No hay traducción disponible
Dins el programa, atapeït d’actes simultanis, de les Jornades 20 anys de feminisme a Catalunya, (1996) que va convocar més de 3.000 dones, recordo, hi havia anunciat un debat, potser era un taller, que va durar tota una jornada. És titulava “L’Alternativa política del Feminisme”. Es va organitzar a proposta de diferents partits i associacions polítiques de dones catalanes, del país Basc i de Madrid bàsicament, junt amb els Clubs de Vindicació Feminista de Barcelona i Madrid.
Reunia aquest acte unes 200 persones, aquesta vegada, al gran recinte de l’INEFC, on commemoràvem el vintè aniversari de les mítiques Jornades Catalanes de la Dona de l’any 1976 celebrades, llavors, al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
En la seva intervenció l’escriptora i advocada Lídia Falcón va dir que els col·lectius que intervenien en aquesta iniciativa, tenien el goig de presentar, per primera vegada al a la història d’Espanya, un projecte polític del feminisme amb l’objectiu de conjugar feminisme i política. Feminisme com a base teòrica, per conscienciar, com a mètode de coneixement d’explotació i opressió de les dones. Feminisme com ètica i model de vida. La política per establir les tàctiques i estratègies, per abordar la lluita per canviar la societat, per trencar el sostre de vidre imposat a les dones, del tot androcèntric, malgrat la transició i els anys de democràcia.
El Club Vindicació Feminista es va muntar durant els anys vuitanta a Barcelona amb la finalitat d’establir les bases teòriques per incidir políticament des de la filosofia feminista. Durant aquesta època es va treballar amb l’objectiu de presentar una candidatura de dones al Parlament Europeu. I es va crear la Confederació de Grups Feministes de l’Estat Espanyol COFEM . Dins d’aquella jornada van sorgir els brots dels comitès de Barcelona, Terrassa, Sabadell, Tortosa, Sitges, Sant Pere de Ribes, Vilanova i d’altres poblacions.
Han passat un munt d’anys, setze, i des de diferents plataformes s’ha treballat ferm i de valent. I, allò que es excepcional en molts col·lectius de dones, s’ha documentat la tasca feta, s’han realitzat informes, recopilat dades, s’han fet estudis, s’ha publicat revistes, programes, projectes, memòries i s’han arxivat de manera que podem trobar, refer i rellegir mig segle de la història del feminisme al nostre país, història, que, ha estat invisible als cronistes oficials de l’època.
Cessió de fons documental a l’ANC
El proper dia 7 de maig està convocat un acte al Palau March de Barcelona per cedir aquest importantíssim fons d’arxius de les agrupacions de tot l’estat a l’Arxiu Nacional de Catalunya l’acte serà presidit pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell.
Els fons del Centre de Documentació Vindicació Feminista inclouen els del Club Vindicació Feminista de Barcelona, de Madrid, de Castella La Manxa i de Bilbao, els del Partit Feminista d’ Espanya, del Partit Feminista de Catalunya. Els Tribunals de Crims contra la Dona de Madrid i Catalunya, des de 1975 fins 2009.
Prop de dos milions de retalls de premsa. Revistes feministes d’arreu del món. Programes de congressos, d’actes, d’assemblees. Hi ha correspondència amb Simone de Beauvoir, Kate Millet, Shere Hite, de Susan Blaise, i altres moltes feministes reconegudes arreu. Pòsters, fotografies, cintes de so i vídeos. 4.000 Llibres i documentació que Lídia Falcón ha pogut recuperar de la a família Falcón O’ Neill.
És del tot necessari recuperar la història de les que ens han precedit, de les experiències viscudes dels encerts i desencerts de les idees dutes a terme. Crec que és un material, el que ara tindrem a l’abast imprescindible, per tal de poder lligar xarxes d’iniciatives de noves reivindicacions per a nous temps que s’endevinen incerts.
Agraïm, doncs, la feina feta d’aquestes activistes valentes que ofereixen amb aquest munt de documentació, un gran tresor, materials per compartir, aprendre, comprendre i, sobretot, per continuar sent-hi sense defallir.
