El testimoni d’una dona migrant a Itàlia.
“El 1988 vaig anar amb el meu grup ucraïnès de balls folclorics a Grècia, per a una trobada internacional de danses. No podíem imaginar, a Ucraïna o a Grècia, que els nostres països haurien de viure, trenta anys desprès, moments tan durs”.
Anna Paroviak, 42 anys, ucraïnesa, parla amb una expressió orgullosa, gairebé dura en els seus ulls blaus, les mans enrogides pels detergents, quan comença a explicar com la seva història personal, amb la h minúscula, s’ha barrejat amb la Història gran, la de H majúscula, de revolucions, caigudes d’imperis, fam i resurreccions, en el paìs que, sent el cor geogràfic d’Europa, s’ha trobat a la cruïlla dels interessos oposats econòmics, culturals i religiosos de les grans potències. Un país gran com dues vegades Itàlia, i amb només 52 milions d’habitants, amb immenses planes tan fèrtils que Hitler feia amuntegar les terres que podien cabre en els trens per emportar-se-les a Alemanya.
Anna Paroviak és una de les milers de dones titulades que s’han mogut en autobus des d’un dels països de l’Est europeu, adaptant-se a recollir pomes, rentar latrines o, (amb sort) , tenir cura d’ancians o mainada en els “rics” països l’Oest Europa, havent d’oblidar-se dels seus títols d’abogacia o medecina, pràcticament no reconeguts a l’Oest. Però no sempre van ser pobres.
“Vaig ser molt feliç de nena”, explica. “Vaig créixer en un kolkoz d’un poble proper a la frontera amb Polònia, pasturant vaques, i rient amb els meus germans. Ells tenien 12 anys més que jo, i teniem les nostres tasques domèstiques per fer, independentment de si érem homes o dones: la cuina, els animals, la bugada. Si algú no complia com calia, podies sentir els crits de la meva mamà des de la casa dels veïns. A mi em tocava pasturar les vaques ja que era la més petita, i m’encantaven els animals. El kolkoz era una gran extensió de terres col·lectives, on es treballava cobrants en diners o en espècies, i a banda d’això, cada família tenia la seva parcel·la, el seu hort i els seus animals. Nois i noies, haviem d’estudiar per a un treball intel·lectual o manual, preparant-nos per ser útils a la societat. No érem rics però no ens faltava res, des dels aliments, els estudis, les revisions dentals anuals, de les quals m’escapolia, i molt d’esport. Vaig estudiar història i dret a la universitat, i el meu propòsit era esdevenir una dirigent escolar.
En els llibres d’història vaig llegir que a Ucraïna, integrada a Rússia el 1922, hi va haver una gran carestia el 1932, que va provocar la mort d’una gernió de persones. El que no explicaven els llibres va ser que, al contrari, hi havia aliments suficients per a tothom, però Stalin els va retirar per doblegar el poble ucraïnès contrari a la col·lectivització de les terres. Així, van morir de fam deu (dic: DEU) milions de persones, un dia rere l’altre, una família després d’una altra. Una dona supervivent a aquests tristos anys, ens va explicar que anant a visitar una família amiga on un nen havia mort de fam, va veure com al dia següent estaven cuinant les seves restes per tractar que sobrevisquessin la resta de fills. Altres 6 milions de persones van morir durant la segona guerra mundial, quan els ucraïnesos van combatre en part al costat de l’Armada Roja, i altres al costat de la Wermacht d’Hitler.
El 1937 la col·lectivització havia arribat també al meu poble, a la frontera amb Polònia. El pare de la meva mamà, provinent de la noblesa polonesa, no va voler lliurar les seves terres gratuïtament al govern rus i va ser afusellat. La meva mamà va créixer sense pares, adoptada per una veïna, i va aprendre a defensar-se i organitzar la família com si fos una caserna. No teniem carantonyes ni tendresa, però l’ estimàvem i respectàvem. La meva mamà em deia sempre: “Que cap home et pegui filla. Si li ho deixes fer un cop estàs perduda, sempre ho farà” . I, per orgull , no volia que acceptéssim per regal ni un caramel.
