisa que farà el lliurament dels diners als seus segrestadors quan la portin en persona, tot just fora de l’aeroport, (un lloc públic no hauria de ser perillós), i envia la seva foto perquè els criminals el reconeguin en l’intercanvi. Que tot s’acabi aviat, espera. Arriba ansiós a l’aeroport, just hi ha tres persones que l’estan esperant, és a dir una distingida senyora africana, amb l’uniforme d’una companyia d’avió, i dos senyors turcs amb cares de poc amics i músculs de cos de guardia ….Ni ombra, en canvi, de la donzella, que a l’últim minut avisa tenir una forta grip, i que no es pot moure, li sap molt de greu.

Obvi, si Esteban volgués viure més aventures a l’estil de la famosa sèrie turca Black Money Love, (amb
els seus 164 emocionants capítols), es quedaria una mica més a Istanbul, però de moment ja n’hi ha prou!, es diu, mentre té un atac de amor patri, i agafa volant el primer avió cap a Madrid. “Ho sento Juanjo, no era el que esperaves”, li tecleja. “Res de donzelles i dolços de baklava, per aquestes lars. Estic de tornada, prepara’m un bon brou de gallina”.

Tornem a les preguntes inicials, llavors. Per què i com pot ser que tantes persones es deixin emportar per romanços més falsos que una moneda rovellada i que de vegades acaben en finals dramàtics?

El perquè està força clar: dit de broma, perquè l’espècie humana, junts amb coiots, grills i granotes, és la
que en nits de lluna plena crida més fort “El que necessito és només amor!”, com cantava Lucio Battisti .
Un desig urgent pot induir fins i tot esportistes d’èxit, empresaries, dones de bona o modesta condició
econòmica, a posar de banda la seva racionalitat i ignorar els senyals d’alarma que esquitxen les llargues converses en línia, i són evidenciades, entre diverses publicacions policials, també per l’IC3 (Internet Crime Complaint Center), una branca de l’FBI. Aquí en van algunes:

Generalment l’home o dona amb qui s’entreté el xat és molt atractiu, (doncs utilitza imatges de models o actors), i diu que està buscant l’amor veritable i no estar disponible per ximpleries, després de decepcions, viduïtat, separacions etc. Fa sentir l’interlocutor especial, mostrant conèixer, o endevinar els seus gustos i interessos. (Òbviament, ha revisat els seus posts online), i no explica gaires coses seves. Diu que per motius tècnics no pot fer videotrucades, i sobretot, quan la confiança s’ha establert, ja es parla entre els dos d’amor a tota prova, hi arriba una comanda de diners per algun accident, problema sanitari o familiar, o per invertir-lo en la compra d’una casa en comú, (amb abundància de fotos) o en un negoci lucratiu.

Algunes mesures defensives suggerides per les policies són: confrontar la imatge presentada amb Google Images, no enviar diners de cap manera. No avergonyir-se si s’ha caigut en el parany, ja que li pot passar també a persones intel·ligents. Només als Estats Units les estafes nigerianes, les que conviden a desbloquejar un gran patrimoni entrampat, provoquen danys d’uns 100 milions de dòlars a l’any. A Itàlia la recent pèrdua de 4 milions i mig d’euro, segons la Polizia Postale, penalitza sobretot a dones d’uns 50 anys, separades i amb descendència ja adulta, que intenten refer la vida. Però en aquest teatre amorós les diferències de gènere s’esmicolen. Potser la noia escultural que explica la seva dramàtica història al madur pretendent sigui només l’avatar d’un jove japonès, o al revés. El que sí és important per el o la titellaire, és saber tocar les cordes més íntimes i fràgils d’homes i dones, amb les necessitats de seguretat i passió, en la seva exacta dosi individual. I per què no?, “salvar la vida” a una altra persona pot fer sentir una sensació de poder, de significat, d’aventura.

D’on provenen els més experts titellaires? Hi ha algunes sorpreses. Sabem que hi ha un mar d’enganys
globals, que té molts vessants i molts personatges encorbatats, com les estafes financeres, freqüents als nostres bancs, amb promeses de rendes extraordinàries per als teus estalvis, o les estafes a gent gran, o les estafes matrimonials a persones riques etc. Des de sempre hi ha Casanovas experimentats, que en viuen.

