RESSENYA
És un llibre petit, vermell, senzill, editat per La Breu Edicions. Premio Nacional de poesía de l’any 2018. Quan el tens a les mans sembla que serà de fàcil lectura, tan lleuger, amb tant de blanc a cada pàgina.
És una poesia, la d’Antònia Vicens, austera i senzilla. Poemes breus, sense puntuació, però carregats de culpa, de violència, de sang i de diables.
Quan el vas llegint veus que hi ha un fil conductor, una dona n’és la veu poètica. Hi apareixen les seves filles, un home que s’està morint (el diable), una amiga. I molta culpa, la culpa surt per tot arreu. I la violència, dita amb poques paraules, molt punyents.
La lectura poètica acaba sent com llegir un conte que ens explica la violència estructural de la societat, la violència cap a les dones i la por, culpa i desconcert que aquesta genera en qui la pateix. La sensació d’un abús inicial que degenera el abusos i violències posteriors, com una bola de neu que es va fent gran.
Pèrdua, dolor, mort. Cavalls passant-nos per sobre. És un llibre emocionant. Et trinxa, et rebel·la. Destapa l’immens poder de les paraules: com amb tant pocs mots es pot dir tant! I encara més, com et poden fer sentir tantes coses tan poques paraules, tan ben posades, amb uns espais calculats, amb cap més puntuació que el punt final.
Foto de xarxanet.org
Un tastet: en aquest poema Antònia Vicenç i Picornell (Santanyí, 1941) ens explica la culpa:
La culpa no és
únicament marines o pubis sollats de sang
també és por
caverna
i un ramat de barques ferides
I en aquests altres versos, la por…
Tenc por de tornar a casa
L’espelma apagada i el
Silenci cruixint
a les portes.
