Enguany les Jornades que es van estrenar el dimarts 11 de novembre a la seu de la Fundació Felícia Fuster amb l’acte de títol “Dues veus singulars: Maria Mercè Marçal i Felícia Fuster”
Lluïsa Julià ha estat la relatora acompanyada per la música de la Big Mama Montse. Aquest acte, que pot considerar-se com a inauguració, és una excel·lent iniciativa atès que ambdues poetes van ser molt amigues, no només gaudien de la confiança mútua sinó que varen treballar plegades en algun projecte, col·laborant en la creació literària de cadascuna. El bell i agradable espai de la Fundació es va omplir de gom a gom. Lluïsa Julià feu un relat auster, proper i entenedor, mentre Big Mama Montse que ha musicat poemes de Marçal i de Fuster, va cantar, amb la seva guitarra i veu, íntima i potent, tot desgranant els versos* d’ambdues poetes. Una copa de cava va clore l’acte entranyable.
A Girona, 12 i 13 de novembre
La inauguració oficial de les V Jornades Marçalianes fou a Girona el dimecres 12 de novembre d’enguany amb el Recital poètic Líquid esglai: desglaç. Hi participaren diferents poetes amb poemes propis i de Marçal, a la llibreria cafè Context.
Enguany les Jornades han estat enfocades principalment des de l’art, pintura, fotografia i vídeo o pel·lícules, sense abandonar la poesia.
El dijous 13, al matí, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres (Universitat de Girona), la directora de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporània (CACC), Maria Josep Balsach, en feu la presentació. A la taula l’acompanyaven Laura Borràs directora de l’Institut de les Lletres Catalanes (ILC) i Montserrat Gatell de l’Institut Català de les Dones (ICD). Laura Borràs, és doctora en filologia romànica i especialista en teoria de la literatura comparada. Ha analitzat el llibre de Marçal La germana, l’estrangera, i en va publicar un article “La germana, l’estrangera: continuïtats i ruptures en Maria-Mercè Marçal” (març 2008). Aleshores considerà que aquest era el text més valent de Marçal. Montserrat Gatell, llicenciada en llengües semítiques i en filologia catalana, es considera no experta en la literatura de Marçal, però manifestà la seva satisfacció de ser present en aquestes V Jornades i volgué destacar l’interès de Maria Mercè Marçal per obrir un espai poètic per a les dones.
Maria-Josep Balsach fou qui inicià el torn de les conferenciants, tot continuant amb la frase ja escrita “amb els temes iconogràfics……..”
N’és un exemple l’obra de Meret Oppenheim de 1960, la qual es presentà a la Exposició de 1990 a Barcelona. Per Marçal va ser un fort impacte, que va dur-la a crear un poema dit “Quartet decasíl·lab amb estrambot”. Diu així:
XY XY XY XY XY
XY XY XY XY XX
XY XY XY XY XY
XY XY XY XY XX
El poema es clou amb el suggeriment de continuar la sèrie encetada i amb el mandat: “És l’esquelet: poseu-hi l’arracada.”. Aquest poema l’autora el va presentar al Festival de Poesia Catalana de 1995. Al llibre Raó del Cos (2000) s’hi ha inclòs, amb paraules de MMM: “El meu poema va…fins al codi genètic…. la petita diferència i les seves grans conseqüències. Voldria que fos art efímer, que es pogués llençar demà passat mateix.”.
El tema de la mort ha il·lustrat mites com “La mort i la Donzella” i les danses de la mort d’època medieval i el Renaixement. També es parlà de la col·laboració de Marçal amb Anna Akhmàtova, i del poema de Marçal “La Dona de Lot” Raó del Cos (II) que Akhmàtova havia recuperat del text bíblic. S’esmentaren i comentaren mots com la matria abolida, l’embaràs de la Madona del Parto, la imatge del qual més aviat sembla una ferida, és un poema que Maria Mercè Marçal dedicà a la seva mare, i els versos “no hi ha, mare una altra naixensa” (Resurrectio, Raó del Cos IV). També hi ressonen pensaments de Maria Zambrano i de Walter Benjamin que s’encimbellà en l’experiència dolorosa.
