S’apropa la celebració dels 50 anys de les “Primeres Jornades Catalanes de la Dona” que tingueren lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona l´última setmana de maig de 1976. Per sort, s’està parlant molt del que va representar aquesta nombrosa trobada de dones que va ser el primer acte popular massiu després de la mort del dictador. És de justícia fer un càlid reconeixement a les dones que van organitzar l’esdeveniment i a les que hi assistiren amb ganes i entusiasme per a canviar la situació dramàticament injusta de les dones que havien viscut sota la dictadura i el nacionalcatolicisme del règim franquista. Fa il·lusió repassar les conclusions de les Jornades del 76 perquè es veuen totes les reivindicacions i conseqüentment les propostes de canvis que se’n derivaven. Aquesta tasca de recuperació històrica estaria en la línia del que vaig sentir dir a la filòsofa Fina Birulés que a vegades cal fer un salt enrere per poder avançar. També hi ha un aforisme xinès que diu que, si no tens clar on vas, potser que miris enrere per saber d’on vens.
Així, amb aquesta voluntat d’aprendre del passat i d’obrir portes al futur, s’han plantejat enguany per als dies 12, 13 i 14 de juny les jornades “Feminismes en revolta”, organitzades per la Xarxa Feminista amb col·laboració de Ca la Dona, que tindran lloc al recinte de la Fabra i Coats. És una responsabilitat col·lectiva dels feminismes fer un record no nostàlgic dels 50 anys passats i valorar quina és la situació actual quant als reptes assolits i al que encara falta per a poder fer propostes de futur que siguin tant importants i engrescadores com ho foren les de l’any 1976. La participació està assegurada amb més de 175 organitzacions que palesen la diversitat i pluralitat dels feminismes d’avui en dia. Sobre les temàtiques s’ha optat per agrupar-les sota eslògans feministes significatius com “La nit és nostra , cap agressió sense resposta”, “Si nosaltres parem, el món s’atura”, “Aules feministes per a uns futurs lliures”, “Ni les primeres, ni les úniques, ni les últimes”, “Nosaltres no tenim por, nosaltres som”, “Els nostres cossos, les nostres decisions”, “Ni guerres que ens destrueixin, ni pau que ens oprimeixi”, ”Juntes i organitzades som més fortes”.
Les dones que estàvem al paranimf l’any 1976 ja sabíem que moltes coses que demanàvem eren utòpiques i que no les veuríem, però pensàvem que les nostres filles i/o nétes potser sí. Ara ja tenim les nétes entre nosaltres i és el moment d’establir un ferm diàleg intergeneracional per veure realment el que s’ha aconseguit, per què hi ha coses que no s’han assolit i si encara formen part de les reivindicacions o ja cal establir altres necessitats i prioritats per al futur de les dones. I en el cas de les dones grans, de les feministes velles, sí que han aparegut uns grans interrogants desprès d’haver fet camí com a feministes aquests cinquanta anys: com vivim l’envelliment actiu les feministes? Quins recursos o eines penses que t’ha donat i dona el feminisme per a encarar aquesta etapa de la vida? Ja es veu que aquestes qüestions eren “impensables” l’any 1976 quan érem joves .
Altres coses que hem après pel camí és que el treball domèstic té unes dimensions que ens porten més enllà de les mestresses de cases dels anys setanta i que ara cal parlar del treball de cura i de pobresa de temps i encara anem més enllà quan pensem en les treballadores de la llar.
Un altre exemple podria ser la coeducació que era una reivindicació clara fa cinquanta anys quan veníem de les escoles segregades de nenes i nens a part i que hem anat veient que no n’hi ha prou posant l’alumnat junt, que les escoles mixtes no són coeducatives si el llenguatge i els continguts són androcèntrics i hi manca una formació afectivasexual o sexual integral (com es diu ara seguint la normativa internacional). La diversitat personal i social d’ara fa que sigui vigent demanar “un ensenyament obligatori, públic, laic, gratuït, antiautoritari i no discriminatori contra la dona” afegint-hi “català i inclusiu”.
Té, per desgràcia, un gran protagonisme en els feminismes actuals els plantejaments antimilitaristes i pacifistes, cosa que fa cinquanta anys quedava molt invisibilitzada perquè encara estàvem en situació de Guerra Freda. També l’antiracisme i l’anticolonialisme han passat a ocupar un lloc preeminent a l’agenda feminista.
Justament l’antipatriarcat, l’antifeixisme, l’anticapitalisme, l’antiracisme, l’anticapacitisme , l’anticolonialisme són alguns dels elements definitoris dels feminismes actuals. Per una altra banda, és molt d’agrair que les companyes que van redactar les conclusions de les Jornades del 1976 deixessin oberta la definició de feminisme quan diuen: Això són les conclusions provisionals i no volem partir d’una definició de feminisme, perquè volem treballar per arribar a unes conclusions definitives.
Així quedava obert el camí que hem anat seguint i que esperem continuar, malgrat que sembla que s’apropen temps difícils i reaccionaris. Ara és quan cal no oblidar les paraules de Simone de Beauvoir, la mare de totes nosaltres: No creguis que les dones ho tenim guanyat per sempre. No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones es tornin a posar en qüestió. Aquests drets no s’aconsegueixen mai del tot. Haureu de romandre vigilants tota la vida.
Les feministes vigilants i “en revolta” ens trobarem el 12,13 i 14 de juny a la Fabra i Coats.
