OPINIÓ
Ningú posa ja en dubte les raons que tenim les dones per commemorar el 8 de març amb actes reivindicatius i de lluita, amb una Vaga Feminista en portes que apunta que ens farem visibles com aquell qui diu “urbi et orbe”.
Ara bé, és que les nostres reivindicacions són tan sols cosa d’un dia, o fins i tot d’una setmana?. Té fonament la afirmació que fan moltes persones que, quan es commemora algun altre dia per més causes, afirmen que no hi hauria d’haver un dia especial perquè ja no caldria?.
Raons encara vigents
Doncs no, no tenen fonament. Perquè sí, sí que cal un dia per commemorar cada cosa que estigui establerta, i més per nosaltres, per la causa que defensem les dones. Les raons?, doncs en principi per una raó quantitativa (que és la que preval en aquesta societat), perquè som més del 50 % de la població. Però hi ha moltes altres raons de naturalesa més aviat qualitativa, més pròpia de com les dones concebem la societat i la mateixa vida: perquè les dones som les que aportem la vida, no sols perquè en som portadores en la fase de reproducció biològica sinó perquè som les que, de forma ancestral, tenim cura de les tasques de reproducció de la vida mateixa, no sols amb les persones que tenim al voltant sinó també al nostre entorn.
La saviesa de vida
Perquè quan es tracta de la vida humana el bagatge de les dones ve de lluny, com una saviesa ancestral que ens permet entendre les persones que ens envolten ja des del balboteig dels nadons, passant per allò que preocupa als infants en la descoberta dels seus perquè, per les inquietuds dels nostres joves i les seves incerteses, pels encisos i desencisos de l’amor i el desamor a mesura que entren a formar part del món dels adults, de l’aposta per formar família pròpia amb la maduresa interior que s’assoleix a partir de l’experiència vital, o també o les incomprensions i solitud de les persones més grans, perquè certament és incomprensible que al final dels seus dies no rebin atenció, comprensió i reconeixement.
Respectuoses amb el medi ambient
Les dones sempre hem estat lligades a la natura, i no parlo ja de la realitat de les dones que formen part del món no industrialitzat, particularment les dones camperoles i ramaderes d’Àfrica o Llatinoamèrica, tampoc les dones que es dediquen al camp dintre dels països que conformem la Unió Europea, sinó també totes les dones -diem-ne- d’aquí. A l’hora de preparar l’alimentació de les i dels nostres sempre tenim present els millors productes possibles, per la seva salubritat i -cada vegada més- per la gradual consciència de la necessària sostenibilitat del planeta, també en el reciclatge. A banda, qui no té una planteta interior o, si té alguna sortida, dona vida a plantes i flors en jardins o terrasses?. Sempre tenim en compte la mateixa natura i procurem tenir-ne cura de prop.
Cura també en salut
És que ens importa la salut de les i dels nostres i sabem, des de sempre, que la natura ofereix aquells remeis adients per afrontar refredats o indisposicions lleus, també per aquelles cures més delicades de les malalties que sobrevenen als nostres. Ho hem vingut fent des de fa anys…
La tecnologia al nostre servei?
La forma en què el capitalisme i el consumisme ha entrat a les nostres vides ha canviat també les nostres costums. És una avantatge, certament, que l’evolució tecnològica permeti que tinguem rentadores i tota mena d’electrodomèstics que ens fan la vida més fàcil, sí, però no per això ha de deixar de ser més compartida, no ho oblidem.
Avantatges a mitges
Caldria preguntar-nos, no obstant, si el temps que guanyem amb aquestes avantatges l’aprofitem per nosaltres mateixes o l’ocupem en d’altres obligacions. Perquè mica en mica hem anat prenent consciència de les diferències que ens presenta aquesta societat patriarcal, com xoca frontalment amb el sentit de justícia que generalment tenim les dones, i com ens rebel·la cada fet que afecta no sols als nostres sinó també a les dones en general i al conjunt de la societat.
Una tasca de dones?
El nostre és un lliurament desinteressat, sí, perquè la nostra aportació al treball de reproducció de la vida no és ni retribuït ni reconegut, és com una càrrega que se’ns ha adjudicat i que depèn -exclussivament- de nosaltres des de sempre.
Doncs no, no és de rebut que les tasques de reproducció de la vida que es donen en el marc de cada llar no estiguin repartides en funció de les capacitats que cadascú hi pugui aportar. Ja des de la infantesa, nens i nenes han de poder assumir allò que poden fer per educar la seva autonomia i compromís amb el col·lectiu on viu i conviu. Favors d’unes i d’uns i altres a la resta i/o distribució de les tasques segons afinitats, sempre; però obligacions de les dones, pel fet de ser-ho, assumint rols i responsabilitats d’ altres perquè ens toca: mai.
Ni reconeixement, ni gràcies
Per això fa anys les feministes diem que “cada dia és 8 de març”, perquè és cada dia que fem anar el món, i per un dia volem parar-lo perquè la nostra absència es noti i que, en aquest buit, hi deixem la nostra fonda petjada, la del pas de vida que hi deixem un dia rere l’altre, i no tan sols un cop l’any. No ens neguem a treballar per la vida, ens neguem a què se’ns consideri una obligació d’aportació gratuïta i- a sobre- que no se’ns reconegui socialment ni per donar-nos les gràcies.