Mercè Ibarz feu un recorregut per l’avanguarda pictòrica dissident i canalla, presentant un power point.
Marcel Duchamp (1887-1968) el gran avantguardista que defensà allò contemporani i fugaç. El moviment esdevé present en la pintura del segle XX i XXI. L’art dominava. Vida i obra no són destriables, no estan separades, l’artista té una missió de tipus parareligiosa, no per complir sinó per sentir. L’artista ha d’anar a la universitat? Per Duchamp l’artista no necessita formació, la seva creació és fruït de la voluntat. Ibarz diu que li agrada la paraula “crec”, viure és creure. Duchamp el 1910 pinta el bigoti a la Gioconda. A New York (1915 ) es fa retratar per Man Ray i compra un orinal amb el títol La Font.
Mercè Marçal, al principi s’interessà molt per Duchamp. Allò prohibit seria tractat i experimentat, allò sacralitzat com és la maternitat seria desacralitzat des del cos individual i personal.
Remedios Varo (Anglès, la Selva, 1908 – Ciutat de Mèxic 1963) va néixer a Catalunya però no se sap si va parlar català. Va viure una temporada a París i a Barcelona (a la plaça Lesseps). Va ser republicana i en acabar la guerra civil es va exiliar a Mèxic. (Hi ha un problema sobre l’herència entre les dues nebodes). A Mèxic va conèixer Leonora Carrington amb qui va tenir una gran amistat i van treballar molt unides. El 1935 varen crear un Collage d’una adolescent.
Louise Bourgeois (París 1911-New York 2010)i la seva enorme i emblemàtica escultura Maman (1999), dona insecte, la mare teixidora i protectora com ho són les aranyes que es mengen els mosquits. Aquesta maman simbolitza el retorn d’allò reprimit. La MMM no l’hauria vist atès que va morir el 1998, però sí que podria tenir coneixement de l’anterior aranya de Bourgeois que fou de 1996.
Carol Rama (Torí 1918). Aquest passat mes d’octubre 2014 es va inaugurar l’exposició “La passió segons Carol Rama” al MACBA, “Cartografies del desig de Carol Rama” obres d’una dona dissident o resistent a la normalització. Ha estat una artista, actualment de 96 anys, que ha representat, des de l’informalisme i l’abstracció, el cos femení amenaçant i agredit però inevitablement desitjat i desitjós.
Ha estat oblidada per la historiografia tradicional i també per la feminista però, l’exposició, que es mantindrà fins al febrer 2015, permet recuperar una artista imprescindible per conèixer i entendre el surrealisme, el fauvisme, i els moviments d’avantguarda del segle XX.
Yoko Ono (Toquio, 93, ara 81 anys), considerada pionera de l’art conceptual i les performance, exposició al Guggenheim de Bilbao presentada per la mateixa artista.
Valie Export (Linz, Austria, 1940), va inventar el seu nom i cognom, cercava ser ella mateixa, no volia tenir el nom del seu pare ni el del seu marit. Va assabentar-se del feminisme americà (New York) i va començar a expressar, públicament, com els esquemes patriarcals havien determinat la identitat femenina, i es va lliurar a l’art feminista va trencar la idea de la dona com a objecte passiu, qüestionant l’exhibicionisme, i també la violència i el sexe.
Més dones creant performanç en l’avanguarda del s. XX: Anna Mendieta (Havana, Cuba1948-1985) Àngels Ribé (Barcelona, Catalunya 1943), Eulàlia Grau (Terrassa, Catalunya, 1946), Francesca Woodman (Denver, Colorado 1958 – New York 1981), Sophie Calle (París, França 1953)
Mercè Ibarz tancà la seva extensa presentació de les dones artistes avanguardistes tornant a la Maria Mercè Marçal, dient que la seva poesia és salvatge i afegeix que, al seu parer Marçal no hauria tingut gaire contacte amb l’art, opinió de la qual aquesta cronista discrepa.
