Vam anar a sopar, fa uns dies, al bar més famós de Ventimiglia, una petita ciutat a la frontera entre Itàlia i França. Per a moltes persones, un bar mala fama, ja que té entre la seva clientela a dones i homes migrants africans. És el bar Hòbbit, gestionat per la ex-migrant italiana Delia Buonomo, que ens rep.
Cal fer una premisa. Tot va començar el 2015, quan la ciutat de Ventimiglia, una estreta faixa de terra abans dels pendents dels Alps Maritims, va ser esvalotada per la decisió de França de tancar la seva frontera amb Itàlia, després dels atemptats. El tractat de Schengen i la fraternité se’n van anar a fer punyetes. Centenars de dones i homes africans que anaven a passar a França, amb la intenció de reunir-se amb parents o amistats al nord d’Europa, amb dret a demanar asil, es van quedar atrapats a la ciutat.
Molts van ocupar esculls, coves a la vora del riu, on els ratolins podien fins i tot menjar-los les orelles. Els 23.000 habitants de Ventimiglia es van dividir: d’una banda turistes, hotels, pares de família preocupats per la degradació de l’espai urbà, i el perill representat per “tants homes negres a la nit negra …”, de l’altra el presidi voluntari dels joves “NO BORDERS” que van enginyar per organitzar un campament temporal, amb assistència legal i biblioteca. Però un any després, el 30 de juny del 2016, la policia el va desallotjar brutalment. L’alcalde Enrico Loculano va prohibir dona’ls-hi menjar i beure al carrer, el ministre d’Afers Interiors Angelino Alfano va dir que les persones migrants no tenien dret a decidir on anar. Van ser transportades en busos cap al sud d’Itàlia, on hi ha escasses possibilitats d’inserció. Per això les que han evitat les deportacions tracten d’arribar a França pagant uns pastors que les gu{in a través de rutes perilloses com el Pas de la Mort (una drecera des de Grimaldi a Mentó usada anteriorment també per l’exili republicà de l’estat espanyol, persones jueves, etcètera), o per les muntanyes més altes de Bardonecchia, on són caçades amb gossos i perseguides amb helicòpters pels francesos. N’hi ha que, en aquestes rutes clandestines, cauen dels viaductes de l’autopista de les Flors, o són envestides per camions, o per trens si s’aventuren de nit a les vies del ferrocarril. Aquest anys ja hi ha hagut 47 morts.
El rerefons
“Un dia”, ens explica Delia, “vaig veure una mare africana amb el seu nadó ajaguda a la vorera a terra davant el meu bar, exhausta. Li vaig dir: “Pots entrar, no et preocupis per pagar, vols beure o menjar alguna cosa?” Des d’aquest dia van arribar altres dones, i els donava la benvinguda. Arribaven en ple hivern amb xancletes, es quedaven sense diners per pagar als pastors, i els esperaven sota la pluja. Moltes estaven embarassades, a causa de les violacions sofertes a Líbia. Puc distingir qui diu mentides i qui pateix realment. Puc veure-ho en els seus ulls. Així que recollia de vegades cotxets perquè no haguessin de carregar els nens a la seva esquena, alguna roba d’abrigar, joguines per als nens. Me les vaig arreglar per salvar tres noies de la trata, un me la van portar quan havia estat apallissada perquè no volia prostituir-se, i tampoc anar a Emergències per por a l’expulsió. Vam moure cel i terra fins a dona’ls-hi una oportunitat millor en la seva vida.
Desafortunadament, la gent no té idea de quanta història, quant dolor hi ha darrere d’aquestes persones. La policia francesa colpeja a homes i dones per igual, detenint irregularment fins i tot a menors. Abans que s’arrisquin al Pas de la Mort, sobretot si són dones, els dono uns entrepans, i els dic que si poden cridar-me quan estiguin fora de perill, estaré contenta. El somriure dels nens i nenes als quals els dono un retolador o una joguina és una cosa extraordinària, són feliços amb res. Però des d’aleshores els meus clients habituals, que treballen al consolat francès o una escola propera, s’han esfumat. Vaig rebre escopitades a la cara. “Puta, vas amb aquests negres, ah?”, Em van escriure a la botiga. I tinc revisions interminables de la policia financera al bar, fins a dues vegades per setmana. Per descomptat, després d’aquesta persecució, el meu bar s’ha convertit en un punt de referència per a les associacions de solidaritat, i també periodistes internacionals. Però al final de l’any, si no hi ha miracles, hauré de tancar, doncs pago una renda alta, i si no tinc suficient clientela els comptes no quadren. La veritat, em sento cansada i amargada per aquesta persecució. Jo també sóc filla d’immigrants de Calàbria que es van mudar a Austràlia, on vaig créixer, i quan vaig arribar aquí, fa 33 anys, em va costar adaptar-me i ser acceptada. No obstant això, Ventimiglia és una ciutat d’immigració. Recordo quan en els anys ’80 arribaven els marroquins en automòbil, des del port de Gènova, alguns fins i tot amb la banyera al portaequipatge, després, en els anys ’90 i 2000, la gent de l’Est Europa. En els anys ’80 -’90 canviàvem cotxe cada tres anys, teníem un mes de vacances a l’any, ara mantenim el cotxe fins que peta, i una setmana de vacances és molt. El deteriorament de les condicions de vida segons els polítics més cridaners es deu als i les migrants africans que “vénen a allotjar-se en hotels a les nostres costes” i “ens treuen la feina”. En realitat, a l’inici també la gent provinent de l’Est dormia sota dels ponts, però ara es torna útil en la cura de la tercera edat, en la feina agrícola, o en la construcció, i ningú es queixa, al contrari, però “els negres no!” Pensem-hi: no serem racistes? “Delia ens saluda oferint-nos un excel·lent licor de pistatxo, i un somriure cansat. No pot, no ha d’acabar així. Ens n’anem amb el cor estret.
Mentrestant, a la Biblioteca Comunal de Ventimiglia (i segurament en milers d’altres llocs al món) bullen les idees, i les iniciatives de jóves i adults que s’enfronten seriosament el tema de les migracions, sense solucions fàcils ni tancar-se en “sobiranismes” claustrofòbics. D’antuvi, a Itàlia, després que el govern de Matteo Salvini va caure (miraculosament) per autogol, ens queda l’enorme treball de netejar l’aire enverinat per una allau de fake news i missatges d’odi, amb què s’ha alimentat el racisme, i tornar a defensar la idea que tots les persones humanes tenim els mateixos drets.
