Per Marisa Fernández Gálvez* i Laia Serra*
Poques vegades trobem un cas d’agressió sexual comesa a la privadesa amb tantes proves incriminatòries. La sentència del TSJC crea espais d’impunitat. La presumpció d’innocència és un dret primordial als estats democràtics, però no es poden establir uns estàndards impossibles de complir les víctimes.
Indignació i ràbia en sentir la notícia. No l’esperàvem, els recursos se centraven en el temps de presó i els 150.000 euros pagats per l’acusat en concepte de responsabilitat civil tenien voluntat reparadora. La condemna semblava segura. La defensa, malgrat demanar l’absolució, presentava atenuants de manera alternativa, perquè la condemna fos més reduïda. Va al·legar reparació del dany, embriaguesa i vulneració de drets fonamentals a conseqüència del judici mediàtic paral·lel.
Impacte i decepció en llegir la sentència. La magistrada Ángeles Vivas, ponent i presidenta de la Secció d’Apel·lació Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (d’ara endavant TSJC) té una dilatada trajectòria progressista, va ser signant del Manifest dels 33, discriminada per ideologia i per raó de sexe en la designació de president o presidenta de l’Audiència Provincial de Barcelona del cas conegut com La Manada, on li manifestava que l’agressió patida era constitutiva de violació i no d’abusos sexuals. A més, ha impartit cursos de perspectiva de gènere a la justícia. Si amb aquests antecedents de la magistrada, tant ella com la resta de components de la Sala ignoren l’impacte de les violències sexuals sobre les dones, cal una reflexió profunda sobre el sistema penal.
La perspectiva de gènere no és una mera recomanació adreçada als tribunals. L’article 49 del Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica (Conveni d’Istanbul) és de compliment obligat i s’ha de transposar a tota la legislació dels estats signants per evitar els biaixos sexistes del dret i en l’aplicació de les normes.
La sentència és pulcra, tècnica, docta, freda, neutra. Desestima un per un tots els motius d’impugnació de les acusacions i part dels de la defensa amb destresa jurídica, jurisprudència abundant i un llenguatge jurídic poc comprensible per a la majoria de la població.
El TSJC afirma que el testimoni de la dona denunciant no és fiable i aquesta suposada manca de fiabilitat desmunta l’edifici de proves construït per les acusacions i, segons la Sala, afecta i contamina tant la declaració de la resta de testimonis com les altres proves presentades.
Per al Tribunal, el paràmetre de fiabilitat és el que va passar prèviament al reservat, però quan determina que les càmeres de seguretat no reflecteixen l’ambient d’incomoditat expressat per la denunciant mentre ballava amb Alves i els seus acompanyants, està establint un prejudici de fons: si una dona se sent incòmoda s’ha de comportar com una víctima perfecta i ho ha de manifestar obertament.
Les dones sabem que no és així, que el comportament perfecte és una fal·làcia, que sovint mantenim certa aparença de tranquil·litat externa quan estem sotmeses a atacs a la nostra.
Llibertat sexual. A més, les càmeres no graven els sons, només deixen veure la seva actitud corporal. Ho sabem per experiència, allò que en Dret anomenem “màximes de l’experiència” o criteris de valoració racional que en relació amb els delictes contra la llibertat sexual no s’han incorporat al raonament jurídic.
Formació és la paraula clau. Formació i capacitació de la judicatura, coneixements científics, psicologia del testimoni. Pròximament, els jutjats de violència sobre la dona coneixeran els delictes contra la llibertat sexual. S’han realitzat reformes legals de procediment i eficiència processal, però els poders públics han obviat impartir formació als jutges i les jutgesses de violència sobre la dona. De fet, no canviarà gaire el panorama jurídic. Els jutjats actuals instructors tampoc no tenen formació ni capacitació específica.
Tornem a la sentència del TSJC: el tribunal nega que hi hagi elements perifèrics per corroborar el delicte, elements que a parer nostre són extensos i complets. Es menyspreen les declaracions de l’amiga i de la prima, que qualifica d’inexactes i poc fiables perquè no coincideixen amb l’enregistrament de les cambres per la “incomoditat” prèvia que manifesten; es menyspreen les declaracions dels Mossos d’Esquadra i de totes les persones que el van atendre quan va sortir del reservat; l’angoixa i el nerviosisme que presentava la denunciant, les reticències per presentar la denúncia. Res no es té en compte pel TSJC perquè això no es vincula amb el fet concret.