Joana Masó, era la primera vegada que participava en unes Jornades Marçalianes, havia llegit la novel·la La Passió segons Renée Vivien i Sota el signe del Drac.
Masó diu que s’enmirallaria en Moyra Davey (Toronto, Canada, 1958) que treballa en fotografia, vídeo i escriptura. És membre de la Facultat de Fotografia del Bard College Internacional. Davey sovint explora els objectes quotidians, familiars que són menystinguts per la mirada. En aquest context Davey treballa per singularitzar, destacar l’element per obtenir un efecte mediàtic, i té l’habilitat de retardar i moderar les coses tot focalitzant el procés i el canvi.
Júlia Kristeva (Silven, Bulgària, 1941 ara 73 anys) filòsofa i psicoanalista feminista que va trobar en el filòsof Mikhail Bakhtin (Oryol, Russia 1920- Moscú,1975) afinitats intel·lectuals amb tendències tals com la literatura, l’estructuralisme i la semiòtica. La psicologia i el feminisme, interessada per la vida quotidiana i el amor. Construcció d’un text heterodox i intertextual.
La ponent feu esment a Caterina Riba, Doctora en literatura per la Universitat de Vic, que va participar en les III Jornades Marçalianes amb un text sobre la novel·la de Maria Mercè Marçal, amb una escriptura permeable.
Alguns poetes, només és podien convertir en escriptors matant els seus pares culturals. Harold Bloom, la batalla per la singularitat, era una història d’antagonismes, ell mateix explicava que Milton en el seu poema del Paradís Perdut deia que el pare “ens abandona en terra desconeguda”. Els homes, un cop reconeguts com a escriptors, després ja no llegeixen els llibres dels altres.
Aquestes són les angoixes i èxits dels homes i també de les dones poetes. L’escola del ressentiment no pot acceptar la individualitat, són autors i autores que maten els individus.
En canvi, la ginocrítica de Marçal proposa una escola de la mediació contra l’escola de l’estranyesa, sense terra coneguda. Marçal va obrir un espai d’empatia per a les dones poetes i apostà per una política menor, una escriptura menor…, fets que s’adiuen amb l’atenta mirada cap als petits detalls i les petites coses de la seva vida quotidiana.
Pel que fa a la novel·la, hi ha una genealogia invisible, es construeix una trama en part contradictòria. El relat acaba sent una mena de trencaclosques, doble escriptura, es pot fer una lectura però mai no sabem del cert qui ens parla, ni quan comença la ficció. No sabem quins personatges són reals i quins s’amaguen darrera els personatges. La imbricada forma de la novel·la transmet una il·legibilitat.
La pregunta que posa Moyra Davey és Què llegir? el dilema de la seva vida fou “el problema de la lectura”. Si Marçal s’interessà en la vida de Renée Vivien, Moyra Davey s’interessà en Mary Wollstonecraft (Londres, 1759-1797) i en les seves filles. Casada amb Gilbert Imlay, Mary W. parí una filla Fanny i en separar-se de Imlay tingué relació amb el filòsof William Godwin amb qui va tenir una segona filla, Mary (Shelley), la tercera era Clair Clairmont, germana política o germanastra de Fanny i Mary (Mary Jane Vial Clairmont casada el 1801 amb William Godwin). Aquestes germanes es van dir “Les deeses”. Moyra Davey prem les tres germanes de 200 anys enrere com a model mític de la seva pròpia família arran de la coincidència dels noms propis, la seves dues germanes Clara i Fanny. Moyra Davey va fer una pel·lícula de 61 minuts el 2011 amb el títol “Les Godesses”. És un videoassaig que entreteixeis episodis de la pel·lícula amb les filles de Mary Wollstonecraft. Semblances casuals però amb la diferència que les germanes de Moyra Davey prenien drogues. La lectura, etern problema per a ella, associada a l’escriptura és una tasca massa solitària, diu de si mateixa que es posa pals a les rodes, el guió és a les beceroles.