L’únic que em va molestar en la meva joventut va ser la por obsessiva que ens ficaven a dins les autoritats contra els Estats Units, que, segons ens deien, d’un moment a l’altre podia pressionar el botó de les bombes atòmiques i en pocs segons pulveritzar-nos. Per això calia armar-se, construint bombes rere bombes. I tu em dius que en aquests mateixos anys, els vuitanta, en aquesta mateixa bellíssima plaça on estem conversant, les associacions pacifistes del Veneto es manifestaven contra les armes nuclears, cremant simbòlicament coets de paper cartró, i dansant al voltant del foc. Aquesta paranoia de la possible guerra atòmica entre l’Est i l’Oest, la Guerra Freda, va ser l’únic que va enterbolir els meus somnis en la joventut. A vegades tenia malsons. Arribaria viva al matí? Però, per sort, mai vam veure al cel el maleït bolet atòmic. Més aviat, l’abril del 1986, un espantós desastre a la central nuclear de Txernobyl va escampar en l’aire tanta radioactivitat com 500 bombes d’Hiroshima. Hi va haver 31 morts i milers de malalts.
Cada matí, malgrat tot, el sol seguia eixint. Em vaig bolcar doncs, amb tota la meva energia a la carrera de professora. Haviem d’investigar les millors metodologies per fer avançar nens i nenes de diferents talents. De vegades em passava nits estudiant. Volia arribar a ser una bona dirigent didàctica. Em vaig casar amb un noi atractiu, que estudiava ciències, però a diferència de mi, no tenia l’empenta suficient per superar dificultats, i per això vaig haver de carregar-lo literalment al meu damunt, també físicament, quan va començar a beure. I ja teníem una nena.
Tot d’una, el 1989 va arribar la caiguda del Mur de Berlin i en els anys següents la Unió Soviètica es va desintegrar. Ucraïna va obtenir la independència el 1991. Seriem més feliços i lliures? ens preguntarem. No va ser així, en absolut. Amb la caiguda del Mur es va ensorrar també l’economia. Calia canviar tot el sistema econòmic, privatitzant de nou les terres, les fàbriques. No va ser fàcil. Els nostres productes, gra, lli, acer, entre d’altres, van ser venuts com sempre, però els capitals, potser, van ser reinvertits en altres llocs: els magatzems es van quedar buits, la producció va caure, mentre els preus pujaven i pujaven. Hi va haver una inflació de més del 10.000 %. Es pagava un kg de formatge a 7 euros (al canvi) mentre guanyaves uns 50 euro mensuals, significava gana. Què fer, doncs? Enginy amb mil estratègies. Qui produïa llet podia intercanviar-lo per oli, o per pa, però qui no tenia productes va haver d’aprendre a apreciar rebre coimas per integrar als seus escassíssims sous: els mestres les demanaven als pares, però alhora havia de pagar alguna cosa al director de l’escola, i aquest als dirigents escolars superiors, en una cadena sense fi. Es va muntar llavors tot un sistema corrupte, perdent de vista el bé comú, ja que es tractava només de sobreviure. Mentrestant, unes poques famílies es van enriquir de manera descomunal, amb els contractes de gas o l’especulació financera. El president triat el 2010 i ara destituït, Viktor Janukovith, ha esdevingut el tercer home més ric del món, (entre les seves extravagàncies hi ha un water d’or) mentre el poble es debat en la penúria.
