OPNIÓ
Per Moira Goldenhörn. DGF
Transversalitat de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques: què passa amb la gestió del risc davant dels desastres “naturals”?
Escric des d’una petita ciutat situada al Centre de la província de Buenos Aires: la ciutat d’Azul; per sumar a les mirades de federalisme al mapa feminista del nostre enorme i divers territori nacional. Azul està ubicada al centre geogràfic de la província i, a més de ser terra ramadera i un llogaret de Catriel, és la zona on els grans temporals comencen, en prendre la humitat de les nostres pampas. A més, és una terra creuada per llits d’aigua com el Callvú Leovou i el Tapalqué, que, quan plou massa, a l’instant es desborden.
Transversalitat de la perspectiva de gènere a les polítiques públiques. Foto: Concepció Oviedo
Així és com la tardor passada ens va atrapar, amb dues grans tempestes en només un mes, una d’aigua i una altra de vent i aigua, generant grans inconvenients a la vida quotidiana de les famílies, fonamentalment als barris més vulnerables de la perifèria, i en una de les nostres localitats petites de la regió, Cacharí, a 40km de Azul. Aquesta situació, que ha agafat dimensions tremendes per la magnitud dels fenòmens climàtics ocorreguts, en realitat no ha estat cap sorpresa per a les desenes de dones que habiten els barris i cada dia lluiten, per exemple, perquè les caminades pel fang no afectin els guardapols (proteccions de tela) que renten a mà.
Introdueixo aquesta escena habitual dels nostres barris i localitats, perquè voldria considerar altres escenes; extraordinàries, magnífiques i amb pretensions de magnànimes, que també veiem encara que de manera més esporàdica a tots els territoris “vulnerables”: la dels superherois del sistema que apareixen en èpoques de desesperació amb milers de flassades, amb garrafes a l’espatlla, conduint un camió de xapes per descarregar, etc. i contrastar-les amb les dones que, quotidianament i en silenci invisible dia a dia, fan les veritables gestes heroiques per sostenir l’emergència acostumada.
Transversalitat de la perspectiva de gènere a les polítiques públiques. Foto: Concepció Oviedo
Les dones diuen: “fa molt de temps que demanem però no ens senten”, “els avisem que seria brau i no ens van donar boixeta”. Les dones preveuen, prevenen, demanen ajuda amb temps. Però és clar, quan apareix el desastre anunciat, els superherois que no van escoltar, que no van creure, fan gala dels seus músculs. Llavors les dones ens preguntem si és una necessitat que tenen els homes de ser protagonistes; de que es noti la seva aparició en escena des d’un rol de salvadors, vertical i des de dalt? És una necessitat que tenen de mostrar que la seva decisió, masculina, és la que marca empremta quan “s’ajuda”?
Transversalitat de la perspectiva de gènere a les polítiques públiques
La qüestió és que les dones, les quals generació rere generació es fan càrrec de les cures comunitàries a les barriades, saben exactament quan plourà, quan hi haurà vent, quan hi haurà sequera, quan farà fred. I demanen. Però fins que la desgràcia no es fa palesa, no són escoltades, i encara menys reconegudes. Les dones estem acostumades a improvisar una olla a qualsevol lloc, fer cortines amb flassades, flassades amb camperes, sabates amb cartró i bosses quan hi ha fang, aigua i fred. Estem acostumades a que ens diguin que no en tenim ni idea , que no sabem res, perquè un dia apareguin a salvar-nos.
LLavors, al costat de les dones dels barris, pregunto: Què va passar amb els sistemes d’alerta primerenca comunitària? Què va passar amb l’abordatge tècnic de la prevenció? Com és que ens acostumem a que els barris “vulnerables” siguin sempre vulnerats per les mateixes desgràcies que se sap que passaran de bell antuvi? En aquests abordatges “intuïtius” que fan les dones des de la seva pròpia vivència comunitària, i com així guareixen i tenen cura de les barriades, rau la clau per a una millora definitiva de les condicions de vida que es veu recurrentment vulnerada pels embats del clima i la invisibilitat i l’abandó de les gestions estatals. Ens cal transformar per prevenir.
Plantejo el punt de la transversalitat perquè aquí també, en la gestió dels riscos, som les dones les que, des d’una vivència de cures col·lectives, comunitàries i familiars, ens fem càrrec de les conseqüències greus, negligents i en desídia del que passa com inevitable i que llavors ens aixafa una vegada i una altra i ens impedeix avançar; que ens treu hores del dia, dies al mes i energia vital a tota la nostra existència, com la pedra de Sísif que devem, cíclicament empènyer perquè res quedi.
El vent que ens deixa a la intempèrie posa al descobert la indignitat de les nostres llars; l’aigua que escombra amb tot allò material, que electrocuta i aïlla; el fred que sovint significa dies, setmanes, mesos d’hospital amb bronquiolitis, broncoespasmes i pneumònies si és que no ens hi deixa als nens asfixiats o cremats; o se’ns emporta dels nostres braços als més petitons degut a les diarrees per la calor extrema-… Les dones hem de seguir acostumades a que res canviï si no és per haver d’agrair, després de la desgràcia. una xapa que el proper vent volarà o unes flassades que la propera pluja deixarà inservibles? Potser arribarà un dia en què es legitimin els nostres reclams i s’oficialitzin les evacuacions primerenques. Potser arribarà un dia que podrem acomiadar “la vulnerabilitat” dels barris que habitem i sostenim. A mesura que s’anessin legitimant i oficialitzant els nostres reclams ens apropariem cada cop més a la dignitat tan desitjada; que s’assembla molt a un horitzó sobre el qual projectem els nostres anhels.
(*)Moira Goldenhörn, advocada feminista, Mnd. a Cs. Socials i Humanitats, Docent especialitzada, Investigadora en Sociologia Jurídica.
Columnista de Diari Digital Femení – Gènere i Drets Humans