Imma Merino tancà les intervencions del matí. Prenguè com a referència per a la seva ponència l’entrevista que la Llibreria 22 va fer a Maria Mercè Marçal el 1984. Va cercar-ho a l’hemeroteca, on va trobar només la primera pàgina, s’exposaven punts de vista sobre Renée Vivien, alguns la mostraven com un personatge fosc, tendències destructives, narradora amb mirada estràbica. Marçal deia que el més remarcable de Renée Vivien queda fora, s’escapa, és un trencaclosques en el qual sempre manca alguna peça, la més important. El resultat és doncs la incompletud. Hi ha una pel·lícula d’Agnès Vardà de 1985 amb el títol “Vagabond” (en català Sense Sostre ni Llei) on es diu que una noia adolescent és morta, s’explica el que havia passat però no arriben a saber-ho tot, queda ocult el sentit més fonamental del fet.
En el cas de MMM sembla que tothom li va sentir dir paraules pòstumes quan tenia la gola malalta i no podia parlar. Marçal, a la Monodia final de la novel·la va reescriure “Si algú parla de mi, sens dubte mentirà”. El relat doncs dels seus missatges poden ser ficció, mentida o imaginació, tot és acceptable. També a la pel·lícula La Nit (1961) d’Antonioni on els protagonistes, Jean Moreau i Mastroianni, viuen una crisi amorosa, també hi ha una recerca d’una pèrdua. Tornant a la novel·la de Marçal, trobem un personatge dit Amadée que coneix a Pauline, la imatge que ella transmetia a Amadée era més gran que la real, era una il·lusió, una ficció com els germans Lumier que havien reproduït la vida. Com va dir Gorky després de veure una projecció a Russia el 1896 “no és la vida sinó la seva ombra”. Tots aquests amors han existit en la creació cinematogràfica. La reproducció de l’esbós d’un esbós: Renée Vivien havia dit “l’encís dels esbossos m’atreu”.
La sessió de la tarda s’obrí amb una taula rodona formada per Maria-Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona), Júlia Bel (poeta i artista visual), Ester Xargay (poeta i directora del vídeo MMM entre artistes) i Anna Bayó (Universitat de Girona):
Júlia Bel, va fer una recerca del elements vegetals que Marçal esmenta en els seus poemes, van ser molts, fins al punt que sorgí la idea de fer una exposició o “instal·lació artística”, era un herbari en tres dimensions: el bosc, el jardí i l’hort. La iconografia (fotografies) era d’una gran riquesa visual i de referències botàniques. La fotografia havia de mostrar la llum dels enamorats, llenguatge i natura com en el vers “el soroll de l’herba que creix”. Alfabet vegetal, delit per les violetes, a la Monòdia final: “les violetes de la posta…arbres violeta” i al darrer paràgraf “El meu paradís és un prat dolc de violetes…”. Júlia Bel posa un exemple de versos vegetals:
Si volies les mores,
les mores dels meus ulls,
esgarria’t pels calls
a boqueta de juny.
Esgaria’t pels calls,
sota aixella un cofí,
si volies les mores
a boqueta de nit.
Anna Bayó parla de Francesca Goodman (Denver, 1958- New York 1981), filla de pares artistes plàstics. Francesca Goodman veia l’art com una manera de viure i de pensar alhora. Des de l’adolescència comença a fer fotografies en blanc i negre i experimentant amb la llum. El seu interès es va centrar en la corporalitat de la dona. Com a estudiant de fotografia, va tenir l’oportunitat de fer una estada a Roma on es va vincular al surrealisme i el futurisme. Va dissenyar un llibre per a posar-hi les fotografies, i es va esforçar per exposar-les a les galeries, ho feia a través de llibres, creia que era el mitjà més idoni però no va reeixir. Regalava els seus autoretrats a la gent. La frustració intel·lectual i la ruptura sentimental la va dur a una depressió. Es va suicidar als 23 anys, havia publicat un llibre amb el títol: Algunes geometries interiors desordenades (1981).