La sentència afirma que el tribunal d’instància ha optat per acollir una creença subjectiva del que va passar a l’interior del bany, però res més subjectiu que la seva resolució: amb prou feines fa referència al consentiment, impugna la pedagogia de la primera sentència i se centra en els mitjans comissius de l’agressió, quan la llei del “només sí que és sí” supera aquesta visió.
Sobre la prova pericial mèdica, el TSJC la desacredita sobre la base que no és concloent perquè no determina quina proporció de la simptomatologia de la denunciant està exclusivament relacionada amb el fet traumàtic, quan les proves pericials es limiten a descriure l’estat de la persona i no poden vincular-ho a cap fet traumàtic, això mai no és objecte de la perícia.
Que la denunciant portés un any de baixa laboral quan es va celebrar el judici o que renunciés a la indemnització no és motiu de cap consideració pel TSJC. Pot semblar increïble, però poques vegades trobem un cas d’agressió sexual comesa a la privadesa amb tantes proves incriminatòries com en aquest cas.
La presumpció d’innocència és un dret primordial als estats democràtics, però no es poden establir uns estàndards impossibles de complir les víctimes. Cap víctima no té un relat lineal i certes contradiccions i inconsistències formen part del relat habitual de les persones denunciants, tant en aquests com en altres tipus de delictes traumàtics, perquè el trauma suspèn la seqüència temporal dels fets i les dades no es registren amb fiabilitat.
El que preval és mantenir el nucli central de la declaració, la persistència a la incriminació com ha estat en aquest supòsit i la Sala ha confirmat. La coherència que s’exigeix a la denunciant l’ha manifestat amb escreix i tampoc no hi ha motius espuris, la denunciant no coneixia l’agressor, ni tan sols ha volgut acceptar la indemnització.
Aquesta sentència és una limitació per a futures víctimes. La sentència prèvia del cas era important per al feminisme. Ara es propaga el missatge a les dones perquè no denunciïn, que les agressions patides quedaran impunes si no tens enregistraments o cap altra prova directa. Les agressions sexuals solen produir-se a la intimitat i aquesta resolució crea espais d’impunitat: els estàndards de presumpció d’innocència són tan elevats que gran part d’agressions fetes en un espai privat quedarien sense condemna.
Les violències sexuals són un fenomen estructural, la forma de violència masclista més prevalent, més invisibilitzada i més naturalitzada, són un problema de drets humans i de seguretat pública.
A l’Estat espanyol, segons la Macroenquesta de l’Institut de la Dona de l’any 2019, les dones només denuncien el 8% de les agressions sexuals sofertes fora de la parella i si es tenen en compte les denúncies presentades per institucions o terceres persones, el percentatge arriba a l’11,1% dels casos.
El 2017, l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya va presentar un estudi sobre les denúncies per violència sexual formulades a Catalunya els anys 2011 i 2012 a dos centres mèdics de referència: Hospital Clínic de Barcelona i Hospital de Bellvitge, i només un 11% van acabar amb sentència, la meitat absolutòries.
Les dones tenen vergonya i por de no ser cregudes. El recurs al Tribunal Suprem és molt important. Tenim precedents en què el Suprem revoca sentències anteriors, com en el cas de la múltiple violació a una jove conegut com el de La Manada. Però, mentrestant, què direm a les dones que pateixen violència sexual? Recuperar la confiança en el sistema no és fàcil.
Font: directa.cat
Víctima fiable o mètode fiable?
Per Laia Serra
El criteri del Tribunal Superior en la sentència del cas Alves, i d’altres, dona compte d’un dèficit analític estructural persistent, el de la perspectiva de gènere, interseccional i victimològica.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del cas Alves ha generat una gran decepció social i una enorme preocupació en les víctimes que tenen judicis per venir. En general, se sentia que les protestes al voltant del cas de “la manada” i la incorporació del concepte de consentiment afirmatiu a la llei del sol sí que havien deixat enrere els escenaris judicials en què s’exigia la víctima a un estàndard de prova inabastable, que incrementen el ja inassumible nivell d’impunitat d’aquestes violències.
La sentència ha estat redactada per juristes de reconeguda trajectòria i amb gran cura, però aquest desplegament tècnic no obsta que per més que es pretengui estandarditzar, objectivitzar i aseptitzar el procés deductiu d’anàlisi de la prova en els delictes de violència sexual, aquests delictes, profundament travessats per normes socials i per estereotips de gènere subjacent d’on es considera que s’ha de posar el límit, i d’aquest límit en depèn l’estàndard de protecció de les dones davant d’aquestes violències.