En canvi, al tema més recent dels paranys sentimentals en línia sembla destacar el talent d’ homes joves
entre els 18 i 30 anys, amb modestos nivells d’estudi, residents a Nigèria, Ghana, Sud-àfrica i Costa
d’Ivori.

Sakawa Boy, @GH Gossip

A You tube es pot veure un interessant documental realitzat pel director afrofrancès Ben Asamoha, “The
Sakawa Boys”, sobre els nois que intenten tenir sort amb aquesta activitat, que s’ha tornat una espècie d’
“indústria” a Ghana. Sakawa és la paraula Hausa que significa “ficar-ho dins” i consisteix en una tècnica
que combina el frau informàtic amb rituals juju. A Accra es veuen per tot arreu imatges de rapers que
s’han enriquit amb les fraus, i grups d’estafadors, amb els seus cotxes de luxe i música ensordidora, fent
festes en llocs a la moda de la capital. Alguns en el documental celebren que aquesta vegada siguin els
africans qui “explotin” la gent blanca, després que per segles ha estat al revés, i Ghana n’és un exemple
notable, amb el trànsit d’esclaus i d’or des del segle XVI, manejat per portuguesos, prussians, holandesos, britànics, fins a suecs i danesos. Ara, en un país ric de recursos, amb or, petroli, cacau etc., que ben administrats podrien garantir una vida digna als seus habitants, la corrupció de l’elit en col·lusió amb les empreses estrangeres deixa un gran nivell d’atur als joves, analfabetisme en una tercera part de les dones, i una tercera part de la població a inventar-se la vida amb un dolar al dia, en un quadre d’inflació al 50%.
Per descomptat, no tots els joves o les joves que estafen es tornen rics, ja que cal una gran habilitat i molta paciència, fins a subtileses psicològiques, per atraure la víctima al parany. De fet, segueixen una veritable guia en format com cal i venuda per qui ja s’ha retirat del negoci. Una investigadora italiana especialitzada en el tema de l’amor en temps digitals, Valentina Peri, els ha recollit a Ghana, amb l’ajuda d’un músic raper, en un llibre d’instruccions per a estafadors, The romance scammer’s instructor (irònicament hereu dels antics llibres que ajudaven humils pretendents a festejar futurs esposos o esposes).

Hi ha alguna dubte moral, en qui estafa o scammer? En part, sí, però amb matisos. “Yes, it’s wrong, però
qui roba més és el nostre govern”, explica un testimoni a una revista ghanesa: “I també hi ha costos. A la màgia negra, s’han de superar proves terribles, a vegades fins i tot matar un parent, o dormir un període en un taüt. I si algú se’n penedeix i és rebel·la, pot incórrer en terribles malalties. Vegeu les meves nafres”. El reporter, en veure-les ja no pot dinar, i se’n va.

Sí, els i les joves que estafen, segons el director de cinema ghanès Socrates Safo, són víctimes i amb
dolenteria alhora. Víctimes per no tenir oportunitats pels seus talents, i fan mal perquè segueixen difonent models de vida superficials i nocius, en un món que va al revés.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Picture of Gisella Evangelisti

Gisella Evangelisti

Literatura en Pisa / antropología en Lima / mediación de conflictos en Barcelona. Profesora de secundaria en Italia, y por 20 años en la cooperación internacional en Amèrica Latina.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

El príncipe azul puede ser un victimario

Isabel Moya El tema del amor ha acompañado a la sociedad desde la misma...

8 de Març. Cap a la Vaga Feminista. Vaga de Totes

...

ESPLUGUES DE LLOBREGAT: DECLARACIÓ PER UNES FESTES MAJORS I UNS ESPAIS D’OCI SENSE VIOLÈNCIA MASCLISTA

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE TOTS ELS GRUPS MUNICIPALS DE L’AJUNTAMENT D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT PER UNES FESTES...