La Catalunya independent que se’ns proposa com a lliure només ho serà si esdevé un país que tingui com a principals signes de la seva identitat com a poble el reconeixement absolut dels drets de les dones i la creació de les condicions per exercir-los
OPINIÓ
No puc amagar ni dissimular la il·lusió i la pujada d’adrenalina que sento davant els esdeveniments dels darrers mesos. A les tertúlies familiars, a les trobades habituals amb amigues i amics i per descomptat, amb les companyes de Ca la Dona, les converses i debats són apassionats i apassionants. Ara però, vull parlar d’algunes qüestions que com a feminista i independentista, m’assalten quan veig, sento i escolto els discursos oficials en relació a les dones, ja vinguin de la dreta o de l’esquerra.
En primer lloc, fa dècades, segles podem dir, que les dones (que son més de la meitat de la població i no un col·lectiu), ens pronunciem, vindiquem i reivindiquem, proposem, exigim, demanem, denunciem,… i els resultats fins ara aconseguits fan dir a Nacions Unides que es necessitaran més de quatre segles (!!!) per a arribar a un ple assoliment dels nostres drets.
També és cert que les dones hem estat protagonistes actives i han portat la iniciativa en diversos moviments revolucionaris que han significat canvis valuosos per al progrés i la justícia social. Tanmateix, això no ha comportat un major apoderament de les dones en el context mundial.
Des d’aquesta perspectiva reflexiono, i comparteixo amb altres dones feministes, dubtes, malestars i sentiments davant l’experiència social i política col·lectiva actual que està representant una autèntica batzegada emocional. La Catalunya independent que se’ns proposa com a lliure només ho serà si esdevé un país que tingui com a principals signes de la seva identitat com a poble el reconeixement absolut dels drets de les dones i la creació de les condicions per exercir-los. Una nació de la que les feministes puguem sentir i dir que és la nostra perquè ens reconeix com a subjectes polítics. Per això cal que els poders públics i les forces polítiques que els gestionen facin una aposta real, i no discursiva, per posar la vida de les persones i la seva cura al centre de l’agenda política. Una nació que faci una aposta decidida per l’absoluta eradicació de les desigualtats socials i tot tipus de discriminació, una nació democràtica perquè escolta i dóna autoritat a totes les veus de les seves ciutadanes i ciutadans. Per descomptat, ha de ser també un país que s’identifiqui amb una convivència pacífica en el seu territori i amb la resta del món sense deixar de banda la cura i protecció dels recursos naturals com a patrimoni insubstituïble de la nostra comunitat.
Tot el que veig i escolto, en el panorama electoral, i sobretot el que fan, no em fa sentir que aquestes premisses per al meu país que vull lliure i independent estiguin dins les seves prioritats. Votaré, sí; però des de la convicció de que no em representen ni em representaran. Continuaré tenint dipositada la meva esperança i la meva il·lusió en les dones, on la tinc des de fa dècades, amb la seguretat i la confiança que serem nosaltres, amb la nostra constància i la nostra força, amb la nostra experiència i els nostres sabers posats en relació, les que continuarem treballant per aconseguir la Catalunya independent que desitjo: democràtica, justa, feminista, pacífica i ecologista.