A no tenir luxes hi estàvem acostumats, però quan no vaig poder comprar sabates a la meva filla, i començava a nevar, vaig dir “prou”. Just quan vaig ser nomenada dirigent didàctica, i hagués hagut d’entrar a ser part del sistema de coimas, vaig decidir doncs intentar probar sort, amb els meus quatre idiomes, a Alemanya. Vaig deixar la meva filla a una tia ja vella, però el contracte a Alemanya va durar poc, i alli, si et troben il·legal, al dia següent vas a la presó. Per això me’n vaig anar en autobus a Itàlia del sud, on el meu marit havia anat com a peó per recollir taronges. Jo confeccionava caixes. L’impacte amb el masclisme de Rossano Calabro va ser molt fort. Si un home m’oferia un cafè davant d’altres homes, significava que jo estava disponible per anar-hi al llit, i els homes reien entre ells. Així, quan un m’en va oferir, a la ” rossa estrangera”, li vaig respondre que se l’empassés ell, jo podia oferir-n’hi dos.
I ara, la revolució a la plaça Maidan de Kíev. Al nostre país no hi ha odi entre els diversos grups ètnics, polonesos, moldaus, bielorusos, ucraïnesos, hebreus i tàtars (musulmans), entre d’altres. No volem dividir-nos en dos, o tres. No volem inútils guerres civils. La gent ha sortit al carrer perquè, tot i la reactivació econòmica, falta treball i pa. I democràcia. Després de la “revolució taronja” del 2005, recolzada per Estats Units i la Unió Europea, la companyia russa Gazprom Tarife va tarifar el gas per Ucraïna a 230 dòlars la unitat, en lloc dels 50 dòlars anteriors. Per gas i petroli, depenem totalment de Rússia. Al meu entendre, els ucraïnesos no volem necessàriament entrar a la UE (que pretén canvis institucionals que no hem fet) sinó associar-nos perquè la UE ens ajudi a fer respectar els compromisos democràtics presos en el seu moment per Jakunovich, i que després els va menysprear. No volem tanta corrupció i desinterès dels polítics cap als problemes reals de la gent. Per això a la plaça hi ha anat tothom: comerciants, estudiants, gen aturada, homes i dones.
Tambè els pobres han ajuntat el poc que tenien a casa, aliments, diners, medicines, per donar suport a les i als manifestants. El comitè de lluita organitzava els torns per a qui havia de passar la nit a la plaça, amb temperatures que podien arribar als vint sota zero. En els enfrontaments amb la policia, els “Berkut”, va morir un centenar de persones. Encara que jo visqui aquí, a Itàlia, no puc deixar de pensar en aquesta plaça, fins i tot em sento culpable per no poder ser-hi. Visc “aquí”, i penso en “allà”. En una escola de Vicenza vaig parlar en nom de tantes dones com jo, que se sacrifiquen molts anys treballant en qualsevol cosa en un país estranger perquè llurs filles i fills puguin estudiar. Vaig dir als i a les estudiants que si pensaven que jo venia a robar la feina a alguns d’ells o d’elles, els hi tornava les latrines que netejo. Nois i noies van venir a donar-me la mà.
Reconec que a Itàlia no hi ha aquesta corrupció generalitzada que veig al meu país. Si coneixes les lleis, les reclames i et respecten. La corrupció, aquì, està més enquistada en grups de poder com certs polítics, banquers, grans empresaris, màfies, en una paraula, “la casta”.
A Ucraïna, quan fa dies va caure Janukóvitx els diputats del Parlament van canviar de jaqueta i van jurar fidelitat al nou govern. Tu t’ho creus? Però ara, a la mateixa plaça Maidan, o de La Independència, una Assemblea Popular està definint els requisits que han de tenir els nous polítics: no ser corruptes, no haver violat els drets humans, no estar entre els 100 més rics del paìs. Els russos, mentrestant, estàn enviant tancs per protegir la seva flota al Mar Negre. La situació és complexa, estic aprenent a poc a poc que no hi ha només el blanc i el negre, sinó molts matisos de la realitat, i que el primer canvi comença per nosaltres.
Sè que no volem més violència, més morts, sinó treball i dignitat. No demanem la lluna. Serà possible tenir de nou un país civilitzat?”.