El TSJC retreu a la sentència d’instància la debilitat del seu paràmetre d’anàlisi, basat en la credibilitat de la víctima, que parteix d’un pla intuïtiu i subjectiu, i reivindica la solidesa més gran del nou procés deductiu que realitza, basat en la fiabilitat del relat de la víctima És a dir, en el contrast del seu relat amb la resta d’elements del quadre.
Malgrat això, la seva anàlisi probatòria és tan subjectiva com la que va realitzar el tribunal d’instància, i de fet genera alguns interrogants sobre el perquè es va restar valor a certes proves que haurien d’haver merescut més importància. Va posar en dubte. De fet, la defensa en el seu escrit definitiu va consignar una sèrie d’atenuants per rebaixar la pena, davant l’alta probabilitat de condemna.
La lesió al genoll d’una certa importància, causada en aquell moment i que va ser curada per un membre del personal de la discoteca, amb independència de si va ser relativa al moment de la possible fel·lació o de la penetració vaginal, indicava l’existència d’una violència, que contradeia el relat del futbolista d’innocència. Un altre element rellevant era l’enregistrament accidental i inadvertit de la cambra del mosso d’esquadra que va atendre la noia just després dels fets.
El TSJC també resta importància a les declaracions testificals de les amigues de la jove i del personal de la discoteca i l’informe pericial psicològic públic, que, si bé va poder presentar dificultat a delimitar l’impacte derivat dels fets i la derivada de la mediatització del cas, establia un diagnòstic clar d’estrès posttraumàtic en què no havien interferit elements. Elements de corroboració que els que es van donar en aquest procediment.
El que va decantar la balança cap a l’absolució va ser el fet que el relat de la víctima va entrar en col·lisió amb dos elements objectius: l’enregistrament del reservat previ a l’ingrés al bany i la presència d’esmegma a la boca de la noia, que suggeria una fel·lació que ell va afirmar i que ella va negar tant en la seva fase. En el judici. Això ens porta a preguntar-nos sobre si l’afany en l’exhaustivitat analítica reivindicada pel TSJC va haver de limitar-se a constatar aquesta discrepància, com va fer, o hauria d’haver portat a procurar comprendre si hi havia alguna explicació raonable a aquestes discrepàncies. Enjudiciament, invocant el criteri de la sentència del Tribunal Suprem 32/2024 d’11 de gener, que determina que el grau de compatibilitat del relat de la víctima s’ha de contrastar amb la resta de proves valorades en conjunt i amb les altres circumstàncies contextuals Context que, per cert, forma part dels elements que configuren el consentiment.
El criteri del Tribunal Superior contingut en aquesta i en altres sentències ens dona compte d’un dèficit analític estructural persistent, que es va donar encara menys en la sentència d’instància i encara més en la sentència d’apel·lació del TSJC, que és el de la perspectiva de gènere, interseccional i victimològica. Aquestes ens proporcionen la base científica i les eines per comprendre les reaccions de les víctimes, com el trauma condiciona la seva memòria i com altres condicionants socials poden incidir en els seus relats, sense que siguin menys veraços.
Desconeixem si l’enregistrament del reservat reproduïa l’escenari amb nitidesa o si el confort que semblava desprendre’s d’aquestes imatges era incompatible amb una sensació interna d’incomoditat de les joves; si quan la jove va negar la fel·lació estava negant qualsevol mena de contacte de la seva boca amb el penis d’ell o estava negant la seva participació activa en aquesta; o fins i tot si no va poder assumir emocionalment sentir que havia “contribuït” a l’agressió pel fet d’haver entrat pel seu propi peu i haver temptejat un escenari de més intimitat que va pensar que podria controlar. Però el que sí que és predicable és que s’hauria d’haver tingut en compte l’asimetria social en què es trobava la jove en relació amb el futbolista i el context d’enorme pressió a què es va haver de veure sotmesa.
El TSJC, tribunal que resol totes les apel·lacions d’assumptes sobre violències sexuals de Catalunya, ha dictat aquesta sentència, per unanimitat, en un cas amb projecció mediàtica per establir un criteri sobre l’estàndard de prova sobre el relat de les víctimes, que ho faci com més rigorós millor. Però la via per aconseguir aquesta fita seria que els jutjats i els tribunals estiguessin disposats a sortir de la zona de confort que els proporciona la solidesa de la lògica i que s’obrissin a sumar altres paràmetres d’anàlisi del quadre de prova, més materials, que els permetessin comprendre el fenomen social estructural sobre el qual estan operant.
*Laia Serra Advocada és penalista, experta en igualtat de gènere, drets humans i discriminació.
*Marisa Fernández és advocada feminista, coordinadora de la comissió d’Igualtat a Dones Juristes
Font: Sinpermiso i Pikara Magazín
