Com començar a expressar allò que no vols acceptar, allò que et resisteixes a entendre!. No, no estem prou preparades per afrontar una realitat que ja sabem que es pot presentar qualsevol dia.
Com acceptar que una companya tan estimada, ja no la podrem veure més, no la podrem tocar, no la podrem escoltar!
Però, qui ens pot treure el temps compartit, els llocs on hem anat plegades, les paraules que ens han ensenyat, consolat i ens han obert un camí, una manera de fer i pensar.
Com oblidar les imatges, els sentiments, la seguretat, el confort que ens ha transmès.
Lea Cornellana, una Dona Reportera, però sobretot la Lea. La seva força, la seva veu crítica, sempre en defensa dels que calia defensar. Amb una visió tan clara i capaç de detectar detalls que ens passaven desapercebuts a les altres. Lluitadora, reivindicativa, però alhora dialogant, sensata, correcta en les formes i contundent a l’hora. Et deia el que pensava, des d’una mirada del que era millor pel grup, pel conjunt, no de les individualitats, mai ella pel davant.
Tan generosa de fets i actituds. L’altra sempre estava present, les seves necessitats per sobre fins i tot de les seves.
I tots ens sentíem acollits per ella, al seu costat et senties valorada, et veia totes les virtuts, que no vol dir que si t’havia de dir alguna cosa, te la deia.
De la seva personalitat hem admirat el seu raonament, pràctic i generós, la seva visió clarivident per enfocar qualsevol tema. Evidentment que amb Dones Reporteres coincidíem en la lluita i reivindicacions per la igualtat entre dones i homes, però haguéssim pogut coincidir en qualsevol altre tema de la vida.
La Lea, la nostra Presidenta, i tan senzilla que no volia que li diguéssim Presidenta, però ho era, perquè totes la valoràvem com a persona, per les seves qualitats i valors, per la seva generositat, per la seva clarividència en enfocar els temes, per les seves opinions raonades i reivindicatives, per la seva tolerància i exigència a l’hora.
Perquè la Lea es feia estimar, i allà on ella intervenia i col·laborava hi havia saviesa, i serenor.
Sí, ens resistim a acceptar la seva pèrdua, i haurem d’acceptar no tenir-la, però les que hem estat tan temps al seu costat, alguna cosa d’ella segur que tenim, segur que hem après.