A Sota el signe del Drac, Marçal analitza la corporalitat, també ho fa Goodman, ambdues empren el mirall que no sempre ens retorna la imatge que esperem. S’analitza el buit, el “desnèixer”, el perdre’s per trobar-se o, a la inversa, trobar-se per perdre’s. La corporalitat invisible o l’individu eteri de Goodman fa que esdevinguin identitats calidoscòpiques, les dues artistes extrapolen la corporalitat fins esdevenir estàtues com les cariàtides.
Ester Xargay parla dels artistes plàstics amb qui Marçal es va relacionar: Joan Brossa (pintor, poeta i dramaturg), Xavier Bru de Sala (filòleg i escriptor), Maria Girona Benet (pintora, gravadora i activista cultural), Perejaume Borrell (pintor i poeta), Rafols-Casamada (pintor i poeta), Toni Vidal (fotògraf menorquí), Antoni Tàpies (pintor, escultor i teòric de l’art), Joan Pere Viladecans pintor, gravador i escriptor). Perejaume Borrel Guinart (pintor i poeta) comenta que va conèixer la Mercè Marçal a Mallorca, arran de l’exposició del 1977 i des d’aleshores van continuar en contacte. I el 2004, Fina Birulés i Josefa Contijoc, van demanar un vídeo on hi havia el poema que la Maria Mercè Marçal havia dedicat a Pepa Llopis el 1979 “Velles corrandes per a la Pepa” poema al qual, més tard, Mercè Capdevila, havia posat música. La cronista vol destacar l’amistat i simpatia mútua que hi havia entre la Maria-Mercè Marçal i la Pepa Llopis, dona forta i pràctica, que es va dedicar a fer possible l’obra de Brossa.
El relat de la taula rodona fou molt interessant com també ho foren les presentacions de les novetats editorials marçalianes de Caterina Riba, Annie Bats, Fina Llorca i Heura Marçal. I la “Lectura” de Perejaume i Paquita Garcia.
Les Jornades Marçalianes 2014, es varen cloure amb el concert de Big Mama Montse, amb poemes de Maria Mercè Marçal i Felícia Fuster als quals va posar-hi música la mateixa compositora i intèrpret. Per acabar es va projectar la pel·lícula Ferida arrel. Maria Mercè Marçal, que varen presentar Imma Merino i Marta Vergonyós al cinema Truffaut de Girona.
*Una mostra dels poemes que vàrem escoltar:
Bon dia, tristesa, Maria Mercè Marçal
vesteix-te de satí!
pinta’t al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s’atansa l’hora!
carnestoltes du llàgrimes
de colors a la galta.
—————————————–
I quan darrera el temps Felícia Fuster
sens obre el record
dins del llibre antic
que ens llegeix el cor
no sabem si anem
no sabem si anem
ni si hem de tornar
quan darrera els mots
no sabem que hi ha
i quan darrera els mots
vivim de punyals
se’ns giren els peus
i ens tornem de sal
no sabem si anem
no sabem si anem
ni si hem de tornar
quan darrera el vent
no sabem que hi ha
i quan darrera el vent
naufraga el demà
quan darrera el front
tot és huracà
no sabem si anem
no sabem si anem
ni si hem de tornar
quan darrera el llamp
no sabem què hi ha
i quan darrera el llamp
el toc d’una mà
ens calma la pell
del cel tatuat
no sabem si anem
no sabem si anem
ni si hem de tornar
quan darrera el fum
no sabem què hi ha
i quan darrera el fum
hi ha l’alba d’un far
i un xiscle d’amor
i el foc que ens refà
no sabem si anem
no sabem si anem
ni si hem de tornar
quan darrera el temps
no sabem què hi ha
